Al final de la Segona Guerra Mundial, el primer ministre de Gran Bretanya, Winston Churchill, va dir: «Hem d’estar enormement agraïts a aquelles persones que no han buscat la glòria sinó simplement han tingut com a prioritat salvar vides. El mínim que podem fer és compartir el seu honor».

La naturalesa inesperada de la COVID-19 és el que obstaculitza en gran manera la gestió de la crisi sanitària i econòmica. Així com la propagació de la pandèmia és simètrica (afecta tots els països per igual) les seues conseqüències, com es podia preveure, són asimètriques per a l'economia. La limitació dels desplaçaments de persones juntament amb les interrupcions en la cadena de subministrament, provoquen un impacte negatiu sobre l’economia amb efectes devastadors de caràcter mundial. No és necessari recordar que les economies mundials estan globalitzades i connectades per a les coses bones i per a les dolentes. Tots depenem els uns dels altres.

Crisi sense precedents

La crisi econòmica actual provocada per la pandèmia no té res a veure amb la crisi financera de 2008 i que, en termes generals, va tindre el seu origen en la desregulació financera (els seus defensors consideraven que els seus beneficis compensarien els efectes negatius) amb el consegüent desenvolupament de productes financers. Va ser una crisi endògena amb un comportament sistèmic i que posteriorment es va traslladar a l’economia real. En canvi, els orígens de la crisi de 2020 no són financers, com així mateix no és deguda a una crisi d’excés d’oferta de productes o béns a causa d’una escassetat de demanda del mercat. És a dir, no té cap relació amb el seu funcionament. No es tracta de falta de despesa sinó de falta d’activitat. En definitiva, 2008 va ser un xoc endogen i 2020 és exogen.

Després de la crisi sanitària, ara ve la crisi econòmica i social. Per això, els organismes internacionals estan preocupats per la deterioració econòmica. Des de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), el Fons Monetari Internacional (FMI), i la Comissió Europea pronostiquen un escenari pessimista. Així, recentment Brussel·les adverteix d’una recessió sense precedents des de la Segona Guerra Mundial amb efectes molt dispars. En efecte, en 2020, la UE retrocedirà (‑7,4 %), però superaran la mitjana països com França (-8,2 %), Espanya (-9,4 %), Itàlia (-9,5 %) i Grècia (-9,7 %).

Per a la UE l’impacte econòmic asimètric és degut a tres factors:

a) Velocitat dels desconfinaments.

b) Importància de la indústria turística.

c) Recursos financers de cada país.

Efectes sobre el mercat de treball

Respecte al mercat laboral de la UE també es preveu un escenari desigual amb una taxa d’atur del 9 %. I situant-se per damunt d’aquesta mitjana països com Grècia (19,9 %), Espanya (18,9 %), Itàlia (11,8 %), França (10,1 %) i Portugal (9,7 %).

És evident que estem davant una crisi global i que no afecta, només de manera ocasional, una determinada zona del planeta, com és el cas de la UE. Per exemple, està també afectant l’economia més desenvolupada, en termes econòmics, com són els Estats Units. La seua taxa de desocupació actual, segons el Departament de Treball, ha passat del 3,5 % al 14,7 %, la qual cosa representa un augment de 36 milions d’aturats (20 % dels assalariats), des de l’inici de les mesures de contenció. Segons el president de la banca central americana, Jerome Powell, s’estima que la taxa d’atur podria arribar a xifres molt superiors (20/25 %), la pitjor dada des de la Gran Depressió de 1929, segons el periòdic Les Echos. 

El turisme a la UE té una gran importància econòmica atès que representa el 10 % del PIB i el 12 % de les ocupacions europees, a més, rep uns 700 milions de turistes. Així, Espanya, després de França, és la primera destinació mundial, seguida d’Itàlia; però el pes específic del turisme en cada país és molt diferent. Per exemple, a França i Itàlia el turisme internacional representa només de l’ordre del l3 % del PIB pel fet que disposen d’altres fonts d’ingressos, mentre que al nostre país (6,6 %) la dependència en l’economia és molt major.

En l’estructura productiva de la nostra economia el sector turístic (nacional+internacional) té un elevat pes específic, ja que representa entorn del 15 % del PIB i ocupa quasi tres milions de persones.

La falta de mobilitat internacional no afavoreix l’adequat funcionament del sector turístic, la qual cosa provoca nefastes conseqüències sobre l’economia d’Espanya, per ser un dels països del sud d’Europa que més es veurà afectat per la destrucció d’ocupacions a causa de la seua elevada exposició del sector turístic (restauració, allotjament i transport). Aquest és un dels motius que incidiran en la recuperació del nostre país, sense recuperació no hi ha turisme. Les restriccions a la mobilitat fan impossible l’arribada de turistes.

La situació és preocupant pel fet que tradicionalment sempre ha sigut un dels motors per a eixir de totes les crisis econòmiques que hem patit.

Per tot això, no ens ha d’estranyar que el conjunt de tots aquests factors estiga incidint en una deterioració sobre el mercat de treball. En efecte, l’evolució de la desocupació, entre els mesos de març i abril, reflecteix un comportament molt negatiu en augmentar en 584.000 persones (+18 %) fins a arribar a la xifra de 3,8 milions de persones en situació de desocupació.

No obstant això, segons dades del Ministeri de Treball, no tots els sectors ni les comunitats autònomes es veuen afectats per la desocupació de la mateixa manera. Les activitats i comunitats autònomes més dependents del sector turístic han sigut les més penalitzades. Aquest és el cas, per exemple, de les comunitats de Balears i Canàries, que representen el doble del PIB turístic d’Espanya, a més, més d’una quarta part de les ocupacions pertanyen a les activitats turístiques.

En aquest sentit, el major augment en la desocupació ha correspost a Balears (26 %), Canàries (23 %), Andalusia (21 %), Comunitat Valenciana (20 %), Catalunya (18 %) i Madrid (15 %), enfront del 14 % de mitjana de la resta de comunitats autònomes. Vegeu el gràfic 1.

En concret, les sis comunitats autònomes esmentades, que concentren el 75 % de l’ús del sector turístic, han aglutinat les tres quartes parts de l’augment de la desocupació. En funció de les anteriors dades podem deduir que hi ha una correlació entre el comportament de les variables de l’activitat turística i del mercat de treball.     

Font: elaboració pròpia sobre la base de dades EPA, i Ministeri Treball i Economia.

No obstant això, si volem tindre una perspectiva més àmplia del mercat de treball, cal tindre en compte que les anteriors xifres no inclouen els afectats per un ERTO amb suspensió d’ocupació que, segons la metodologia de l’EPA, es consideren ocupats mentre aquesta suspensió siga inferior a tres mesos. La seua aplicació ha permès protegir 3,4 milions de treballadors en actiu (21 % del conjunt d’assalariats). Les activitats més afectades corresponen a allotjaments (-75 %), agencia viatges (-75 %), jocs d’atzar (‑70 %), menjars i begudes (-62 %), transport aeri (-48 %). Vegeu el quadre 1.

Font: elaboració pròpia sobre la base de dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.

Per grups de població, són els joves menors de 35 anys amb què s’estan exacerbant els efectes econòmics de la COVID-19, en recaure sobre ells la major part de la mesura dels ERTO, amb el 50 % del total realitzats.

Un recent estudi de la consultora Foqus i la Universitat de València conclou que la crisi destruirà entre 900.000 i 1,1 milions de llocs de treball del sector, entre directes i indirectes.

De tots els sectors del nostre país, el sector turístic és el que té més a perdre, ja que, per les limitacions en la mobilitat, tardarà més temps a recuperar els seus nivells d’activitat en relació amb la resta de sectors.

No hem d’oblidar el sector de l’automoció al qual, als seus anteriors problemes estructurals, cal afegir ara la crisi sanitària. A l’abril les vendes es van desplomar un 97 % en relació amb el mateix mes de l’any passat, és a dir, es van matricular els mateixos cotxes que qualsevol altre mes en un sol dia. Mai s’havia registrat una xifra tan baixa de venda de turismes.

Finalment, seria desitjable que prosperara la iniciativa conjunta que han presentat recentment el president francès, Emmanuel Macron, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, en matèria econòmica i sanitària amb la finalitat de mobilitzar mig bilió d’euros en transferències directes, sense cap mena de préstecs ni tan sols enginyeria pressupostària.

Cal destacar les paraules del primer ministre francés, Edouard Philippe: «El turisme, probablement, s’enfronta a la pitjor experiència en la seua història moderna, el seu rescat és, per tant, una prioritat nacional».

Vicente Castelló, professor de la Universitat Jaume I i membre de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local

Aquest article es va publicar en eldiario.es el 21 de maig de 2020