Autor del missatge: Jon Fosse (Noruega)  Escriptor i dramaturg noruec

L’art és pau (PDF)

Cada persona és única i, al mateix temps, com totes les altres. La nostra aparença visible, externa, és diferent de la de qualsevol altra, per suposat, i això està molt bé, però també hi ha alguna cosa dins de tots i cadascun de nosaltres que pertany exclusivament a aquesta persona: la persona en si. D’això, podríem dir-ne el seu esperit, o la seua ànima; o també podríem decidir no etiquetar-ho amb paraules, simplement deixar-ho córrer.

Però encara que tots som diferents, també ens assemblem. Hi ha persones d’arreu del món que, en essència, són paregudes, més enllà de la llengua que parlen o el color de la pell o dels cabells.

Que siguem completament semblants i absolutament diferents al mateix temps pot semblar contradictori. Potser les persones són intrínsecament paradoxals, si tenim en compte que són la unió entre cos i ànima, que abasten alhora l’existència més tangible i terrenal i quelcom que transcendeix aquests límits materials i físics.

L’art, el bon art, aconsegueix, a la seua manera meravellosa, combinar allò absolutament únic amb allò universal. Ens permet entendre el que és diferent (el que és aliè, podríem dir-ne) com a universal. D’aquesta manera, l’art transcendeix les fronteres entre llengües, regions i països; arreplega no només les característiques individuals de cadascú sinó, també, en un altre sentit, les característiques concretes d’un grup de persones, com ara, les d’una nació.

I això, l’art no ho fa eliminant les diferències i fent que tot siga idèntic, sinó, al contrari, mostrant-nos el que és diferent a nosaltres, allò estrany o aliè. Tot el bon art incorpora precisament això: quelcom d’aliè, quelcom que no podem copsar del tot però que tanmateix sí que entenem, en certa manera. És enigmàtic, per dir-ho d’alguna forma; té algun element que ens resulta fascinant i que per tant ens porta més enllà dels nostres límits i, així, crea la transcendència que tota manifestació artística ha d’incorporar i a la qual ha de guiar-nos.

No conec millor manera d’unir dos pols oposats. Aquest enfocament és diametralment diferent al dels conflictes violents que massa sovint veiem al món i que es deixen emportar per  la temptació destructiva d’aniquilar tot allò aliè, tot allò diferent i únic, sovint fent servir-hi les invencions més inhumanes que la tecnologia posa al nostre abast. Al món hi ha terrorisme, i hi ha guerres; perquè les persones tenim també una part animal, impulsada per l’instint de percebre l’altre, el foraster, com una amenaça a la pròpia existència més que com un enigma fascinant.

Així és com desapareix la singularitat —les diferències que tothom pot apreciar—,  la qual deixa al seu pas una igualtat col·lectiva on allò diferent suposa una amenaça que cal erradicar. El que es veu des de fora com una diferència, per exemple en matèria de religió o d’idees polítiques, esdevé quelcom que cal derrotar i destruir.

La guerra és la lluita contra allò que constitueix la nostra essència: allò únic. I també és una batalla contra l’art, contra allò que constitueix l’essència de tot art.

Al llarg d’aquest missatge he parlat sempre sobre l’art en general, no sobre el teatre o la dramatúrgia en particular, però la raó és que, com he dit, tot el bon art, en el fons, gira al voltant del mateix: fer que allò absolutament únic, allò absolutament específic, esdevinga universal. Connectar allò particular amb allò universal mitjançant l’expressió artística: sense eliminar-ne l’especificitat, sinó emfasitzant-la, permetent que allò aliè i no familiar brille clarament al seu través.

La guerra i l’art són conceptes contraris, de la mateixa manera que ho són la guerra i la pau, així de senzill. L’art és pau.

Traducció al valencià, des de la versió anglesa, a càrrec del Servei d’Activitats Socioculturals,  revisada i corregida pel Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume I