Manolo Quixal San-Abdon (1957-2021) descansa en un cementeri menut, ple de llum mediterrània, al seu poble, Càlig.

Hi ha persones imprescindibles en la vida de les persones. Manolo és imprescindible en moltes vides.

La universitat pública necessita persones coherents, competents, compromeses, solidàries, que desobeeixen quan cal fer-ho perquè la dignitat i l'ètica són imprescindibles en les decisions que prenem. Així era Manolo. Però, a més, era estimat per tothom, per la seua bonhomia, perquè era senzill, divertit, proper. Era un home bo.

El seu activisme a favor de la universitat pública va començar quan era un estudiant a la Universitat de València. Era un sindicalista compromès que sempre es va posicionar públicament contra qualsevol abús de poder i va actuar en favor de qualsevol víctima. Durant tota la seua vida va ajudar a totes les persones que li van demanar ajuda. Per exemple, va ser l'únic membre que va dimitir de la Comissió d'Igualtat de l'UJI quan es va modificar la normativa de la Unitat d'Igualtat, aprovada pel Consell de Govern, mesura mai justificada ni consultada amb l'esmentada Comissió, subordinant aquesta unitat a un vicerectorat i, per tant, restant-li poder i capacitat d'acció en assumptes tan importants com la violència de gènere o l’assetjament laboral. Perquè ell mai va renunciar als valors que defensava. Sempre va treballar per la transparència i la responsabilitat universitària en la transformació del context social.

Sempre cercava el bé comú, des del seu posicionament social lligat al territori. Per exemple, com a vicerector va aconseguir que Germà Colón, castellonenc i eminent catedràtic de la Universitat de Basilea, especialista en filologia romànica i lexicologia catalana, fera donació de la seua biblioteca a la Universitat Jaume I, augmentant així els seus recursos d'investigació.

Va ser un professor molt competent i molt estimat pel seu estudiantat. Sabia despertar interès pel coneixement, ho sabia compartir. Els materials que preparava per a les seues classes eren una autèntica delícia.

Va optar voluntàriament per no prosseguir amb la seua tesi i va decidir continuar dedicant el seu temps al servei dels altres, des d'una profunda responsabilitat cívica, posicionant-se en un model d'universitat oposat al neoliberal. Dues autoritats acadèmiques indiscutibles, Manuel Sanchis Guarner, i quan aquest va morir, Maria Josep Cuenca, van ser els seus directors de tesi, un indicador de la seua consideració acadèmica. Però no va renunciar a la investigació. La seua erudició era àmpliament reconeguda. L'estima genuïna per la ciència i pel seu poble el van portar a explorar un fals sostre en forma de volta de creueria, entre les dues sagristies de l'església, on va descobrir el denominat «Tresor de Càlig», més de 180 llibres i uns 3.000 documents que es remunten fins al segle XIV. En l'organització i interpretació d'aquest tresor seguia investigant i treballant. Aquesta documentació, deia Manolo, serviria per a conèixer millor com les persones del seu poble havien viscut i crescut com a societat i com a estructura urbana. Deixa obertes moltíssimes vies perquè altres investigadors i investigadores hi aprofundisquen. Com sempre, obrint camí.

Mai es va vanagloriar de res del que feia, ni va buscar rèdit personal. A l'inrevés, la seua rectitud i la seua decència li va proporcionar molts mals de cap. Amb més persones com Manolo, la universitat avançaria com amb les botes de set llegües del gegant.

Dinamitzava i millorava tot allò en el que participava. Trobarem molt a faltar el seu humor, les seues abraçades immenses quan les coses anaven malament i també quan les coses anaven bé. Trobarem a faltar plorar i riure amb ell. També els seus correus organitzant mil coses, per exemple, rutes culturals-gastronòmiques (en sabia molt de les dues coses) o qualsevol altre invent i, encara que era difícil fer coincidir a tothom, això no li impedia organitzar noves propostes, que ens regalaven il·lusió perquè eren espais de fraternitat, rialles i bon humor. Perquè Manolo cuidava sempre de totes les persones que estimava i sabia generar espais d’amistat autèntica, sana i lliure de qualsevol interès, al marge de les relacions de treball. Trobarem a faltar parlar amb ell d'absolutament tot, perquè tot li interessava. La seua humanitat era el seu senyal d'identitat.

La seua manera d'abordar la seua malaltia, el càncer, i la de la seua família, és un altre exemple de valentia, posicionament vital, i d'aquesta humanitat, dient les coses pel seu nom i afrontant la vida amb la seua elegància i senzillesa habitual.

Era molt familiar, estava molt orgullós de la seua família. Ha pogut conèixer i gaudir de la seua neta Lola. La seua dona, Clara, una dona meravellosa que ens ha ensenyat moltes coses en aquesta vida, compartirà amb ella aquest posicionament en la vida que el seu iaio va tenir. No hi ha millor llegat.

Et trobarem moltíssim a faltar, Manolo. Aprenguérem tantes coses amb tu, de tu, que sempre formaràs part de les nostres vides. Seguirem brindant amb tu, per tu, en cada celebració. Perquè gràcies a tu, a la teua vida, al teu compromís per millorar i canviar tot el que ha de ser transformat en benefici de totes les persones, ara tenim moltes més coses per celebrar cada dia.

La teua empremta continuarà donant fruit. Continuarem trencant el silenci quan siga necessari, com tu sempre defensaves. Gràcies, amic, per tot; ha estat un privilegi la teua amistat.

Consol Aguilar

Catedràtica del Departament d'Educació

Universitat Jaume I