Dissabte 9 i diumenge 10 d’octubre de 2021

Paranimf de la Universitat Jaume I

L’Iran. Alemanya. República Txeca. 2020. Color. 150 min. DCP

Versió original en persa i alemany subtitulada en castellà

Direcció i guió: Mohammad Rasoulof
Intèrprets: Ehsan Mirhosseini, Shaghayegh Shoorian, Kaveh Ahangar, Alireza Zareparast, Salar Khamseh, Darya Moghbeli, Mahtab Servati, Mohammad Valizadegan, Mohammad Seddighimehr, Jila Shahi, Baran Rasoulof, Zhila Shahi
Sinopsis: Quatre històries de la vida quotidiana a l’Iran on la pena de mort no sols afecta els condemnats sinó la vida dels altres. Un poderós viatge definit per les paradoxes del poble iranià.
Festival de Berlín 2020: Os d’Or (millor pel·lícula)

En una època en la qual cada vegada és més freqüent fer cinema al marge de tota regla i imposició, continua havent-hi exemples de cineastes que han de buscar-se la vida per a tirar avant les seues pel·lícules enfront de l’ordenament al qual estan subjectes. Són coneguts els casos de Jafar Panahi, Kirill Serebrennikov o Lou Ye, que tenen o han tingut prohibit rodar als seus països d’origen, que s’han enfrontat a la seua censura i, de fet, els dos primers han patit condemnes d’arrest domiciliari. L’Iran, Rússia o la Xina són així alguns dels estats on no es pot fer cinema lliurement, almenys seguint els controls burocràtics i les ajudes i subvencions tan necessàries per al cinema d’autor. Una vegada rodada la pel·lícula els seus responsables també poden trobar-se amb dificultats per a projectar-la, dins o fora de les seues fronteres, tot i que cal reconèixer que els festivals europeus han sigut clau en el seu suport. Si ens centrem en l’Iran, és un supòsit a priori curiós, perquè el cinema iranià és precisament un dels quals demostren major efervescència en les últimes dècades, tot i el conservadorisme del seu règim i les esmentades traves per a realitzar un film, si aquest és susceptible d’incloure algun element contrari a aquest règim. Però aquesta curiositat potser no és tanta si recordem que, al llarg de la Història, en moltes ocasions les manifestacions artístiques han tendit a aflorar amb més força quant majors han sigut els obstacles polítics, econòmics o socials que han hagut de superar.

Aquest context s’aplica a la nova pel·lícula del director i guionista iranià Mohammad Rasoulof, especialment perquè tracta un tema molt espinós, com és el de la pena de mort. Aquesta existeix a l’Iran, com en molts altres països de la zona, i denunciar-la en el seu si pot al seu torn implicar una pena greu per al seu autor. Per això Rasoulof la va realitzar en secret, abans d’enviar-la al Festival de Berlín on va guanyar l’Os d’Or l’any passat. És, per tant, un premi molt meritori, però la veritat és que La vida de los otros (Sheytan vojud nadarad) seria digna de rebre’l amb independència del context en el qual s’haguera produït. En veure-la l’espectador pot tindre-ho en compte, però no se n’adona per limitacions visibles que pogueren afectar la narració o acabat tècnic. De fet, la narració és ambiciosa, en dividir la història en quatre relats, per a un total de dues hores i mitja de metratge. El primer és potser el més sorprenent i aconseguit, perquè la pel·lícula en el seu conjunt no segueix la perspectiva a la qual podríem estar més acostumats quan es denuncia la pena de mort: en altres paraules, els seus personatges principals no són les seues víctimes directes, encara que també són víctimes clares de tot aquest sistema. Llavors en iniciar-se el metratge un no sap realment què hi ha darrere de la quotidianitat del protagonista (més enllà de les pistes derivades de la primera escena), un home bo i entregat a la seua família, i al mateix temps es percep cert calat més dramàtic després de la seua mirada perduda i el seu gest consumit. Una vegada vist el desenllaç i assumida l’estructura més general, els tres següents capítols perden una mica de capacitat de sorpresa. Això ho contraresta Rasoulof fent-los més rebuscats, accentuant les seues notes de thriller o suspens, la qual cosa dona lloc a alguns detalls una mica més inversemblants o forçats, com la revelació del tercer relat, encara que també a moments de gran impacte, com la segona part d’acció del segon relat, o el pla final del quart relat, molt memorable.

De fet, l’únic fil entre els quatre episodis és la relació crítica amb la pena capital, a part de la seua localització a l’Iran: no comparteixen major escenari ni repeteixen els seus personatges. Però hi ha connexions entre aquests més enllà de la pròpia història, que no revelem ací per a evitar major espòiler. Així mateix, una vegada conclòs el visionat, es percep una connexió interessant entre el principi i el final, per com estan dissenyats el primer i l’últim pla. Amb això entrem en l’apartat tècnic, que com avançàvem gaudeix igualment d’un refinament inesperat. No obstant això, el més inesperat de tot és una cosa que no hauria de ser-ho, perquè obeeix a la planificació més ortodoxa: parlem de l’encert màxim de cadascuna de les posicions estàtiques de càmera. Moltes pel·lícules emmalalteixen de posicions de càmera desafortunades, que no permeten enquadrar l’acció de la forma més profitosa, sense esmentar els salts d’eix, els angles confusos, les grandàries desiguals o els talls bruscos. Aquesta pel·lícula, en canvi, resulta admirable en aquest sentit, per qüestions que, insistim, haurien de ser regles bàsiques de la posada en escena, però no ho són. Si s’observa cada pla, així com les transicions entre l’un i l’altre, es constata que la càmera sempre està el millor situada possible, i per això els plans fixos són més prolongats de l’habitual (sense buscar la pretensió del pla seqüència), perquè un només aconsegueix captar el drama d’una forma que en altres pel·lícules requeriria dos o tres plans. Això té dos efectes afegits. El primer és que, gràcies a aqueixa col·locació, la càmera no és gens intrusiva i això permet que la interacció entre els personatges o la mera contemplació del paisatge (això s’aprecia sobretot en el tercer i el quart relats) siga el més natural possible. I el segon és que l’eix de les mirades -quan tenim el clàssic pla/contraplà de dos personatges dialogant- és perfecte, la qual cosa propicia així mateix aqueixa naturalitat en la seua interacció. S’han de veure, en aquest sentit, els diàlegs a la casa del quart relat, o fins i tot la conversa, prèvia a l’acció subsegüent, entre els reclutes del segon relat, on tenim a sis personatges reunits en una habitació xicoteta, i és meridiana la visió de cadascun. Valga aquesta reflexió que podria semblar evident, però que comparativament no ho és, per a posar en valor una obra, per tant, molt meritòria en molts sentits. No és una pel·lícula fàcil, però és important, deixa empremta, i tant de bo puga gaudir-se en sales pel major nombre de persones possible.

Ignacio Navarro Mejía | Revista EAM / Madrid