Deia Hipòcrates: «Procedeix en tot amb calma i ordre, ocultant al malalt, durant la teua actuació, la majoria de les coses. Dóna-li les ordres oportunes [...] sense mostrar-li res del que li passarà ni del seu estat actual» (citat en Figueroa, 2005).
Afortunadament, enrere van quedar els anys en què al malalt de càncer se li ocultava el diagnòstic «pel seu bé». Tot i que és cert que el moment del diagnòstic suposa un impacte emocional que pot portar a una primera resposta de no acceptació i distanciament emocional, cada vegada són més els estudis que posen de manifest la necessitat dels pacients de conèixer informació relativa a la malaltia, pronòstic, utilitat i toxicitat dels tractaments i, fins i tot, arribat el cas, sobre cures pal·liatives, i el benefici que aquesta informació aporta a la qualitat de vida dels pacients (Gil Deza, Gercovich, Morgenfeld i cols., 2014).
M'explicava una pacient que, en escoltar al metge emetre el diagnòstic del seu càncer, va començar a experimentar una sensació d'irrealitat. A partir d'ací, solament escoltava paraules incomprensibles, tractaments dels quals desconeixia la seua existència i un pronòstic incert. Va eixir de la consulta atordida, amb la paraula «càncer» al cap, sense poder eliminar-la de la seua ment…. I al costat d'ella, preguntes com: em moriré?, quan?, com?, patiré?, què passarà amb la meua família?, em podré acomiadar? I un sens fi de preguntes que, lluny de tranquil·litzar-la, l'únic que feien era augmentar la seua angoixa.
Llavors, va recordar que, quan era menuda, li agradava jugar a canviar el significat de les paraules repetint-les una vegada i una altra, comprovant com la combinació de les síl·labes en un altre ordre donava lloc a una paraula diferent. I així va començar a repetir una vegada i una altra, «cancercancercancercancercancer...» i allà va aparèixer la paraula desitjada: «CERCAN». I, amb aquesta, el convenciment que ho aconseguiria, que aconseguiria cercar l'enemic, que anava a fer tot el possible per vèncer la malaltia, o almenys decidir com havia de fer-ho i com anava a enfrontar-se a la seua possible mort. Es va implicar activament en la presa de decisions sobre el seu tractament, va donar resposta a totes les seues preguntes, aquesta vegada amb dades objectives i no amb suposicions basades en estereotips del que havia sentit sobre el càncer. Això li va permetre conèixer el càncer i conèixer-se més ella mateixa. Va augmentar la comunicació amb la família, va reprendre activitats abandonades, i es va enfrontar amb conflictes enquistats durant anys. En definitiva, va perdre la por a nomenar la paraula «càncer».
Un gran creixement es va produir en aqueix moment. Una nova vida que es va presentar davant d'ella com una nova oportunitat de fer el que havia anat demorant durant molt temps perquè, seguint amb el joc de paraules, és molt fàcil convertir la paraula «cáncer» en «RENACE»… solament cal eliminar una C, reorganitzar la resta de lletres, que equivaldria a reorganitzar les prioritats vitals, i afegir una E d'esperança… Perquè davant el càncer, l'últim que cal perdre és l'esperança.
Referències:
Figueroa, G. (2005). «Al saber la verdad Edipo se arrancó los ojos. Bioética de la revelación del diagnóstico». Revista Chilena de Neuropsiquiatría, 43 (2), 148-158.
Gil Deza, E., Gercovich, D., Morgenfeld, E., Tognelli, F., Martín Reinas, G., López, P., Montiel, M., García Gerardi, C., Rivarola, E., Gercovich, F. G. (2014). «Evaluación de las necesidades de los pacientes respecto a la información y los cuidados médicos tras el diagnóstico de cáncer». Psicooncología, 11 (2-3), 389-401.
Col·laboració d'Helena Villa Martín