És molt possible que mai hages sentit parlar d'aquesta síndrome, ja que és molt jove i va tenir el seu major auge a la fi dels anys 90. No obstant açò, avui dia es coneix que la seua prevalença està augmentant a Japó i s'han trobat casos en altres països asiàtics, Europa i els Estats Units.

Però anem a entrar en matèria. El «hikikomori», comunament conegut com a síndrome japonesa, és «la persona que renuncia a tot contacte humà i social, mancant d'independència i mitjà per a sustentar-se econòmicament». Aquestes persones romanen aïllades en la seua casa durant un període de temps de 6 mesos o superior.

Segons l'últim estudi publicat sobre aquest tema amb una mostra de població compresa entre els 15 i els 39 anys es van trobar aproximadament 540.000 casos en tot Japó. No obstant açò, arran d'aquestes dades s'especula que aquesta xifra podria arribar al milió d'afectats. 

Es coneix, a més, que gran part dels «hikikomori» pateix algun tipus de malaltia mental (com a esquizofrènia o depressió), té dificultats de desenvolupament o presenta trastorns de personalitat. A pesar que les causes poden ser molt diverses s'ha trobat que un factor comú a la majoria dels casos és que aquests han patit algun tipus de maltractament com l'assetjament escolar o laboral, o la manca afectiva i comunicativa per part de la família.

Aquesta patologia té greus conseqüències per als qui la pateixen. En l'àmbit social, un «hikikomori» veu greument desgastades les seues relacions personals amb amics i familiars. A més, aquests solen abandonar els estudis o els seus llocs de treball per a dependre, normalment, dels seus pares. En aquests casos, quan els pares moren, es queden sense un sustente econòmic i uns altres es dediquen a consumir l'herència familiar. No obstant açò, a Japó aquest tipus de conductes han sigut majorment normalitzades, en part a causa de les característiques culturals pròpies del país.

El tractament més acceptat a Japó per a aquestes situacions consisteix a assistir als pacients en les seues llars, normalment obtenint resultats molt a llarg termini.

Com hem comentat anteriorment, aquesta síndrome s'està trobant en més parts del món. En el cas particular d'Espanya s'especula que s'han pogut trobar a causa de la implementació que va haver-hi a Barcelona d'un servei d'assistència psicològica a domicili. S'han trobat 164 casos a Espanya gràcies a aquest dispositiu i els responsables d'aquest servei creuen que aquest nombre podria ser molt major. En el cas d'Espanya, al contrari de les pràctiques dutes a terme a Japó, es considera que la millor forma de tractar amb aquests pacients és mitjançant l'ingrés hospitalari.

En definitiva, a pesar que en principi una conducta patològica es puga considerar com a pròpia d'una cultura determinada, també existeix la possibilitat de trobar casos en altres països que estaven ací però eren desconeguts a causa que s'escapen de la cobertura sanitària habitual.