Com treballaven els primers informàtics?

02/03/2021 | UADTI, SI i OITAI
Compartir

Compartir

Facebook
Twitter
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir

La Universitat Jaume I (UJI) de Castelló sempre ha sigut pionera en l’ús de les noves tecnologies. Al llarg dels seus 30 anys d’història són molts els exemples d’aquesta innovació: la primera web, el primer cercador web Dónde?, la implantació de l’ERP universitari sobre Linux, la cartera de projectes, la integració de les aplicacions de Google o la migració al núvol. Quan es compleixen tres dècades del naixement de la Universitat, fem la vista enrere per a repassar la història de la programació i la informàtica en aquesta institució acadèmica.

Els inicis de la programació i la informàtica a l’UJI van ser artesanals, primitius i, moltes vegades, a cegues i improvisats. La professió estava pràcticament per inventar i no es tenia l’experiència que es té ara. La majoria dels professionals venien de les matemàtiques i a física i començaven a eixir les primeres promocions d’informàtics. I és que «el món de la informàtica, en l’àmbit nacional, estava encara molt poc desenvolupat», recorda una de les primeres operadores de la Universitat, Cuchi García-Revillo. Operadors, analistes i programadors «érem els supertècnics, els apagafocs i els salvadors de tots els problemes i rebíem tot tipus de queixes, des que havia saltat un diferencial de la llum a que s’havia trencat la fotocopiadora o el fax». En aquests trenta anys, la informàtica i la programació, com tot el tecnològic, ha evolucionat i s’ha especialitzat d’una forma espectacular.

Fotografía de los primeros informáticos de la Universidad en las escaleras del edificio de Penyeta

Foto: El primer equip d’informàtics a Penyeta Roja format per (d’esquerra a dreta) Iván Mingo, José Pascual Gumbau, Pilar Belenguer, Francesc Altet, Toni Bellver i Enric Navarro (assegut a les escales).

«No existia ni Internet ni mòbils ni la pantalla gràfica»

Amb motiu del 30 aniversari de la creació de la universitat castellonenca, parlem amb els primers informàtics i informàtiques de la institució acadèmica. Toni Bellver va ser el primer, provenia del Col·legi Universitari de Castelló (CUC) que va ser l’embrió de l’UJI. «Érem gent molt jove i atrevida i, ara, amb perspectiva, potser també una mica inconscients», rememora Bellver, qui afirma que «teníem poc a perdre, perquè no hi havia una estructura feta». La joventut, la convicció i la inquietud que despertava en ells la incipient informàtica va fer que seleccionaren determinades tecnologies que en aquell moment eren noves i que apostaren pel desenvolupament propi.

José Pascual Gumbau y Pilar Belenguer, dos de los primeros programadores de la UJI en la puerta del edificio de Penyeta

Foto: José Pascual Gumbau i Pilar Belenguer, dos dels primers programadors de l’UJI

José Pascual Gumbau és un altre dels informàtics que va estar en aquells inicis. Recorre als seus records i explica, amb tot detall, com un primer equip es va incorporar l’1 d’agost de 1991. «Va arribar un camió amb una màquina UNIX HP-UX, però que ningú dels que estàvem allí coneixíem». A més de la màquina, també va arribar una cinta amb la Base de Dades d’Oracle. «Vam haver de de llegir-nos de dalt a baix una pila de manuals de beginners per a saber com funcionava tot», afirma un altre dels veterans, Enric Navarro. Finalment, ho van instal·lar tot en el despatx de l’aleshores director del CUC, actual seu de l’Escola Oficial d’Idiomes, i van posar en marxa el que seria el sistema operatiu del Servei d’Informàtica. «Vam seure davant de l’ordinador», relata Gumbau «i vam provar a instal·lar-lo escrivint "install" i polsant "intro"». Va funcionar i la base de dades es va configurar per defecte.

A aquest primer servidor, que van batejar com a JaumeI i del qual parlarem més detingudament en posteriors articles, es connectaren els primers cinc ordinadors. Toni Bellver es va encarregar de fer aquesta primera xarxa local: «Vaig anar una vesprada a la Universitat de València perquè m’ensenyaren com fer-ho i perquè em deixaren les eines necessàries i, l’endemà, vaig connectar aquests primers cinc ordinadors que serien els de la Secretaria d’Estudiants».

Prioritats: matricular i pagar nòmines

Gráfico con la evolución del número de matrículas gestionadas en la UJI desde 1991 a 2021

Foto: Nombre de matrícules a l’UJI. Font: elaboració pròpia. 

Les primeres aplicacions que es van instal·lar venien heretades de la Universitat Politècnica de València (UPV). La primera programadora que va haver-hi a l’UJI, Pilar Belenguer, igual que Iván Mingot, ara a la Universitat d’Alacant (UA), havien estat treballant en la UPV i literalment van portar des de València, «en el Rodalies i davall del braç, les cintes de rodet obert en una bossa amb les aplicacions, per a instal·lar-les i poder, així, fer la matrícula». En aquest primer any i amb aquest primer programari, es van matricular 5.060 persones, xifra que dista molt de les més d'11.600 matriculades durant aquest curs sols en estudis de grau, tots a més ja de forma totalment telemàtica.

Nòmines

Foto: Nòmina impresa de febrer de 1992.

«Vam veure que les prioritats eren matricular l’alumnat i pagar les nòmines del personal». El software per a gestionar les nòmines es va adaptar d’un que es va portar des de Saragossa, basat en Pascal. De pressa i corrents es van posar a fer taules i van demanar a la secretària de Gerència, Maria José Casanova, que escriguera els noms dels treballadors de la Universitat i el sou perquè pogueren tramitar-les. Segons consta en la base de dades, en la nòmina de setembre de 1991 hi havia 37 persones. Ara se superen les 2.400, entre personal d'administració i serveis i professorat. Avui dia, encara que s'ha refet fins a tres vegades, aquesta aplicació manté el mateix model de càlcul. Malgrat ser uns inicis molt artesanals, els resultats van ser bons i en gran part, «gràcies a l'esforç que vam fer entre tots»

Llenguatges de programació

Cada mes, s'havia d'enviar físicament a l'entitat bancària un disquet de 5 1/4 amb el fitxer de les nòmines perquè es pagaren. A meitat càrrega sempre es tallava i el banc «ens cridava per a dir-nos que hi havia algun error». Després de mirar-ho diverses vegades, comenta Jose Pascual Gumbau, «descobrírem que el problema era que les comunicacions bancàries anaven a 7 bits i que en la Universitat treballàvem amb 8». Amb 7 bits, en el codi ASCII, s'admeten fins a 128 caràcters i en 8, un màxim de 254, amb la qual cosa en l'UJI es podien escriure accents o caràcters especials com les dièresis. Així, «ens vam adonar que just en el cognom Echagüe, amb el sistema de 7 bits es tallava i interpretava final de fitxer», de manera que quan el banc processava Echagüe, es donava per finalitzada l'operació. A partir d'ací, es va fer un filtre perquè tots els arxius que isqueren de l'UJI es convertiren sempre a 7 bits i, es garantira que passaren nets.

Les aplicacions, els sistemes operatius, els llenguatges de programació, els servidors, l'amplada de banda… res té a veure amb això d'ara. Per a fer-nos una idea de com ha canviat tot, un altre dels primers operadors, Salvador García, descriu la instal·lació dels primers ordinadors d'aules. «Els muntàrem amb un sistema que dissenyàrem i que permetia arrancar-los i instal·lar-los automàticament posant en cadascun un disquet d'1,44 megabytes (MB)». Entre riures recorda que era un procés lent i que «aquests primers ordinadors tenien 40 MB, llavors no existien els gigues (GB)». Més tard, van aconseguir modernitzar el sistema d'instal·lació amb un programa escrit en C que facilitava molt la posada a punt dels equips.

«No hi havia web i, per tant, tot l’ecosistema que hi ha al voltant de la web, que ara és infinit, no existia», relata Juan Padilla.

Es va apostar, des d'un inici, per una sola base de dades i això ha sigut una de les claus estratègiques TI per a la Universitat. Oracle venia amb tot un ecosistema i es programava amb llenguatge PL/SQL, incloïa Forms*3 per a dissenyar pantalles, Reports per a fer llistats i ProC, amb el llenguatge C, per a extraure dades. «Veient-ho des de la distància», afegeix un altre dels primers informàtics, Juan Padilla, «era una tecnologia prou potent per a l'època perquè, a més, va permetre a la Universitat desenvolupar tot el que necessitava».

 

Esquema realizado a mano de la estructura de la base de datos de la Universidad

Foto: Esquema realitzat a mà per Lari Orenga de l’estructura de la base de dades. Font: Lari Orenga

El potencial del correu electrònic

Els primers anys també van estar marcats pels nous sistemes d'intercanvi i compartició d'informació. Un dels primers informàtics, Enrique Silvestre, coneixia el funcionament del correu electrònic i va proposar utilitzar-lo en la Universitat. Llavors, explica Enric Navarro «teníem una connexió amb València, per a poder connectar-nos a la RedIris amb un mòdem de 9.600 bytes» i «vam veure que l'email era superpotent». Dins dels objectius d’aquest primer equip TI,«teníem clar que tota la comunitat universitària, tant professorat i personal d'administració com alumnat, havia de tindre un compte de correu», explica José Miguel Castellet. El PDI i el PAS el van tindre en 1991 i, en 1995, els estudiants, sent pioners en el món acadèmic i «anant, fins i tot, en contra de la política inicial de la RedIris». Encara que «ara això ens semble trivial», va ser tot un salt. Aquesta època també va estar marcada per l'eclosió de la web i Internet, de la qual també parlarem en pròxims articles.

Petición dirigida a la DDN en que se solicitaba un espacio propio para las cuentas de correo electrónico de la UJI

Foto: Petició que va realitzar l’UJI a la Xarxa DDN del Departament de Defensa dels EUA per a disposar d’un espai propi per als correus electrònics de la comunitat universitària. Font: José Miguel Castellet

Entorn gràfic

Manuals Oracle

Foto: Manuals d’Oracle Designer i Oracle Developer/2000

A principis dels 90 tota la programació era textual, sense gràfics. En els terminals d'usuari hi havia emuladors i sobre la taula estava la possibilitat d'anar cap a Motive o a Windows. En aquest punt, a mitjans dels anys 90, és quan arriba Designer, que era l'eina CASE d’Oracle per a dissenyar un sistema d'informació i generar-lo. D'aquesta època, un altre dels veterans, José Ramón Ferrer, recorda que era molt primitiu i manual i com Designer «ens va ajudar a visualitzar el conjunt». El mode text estava limitat a les 25 files per 80 columnes amb només caràcters i el grafisme va permetre programar pensant en la interacció amb el ratolí. Ja no es feien línies de codi, sinó que es programava directament en components visuals amb una caixa de text o un desplegable, per exemple. «Es deia que era una eina de cinquena generació perquè era molt avançada, fins aleshores tot era programar en text, però fins que no executaves i compilaves no veies el producte final i com havia quedat».

Notas de diseño de los standards del uso de Designer en 1998

Foto: estàndards de l’ús de Designer en l’any 1998 Font: José Pascual Gumbau

«La relació amb l’usuari era molt propera»

Molt ha canviat la Universitat des dels seus inicis quan tot el personal d'administració i, fins i tot el professorat, es coneixien «amb noms i cognoms». Juan Luis Bort, un dels primers programadors, explica que «érem com una família i encara que estiguérem uns en un servei i uns altres en un altre, érem tots iguals i ens va tocar fer una mica de tot». Tots coincideixen a destacar la proximitat que hi havia amb l'usuari. Mostra d’aquesta complicitat, per exemple, són algunes anècdotes: «Encara que, en teoria, havíem de fer els programes, hem arribat a ajudar a passar factures a mà». I tot això, a més, en una època, relata Lari Orenga, una altra de les programadores veteranes, en què «els usuaris estaven molt poc familiaritzats amb la tecnologia, llavors no era normal asseure's com ara davant d'un ordinador». Les habilitats i els coneixements digitals dels usuaris han canviat, però també el perfil dels professionals TI.

Personal informàtic

Foto: D’esquerra a dreta Lari Orenga, Cuchi García-Revillo, José Ramón Ferrer, David Castelló i Cristóbal Alvariño mostrant l’esquema de dades de l’aplicació de beques, de desenvolupament propi.

La inquietud, però sobretot la joventut, d’aquests primers informàtics, programadors, operadors o analistes, i també d'alguns professors, que treballaven pràcticament de la mà, van marcar els inicis tecnològics de la Universitat. Probablement, va ser una sort que aquest grup de persones joves coincidiren en un espai i un temps determinat i posaren en marxa les bases tecnològiques de la Universitat. «Ara tenim experiència i veiem les coses molt més clares», assenyalen alguns que admeten que els canvis d'envergadura arribaven plens d'incertesa i fins i tot de por per si el sistema queia. El que sembla clar és que, gràcies al seu treball i esforç, la Universitat ha pogut respondre a les necessitats tecnològiques de la seua comunitat i també a situar-se com a universitat capdavantera en l'ús i desenvolupament de les TI.

Blog de l'UADTI

Informació proporcionada per: Unitat d'Anàlisi i Desenvolupament TI