Nou Cinema
Espanya. 2019. Color. 79 min.
Versió original subtitulada en castellà
Premis Gaudí 2021: Millor documental, guió i muntatge
Premis Goya 2021: Nominada a millor director novell i millor documental
Premis Feroz 2021: Premi especial
Dissabte 10 i diumenge 11 d’abril de 2021
Paranimf de la Universitat Jaume I
Direcció i guió: Nuria Giménez Lorang
Fotografia: Frank A. Lorang, Ilse G. Ringier
Sinopsi: Diari íntim d’una dona de classe acomodada il·lustrat per les filmacions casolanes del seu marit, un ric industrial, entre els anys 40 i 60 del segle passat. La pel·lícula és també un melodrama clàssic tipus Douglas Sirk o Todd Haynes, amb els sentiments a flor de pell. Un viatge en sopols a través de la vella Europa. Un somni romàntic.
Notes de la directora
Aquesta pel·lícula naix arran d’una mort. Em sembla bella la idea que la mort, amb tota la tristesa i el dolor que comporta, també pot donar a llum un nou projecte, una nova vida.
El meu avi, Frank A. Lorang (l’Índia, 1913 – Suïssa, 2010), tenia mig centenar de bobines de 8 mm i 16 mm amb imatges increïbles que havia filmat ell en els anys 40, 50 i 60 del segle passat. Malgrat tindre bona relació amb ell, mai va esmentar l’existència d’aquell material. Tots aqueixos quilos de cel·luloide en els quals ell havia atrapat trossos de vida, infinites històries i moments fascinants van passar 40 anys en la foscor del seu soterrani.
Quasi un any després que haguera mort, vaig acompanyar la meua mare a Zuric, on ell havia viscut gran part de la seua vida, i allí vam trobar les llaunes, perfectament apilades, ordenades i etiquetades. Jo em vaig sentir com un pirata que troba un tresor. Sense saber ni el que contenien ni en quin estat estaven, vaig sentir gran entusiasme i una curiositat quasi dolorosa per saber què amagaven. Així que les vam carregar en el cotxe i ens les vam emportar fins a Barcelona, on vivim.
El cinema digital és molt lleuger, però l’analògic pesa prou. I més si vius, com jo vivia llavors, en un sisè pis sense ascensor. Vaig pujar totes les bobines i després les vaig anar tornant a baixar per a portar-les a digitalitzar en lots de dos o tres. Sempre que anava a recollir-les, tornava quasi corrent a casa per a veure’n el resultat.
A mesura que vaig anar descobrint les meravelles que allí hi havia, tenia cada vegada més clar que hi faria alguna cosa. Intuïa que en algun lloc d’aquell material s’ocultava una història de diverses capes, encara que desconeixia quina forma final adoptaríem. Vaig pensar que la millor manera de descobrir-ho era deixar-me portar per les imatges i gaudir de la gran oportunitat que se’m brindava en poder treballar-les amb total llibertat.
Com per art de màgia, donar una nova vida al material que va filmar el meu avi va fer que moltes altres coses i persones extraordinàries cobraren vida també. I per aquest regal impagable, a ell, a la meua àvia i a la meua mare els estic eternament agraïda.
Nuria Giménez Lorang
Crítica
Per a aquells que veuen cinema perquè volen que els conten històries, descobrir el contingut d’una ficció abans d’abordar-la suposa una espècie de traïció que elimina qualsevol interès a l’experiència de contemplar-la coneixent els seus secrets. Per als qui, per part seua, esperen sensacions i la història pot ser fins i tot innecessària, el resultat final revelat abans d’hora no és cap hàndicap per a gaudir d’això. Escriure sobre My mexican bretzel és complex si es vol respectar el primer tipus i frustrant si es dirigeix al segon. Estem davant una cinta important que serveix per a tots dos tipus de públic, tant aquell que busca una història que seguir perquè la pel·lícula la té, com per aquell que vol sentir les sensacions transmeses per les imatges i els silencis, molts silencis, perquè la pel·lícula és muda, ningú no parla, o millor caldria dir sense veu, perquè algun efecte sonor sí que existeix, sempre molt ben inserit en el desenvolupament narratiu de la història mentre les imatges desfilen sense cap diàleg. El que ocorre és que per a qui simplement vol una història ben contada, si no indaga sobre els orígens, no podrà assumir la complexitat de la proposta vista.
L’ús d’imatges en Super 8 rescatades d’arxius familiars és tan freqüent que, per si mateixa, podria constituir ja tot un gènere en la recent cinematografia mundial. El normal és servir-se d’aqueix material per a explicar uns orígens, unes experiències, un succés, uns avantpassats. L’inusual és generar una pel·lícula amb història pròpia a partir d’aquest material. Nuria Giménez utilitza velles filmacions dels seus avis per a realitzar un indubtable exercici d’estil en el qual la forma, i el mitjà, acaba condicionant el fons, la història. Amb material aliè inventar-se un film, ni més ni menys, és fins on arriba la proposta de la cineasta en el seu debut, que torna a plantejar aqueix etern dubte de si aquells que utilitzen la seua pròpia història com a material narratiu no cremen les naus amb la seua primera obra i defalleixen per al futur. Si a la cinta, que ja he dit que manca de veu i diàlegs, no l’acompanyara la paraula, el resultat seria completament diferent, tan diferent com la distància que separa assistir a una projecció de vídeos familiars d’una obra de ficció, però una ficció construïda a partir d’imatges reals.
En descobrir el dispositiu cinematogràfic desapareix la incògnita sobre la qual es construeix la pel·lícula, que, no obstant això, va donant pistes des de l’inici com quan es retola allò de «la mentida és només una altra manera d’explicar la veritat», aforisme escrit per un tal Paravadin Kanvar Kharjappali. Al voltant de la mentida es va forjant aquesta història en la qual mantenint la veritat de les imatges la falsedat es transforma en cinema. Si es llig la fitxa tècnica s’aprecia que com a creador de la fotografia apareix Frank Lorang, i com a intèrprets Ilse Ringier i el mateix Frank Lorang. Ni l’un ni l’altra interpreten ni ha d’entendre’s al filmador com a director de fotografia. La filmació al voltant dels anys 50 i 60 recull instants familiars d’una parella que, com a turistes, o tenint com a hobby l’acumulació de les xicotetes bobines del que a Espanya es coneixia com a “tomavistas” fixa els seus records per al futur. Aquells vells aparells, excepte excepcions de gamma alta, no recollien el so, així que l’opció de la directora per a aprofitar el patrimoni familiar és el d’inventar un diari que apareix imprès en la pantalla i en el qual la dona a qui veiem en imatges explica la seua vida, és aquest afegit de la paraula creada a partir de la imaginació de la directora la que proporciona entitat pròpia a les imatges. El fet de voler utilitzar el material implica inventar i un gest d’aparença banal es transforma per complet si s’introdueix una frase del diari amb la incorporació d’un estat vital de fastig o d’incertesa.
Es cuida molt la directora de modificar els noms, i això hauria d’advertir-nos que una cosa de la qual es diu no correspon amb la idea d’un documental, sinó amb la d’una ficció completa en la qual la mentida s’apropia dels records aliens i res no és veritat. No seran veritat la felicitat inicial del matrimoni, ni l’esterilitat de la dona que passa a dir-se Vivian Barrett (perquè si no la directora no existiria), ni la progressiva deterioració de la parella, el seu allunyament, els seus silencis, l’amant mexicà que, oportunament, es diu Leo mentre el marit es diu León, el fet ocasional que canvia una decisió transcendental, com no existirà aqueix fàrmac ni el boom econòmic que els ajuda a pujar com a classe adinerada ni l’estafa derivada del que no és més que un placebo. Tot és mentida, però, en temps de postveritats, què ens impedeix pensar que tot allò va poder ser veritat si algú s’ha atrevit a explicar-ho? La màgia de la cinematografia aconsegueix això i també en això consisteix, que unint imatge i paraula la veritat es modifica per obra de la creació. Hi ha molt de risc en la proposta, però és un risc que denota coratge i imaginació, intel·ligència emocional per a haver reinterpretat els moviments d’uns avis fins a despullar-los de la seua identitat i crear una nova realitat que funciona com un perfecte melodrama sense llàgrimes en pantalla. Absolutament recomanable per a apreciar per on es mouen els corrents creatius del nou cinema espanyol tan oblidat.
Miguel Martín Maestro |
https://www.elantepenultimomohicano.com/