Dissabte 20 i diumenge 21 de novembre de 2021

Paranimf de la Universitat Jaume I

França. Bèlgica. 2021. Color. 108 min. DCP

Versió original francès subtitulada en castellà

Direcció i guió: Julia Ducournau

Intèrprets: Vincent Lindon, Dominique Frot, Agathe Rousselle, Nathalie Boyer, Myriem Akeddiou, Théo Hellermann, Anaïs Fabre, Mehdi Rahim-Silvioli, Lamine Cissokho, Céline Carrère, Mara Cisse.

Sinopsi: Adrien Legrand torna a donar senyals de vida des que desapareguera fa deu anys. El xiquet, amb la cara magolada i amb signes de violència, és descobert misteriosament en un aeroport. Per al seu pare, Vincent, això suposa el final d’un llarg malson del qual encara no ha arribat a recuperar-se. Junts tornen a casa; no obstant això, després del retorn d’Adrien comencen a ocórrer una sèrie de cruels assassinats en la zona.

Festival de Cannes 2021: Palma d’Or a la millor pel·lícula

-------------------------------------------------------------

ENTREVISTA A LA DIRECTORA

Com va prendre forma Titane en escriure el guió?

Vaig tindre la impressió que tenia davant meu un trencaclosques molt complex, amb una matèria densa que demanava a crits una simplificació. Però havia d’anar amb compte o m’arriscava a perdre el significat existencial que volia donar-li. Va ser un vertader exercici d’equilibrista. Per a donar a Titane la forma definitiva, em vaig centrar en el personatge de Vincent [Vincent Lindon] i en la seua fantasia: la idea que pots servir-te d’una mentida per a donar vida a l’amor i a la humanitat. Volia fer una pel·lícula que inicialment poguera semblar “desagradable” per la seua violència, però després ens vam sentir profundament apegats als personatges i, finalment, vam percebre la pel·lícula com una història d’amor. O, més ben dit, una història sobre el “naixement de l’amor” perquè ací tot és qüestió d’elecció.

Pots parlar-nos sobre la seqüència que segueix al títol i en la qual coneixem Alexia adulta [Agathe Rousselle]?

Aqueixa seqüència serveix per a imposar una certa visió d’Alexia, no la meua, o més exactament, allò que uns altres volen que siga ella. Aquesta visió la idealitza, la iconitza i sexualitza de manera contundent, l’obliga a assumir una sèrie de tòpics. Ho veig com un cimbell: estem explorant una capa superficial que insinua la “mar” en la qual estem a punt de capbussar-nos, on descobrirem una feminitat amb contorns molt borrosos. Volia que la seqüència fora extremadament orgànica i totalment desconnectada de la realitat. La Alexia que coneixem en aqueix moment no s’ajusta amb la veritat del personatge.

Explica’ns com va ser el càsting en el qual vas triar l’actriu que interpreta Alexia.

Vaig saber des del principi que havia de ser un rostre desconegut. A mesura que passa per les seues “mutacions”, no volia que la gent pensara que estava assistint a la transformació d’una actriu que els fora físicament familiar. He parlat abans d’una feminitat amb contorns borrosos. Necessitava una desconeguda per a encarnar aqueixa figura. Algú sobre qui el públic no poguera projectar cap expectativa. Algú a qui veren transformar-se a mesura que avança la història sense ser conscients de l’artifici. Així que vaig entrevistar dones joves no professionals. Tenia al cap un cert físic androgin, un físic que poguera suportar els diferents estats de transformació que prenen cos davant de la càmera. Volia una cara que canviara amb l’angle de la presa. Un rostre que podria fer-nos creure qualsevol cosa. Així que el procés del repartiment va ser ampli i precís alhora. Sabia que la persona que triara tindria molta faena per davant; no pels assajos dels diàlegs (Alexia és pràcticament muda) sinó per la interpretació en si. Hauria de furgar per a buscar alguna cosa dins d’ella, per a portar-la a llocs als quals no estava acostumada, i és clar que això porta temps. Quan vaig veure per primera vegada Agathe [Rousselle] en una sessió de càsting, em va impactar. Tenia el físic perfecte i un rostre fascinant, però també tenia presència. S’apoderava de la pantalla, i això és exactament el que jo volia.

I en el cas del personatge de Vincent [Vincent Lindon]?

El personatge de Vincent va ser molt més fàcil. Vaig escriure el paper per a Vincent Lindon. Ens coneixem des de fa molt temps. Volia filmar-lo i mostrar-li a tothom com el veig. El seu personatge exigia un ventall d’emocions que, al meu entendre, només ell és capaç d’oferir: aterridor i vulnerable alhora, infantil i fosc, profundament humà però monstruós... sobretot amb aqueix cos tan impressionant. Per a preparar-se per al paper, va fer molts pesos durant tot un any. Volia que fora fort com un bou, que ens recordara els músculs de Harvey Keitel en El tinent corrupte, la pel·lícula d’Abel Ferrara. Ens vam portar molt bé durant el rodatge i em sent molt satisfeta. Va acceptar la idea de ficar-se en la pell del personatge sense tindre totes les claus del meu cinema. Va ser excepcionalment generós amb tot allò que va aportar al paper i a mi. Crec que em va donar alguna cosa que ell mateix estava buscant en aquesta etapa de la seua carrera. Es pot dir que vaig arribar en el moment adequat.

Ens pots explicar alguna cosa sobre els nombrosos efectes especials que hi ha en Titane?

El més complex van ser les pròtesis que Agathe [Rousselle] havia d’utilitzar. Passava moltes hores tots els dies en maquillatge. Va ser esgotador per a ella i estressant per a nosaltres, ja que és clar que cada xicotet retoc porta el seu temps. Les pròtesis eren una part central de la nostra agenda diària. És curiós, perquè he estat usant pròtesi des del meu curtmetratge Junior i cada vegada em dic a mi mateixa: Mai més! És massa treball! Però torne a fer-ho en la meua següent pel·lícula! (riures) Però per als actors, les pròtesis són eternes companyes en el procés d’actuar. I resulten molt orgàniques en la pantalla.

Quines indicacions li vas donar a Ruben Impens, el teu director de fotografia en Titane?

Vaig utilitzar sovint la paraula disfunció per a evocar les transformacions que es veuen en la pel·lícula. Descarrilament també, perquè la història està esguitada de màquines i metall. Ruben i jo treballem molt estretament. Vam fer junts la llista de preses, la taula d’il·luminacions... en el set érem inseparables... Vam començar esbrinant quina maquinària necessitaríem per a la pel·lícula. Tots dos ens sentíem frustrats per no haver jugat més amb això en la meua pel·lícula Crudo. I vam parlar de fer una cosa gràfica, però sense perdre de vista els personatges. Quan es tracta d’il·luminació, treballe molt en la dicotomia fred/calor. Titane té a veure amb el metall i el foc, així que la relació fred/calor havia d’estar sempre present. Ruben i jo volíem aprofundir en aqueix contrast. Estàvem fregant constantment, coquetejant, el límit i el límit era la caricatura. Si fèiem un pas més, podíem caure en la caricatura. Havíem de mantindre la realitat de la pel·lícula. Portar al límit la dualitat ombra/llum però perdre’ns en una ultraestilització que succionaria la sang dels personatges i l’acció. Ens vam centrar més en referències pictòriques que en referències cinematogràfiques, en particular en els quadres de Caravaggio. També li vaig ensenyar a Ruben el quadre Summer Night de Winslow Homer i la sèrie de pintures L’imperi de les llums de René Magritte per a donar-li una idea del que buscava en els contrastos. Volia que la llum brollara de les ombres de la mateixa manera que l’emoció brolla després d’un xoc inicial. També volia molts colors, per a trencar amb la foscor de la història i evitar una impressió de sordidesa ineludible. Per a les nombroses escenes de nus, que volia el menys sexualitzades que fora possible, vaig intentar usar la il·luminació per a reinventar la pell en cada ocasió. El nostre treball amb el color va permetre aportar a la pell noves textures, significats i emocions.

Pel que fa a la música, has tornat a treballar amb Jim Williams. Quines instruccions li vas donar?

Li vaig demanar que usara percussions i campanes. I vaig insistir en les campanes. Per què? Perquè tenia moltes ganes d’incorporar metall en la música. Volia música que sonara metàl·lica sense deixar de ser melòdica. Igual que amb Crudo, volia un tema recurrent que resultara memorable i que variara al compàs de les trajectòries dels meus personatges. Titane passa d’animal a impulsiu i a sagrat. Per a ajudar-nos a sentir aqueixa progressió, la música també ha de fluctuar, hibridar, transformar-se. Passem de la percussió a les campanes i a la guitarra elèctrica i a vegades tot combinat. Després entren les veus, que aporten una dimensió litúrgica a la pel·lícula. Li vaig demanar a Jim [Williams] que treballara per a generar un impuls cap a allò sagrat. La seua música també havia de ser com a ràfegues de llum en les ombres.

(Extret del dossier de premsa)