La situació en la qual, de sobte, ens ha ubicat la COVID-19 ha posat de manifest que recerca i innovació (R+I) són imprescindibles per a la supervivència i el funcionament de la nostra societat. R+I han sigut i són una peça clau en la resposta a l’amenaça que, per a la salut pública, ha plantejat l’actual pandèmia. La contribució dels investigadors i investigadores en el desenvolupament d’una vacuna, el rol de la investigació en el desenvolupament de fàrmacs per al tractament de la malaltia o la utilització de la fabricació digital per a components dels equips de protecció individual i per a components d’equipaments d’unitats de cures intensives són només exemples del paper de la R+I en la lluita contra la pandèmia. Aquesta, més que mai, ha mostrat amb claredat quant necessari resulta poder comptar amb un sistema de R+I que siga capaç d’anticipar problemes i que, una vegada esdevinguts, puga donar-los una resposta ràpida i efectiva.
Tanmateix, el paper que estan exercint la recerca i la innovació en la situació actual va més enllà de la resposta sanitària al problema que afrontem. A l’àmbit de les relacions personals, ciència i tecnologia han estat fonamentals per a poder mantindre oberts canals de comunicació interpersonals en un moment en el qual les relacions socials continuen en gran mesura restringides, després d’un període d’abrupta interrupció. Les eines i xarxes de comunicació han permès un nivell d’interacció amb el nostre entorn personal inimaginable si tornem la vista només vint anys enrere. Ha sigut també el recurs a aquestes eines digitals el que ha permès que professors i professores hagen donat continuïtat a la formació del nostre estudiantat, després de la brusca interrupció de la presencialitat en les aules.
En el camp de l’activitat econòmica, la COVID-19 ha produït una frenada en sec que tindrà importants repercussions a mig i llarg termini en moltes empreses. Però de nou en aquest punt, les innovacions tecnològiques, que s’han anat introduint en els darrers anys, han propiciat que l’activitat de sectors essencials no s’haja vist interrompuda. Pensem per exemple en la importància dels mitjans de pagament electrònics en una situació de restriccions d’accés a les entitats financeres. O en la importància de la digitalització de les plataformes logístiques, que han estat fonamentals per a l’abastiment de la població.
Resulta evident que amb les innovacions i recursos tecnològics que tenim al nostre abast no podem compensar tot allò que, diguem-ho, hem perdut en aquesta etapa. Però sense aquests recursos els entrebancs i dificultats hagueren sigut majors. Si en podem traure una conclusió, aquesta seria que la ciència i la tecnologia ens han ajudat a ser més resilients. Per tant, ara que pertoca mirar endavant, hem de recolzar-nos en la ciència i la tecnologia per a introduir les innovacions necessàries per a adaptar el nostre sistema econòmic a les noves circumstàncies.
No hem d’oblidar que abans de la pandèmia el nostre model econòmic estava abocat a fer front a importants reptes relacionats amb la sostenibilitat. El moment actual ens dona una oportunitat idònia per definir els eixos vertebradors que ens conduïsquen cap a un model econòmic just i sostenible. I en aquest camí, la R+I estan cridades a jugar un rol fonamental.
Però també en la innovació ‘cal innovar’. Els reptes que cal afrontar requereixen d’un plantejament diferent al tradicional de la innovació, centrat en afegir valor a productes, serveis o processos ja existents (innovació incremental). Les noves circumstàncies requereixen una innovació disruptiva, una innovació que genere avanços importants. Requereixen, a més a més, d’una innovació que no se centre només en les noves tecnologies —que també— sinó que vaja més enllà (innovació social, en infraestructures i en models de negoci) i propicie canvis, sempre orientats al desenvolupament sostenible.
Els reptes als quals s’ha de fer front per tal de consolidar un nou model econòmic sostenible pertanyen a diferents àrees: mobilitat, agricultura i alimentació, energia... Dins de cadascuna d’aquestes àrees, les solucions innovadores als problemes plantejats han d’abordar-se des de diferents òptiques. En l’àrea de mobilitat, el repte que planteja el vehicle autònom requereix un alt component d’innovació tecnològica; però altres qüestions com, per exemple, una mobilitat més sostenible a les ciutats, basada en mitjans com ara la bicicleta, han de ser escomeses, principalment, des d’una perspectiva d’innovació social. En l’àrea d’agricultura i alimentació, qüestions com el reaprofitament dels residus de les granges requereix, fonamentalment, d’innovacions tecnològiques; tanmateix, promoure la producció d’aliments orgànics necessita d’innovacions en l’àmbit dels models de negoci.
La R+I resultarà clau a l’hora de desenvolupar aquest nou model econòmic que ens permeta eixir de la crisi i, per tant, els poders públics han de dissenyar polítiques que afavoreixen la investigació i que recolzen la introducció d’innovacions per part de les empreses. La innovació disruptiva ha d’estar fonamentada en recerca disruptiva. I en aquest punt els centres d’investigació, com són les universitats, estan cridats a desenvolupar un paper fonamental. Però aquesta innovació disruptiva no ha de ser un procés unidireccional que vaja de dalt cap a baix. Ha de ser un procés que involucre tots els grups d’interés, com ara organitzacions no guvernamentals, ciutats, comunitats, ciutadania, start-ups… per tal que les solucions als problemes plantejats provinguen d’un procés de cocreació que garantisca que donen resposta efectiva a les necessitats identificades.
La innovació és el motor que ens permetrà fer front a alguns dels reptes que ens planteja la pandèmia i que ens possibilitarà eixir de la crisi a la que ens ha abocat, orientant-nos cap a un model econòmic basat en el creixement sostenible.
J. David Cabedo Semper, vicerector adjunt de Transferència, Innovació i Emprenedoria (UJI)