Dinamarca. 2020. Color. 117 min. DCP
Versió original en danès i suec subtitulada en castellà

Oscar 2020: Millor pel·lícula internacional
Festival de Sant Sebastià 2020: Millor actor i premi Feroz de la crítica
Premis del Cine Europeu 2020: Millor pel·lícula, direcció, actor (Mikkelsen), guió

Dissabte 5 i diumenge 6 de juny de 2021
Paranimf de la Universitat Jaume I

Direcció: Thomas Vinterberg
Guió: Tobias Lindholm, Thomas Vinterberg
Intèrprets: Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang, Lars Ranthe, Susse Wold, Maria Bonnevie, Diêm Camille G.
Sinopsi: Quatre professors participen en un experiment sociològic en el qual cadascun d’ells ha de mantindre la taxa d’alcohol en el seu cos al mateix nivell durant la seua vida diària; així, volen intenta demostrar que poden millorar en tots els aspectes de la seua vida. Però les conseqüències de l’experiment els canviaran per sempre.

Diuen que amb l’edat les feres s’aplaquen i, si comparem el Thomas Vinterberg de Festen (Celebración, en espanyol) amb el Thomas Vinterberg de Druk (Otra ronda, en espanyol) podrem afirmar que el pessimisme cioranesc dels començaments de la seua carrera ha deixat pas a un existencialisme esperançador, una visió més còmoda amb el corrent majoritari, prou crítica com per a aconseguir l’acceptació dels escèptics, lleugerament optimista com per a reconfortar el públic que no va al cinema perquè li ho facen passar malament, perquè per a això ja està la vida. Si ja ni tan sols Vinterberg vol sotmetre l’espectador a la tortura de la falta de concessions, haurem arribat “al pitjor dels mons possibles” que vaticinaven Schopenhauer i companyia?

Encara que el títol original, Druk, en la traducció del danès significa “consum excessiu d’alcohol”, tant en la seua distribució internacional com en l’espanyola han optat per una idea molt més lluminosa i festiva, Another Round / Otra ronda, que no es refereix exclusivament a l’acte de demanar una altra filera de xopets, cerveses, vins o qualsevol beguda espirituosa —qui en el seu sa judici demana una altra ronda de refrescos si no és com a provocació contra el noble art del beure?—, sinó que també defineix les noves oportunitats que ofereix la vida després d’una gran cagada que semblara no tindre solució. Una altra ronda, un altre assalt, una altra oportunitat. Vinterberg tenia l’opció de deixar-se portar pel moralisme condemnatori calvinista, per la lleugeresa hedonista i descreguda o per una tercera via, molt més amable i reconfortant per a l’espectador, sense arribar a caure en la cursileria, però també emparant el creador en la comoditat de no entrar en fangars. Si volia les dues nominacions a les quals opta en els Oscar —millor direcció i millor pel·lícula internacional—, no podia passar-se d’europeu.

Diuen que es beu per a oblidar o es beu per a sobreviure. Aqueixes maneres de beure són les que, a la llarga, fan de l’alcohol un verí per a l’ànima. Però també es beu per a celebrar, per a deslligar-se, per a tirar a volar. Quants claus haurien quedat en pólvora mullada, que deia Pablo Abrairo, si no haguera sigut pel punt de més que Popeye aconseguia amb els espinacs? Quantes volences hauran eixit dels “em dones foc”, producte del vel borrós que amaga les timideses i els ridículs? Quin agermanament més profund i ancestral que el d’aquella nit en blanc de bar en bar? Beneïda l’eufòria que aconsegueix fins que els homes es diguen “t’estime”.

Vinterberg, que tant i tan irregularment ha cultivat el drama, troba en aquesta buddy comedy —que no pot desprendre’s de l’herència de Full Monty— un dels seus millors treballs dels últims anys, en els quals el director danès s’ha perdut tant com per a encallarse en el Kursk. Confiant de nou en alguns dels seus actors fetitxe com ara Mads Mikkelsen—que ofereix un dels papers de la seua carrera— i Thomas Bo Larsen, Vinterberg entra de ple en la crisi de la mitjana edat d’un grup de professors d’institut adormits per la seua pròpia indolència. Ni els seus fills, ni els seus alumnes ni les seues dones els respecten; s’han convertit en un destil·lat mediocre d’allò que una vegada van aspirar a ser.

Martin (Mikkelsen), un dia, s’adona que avorreix fins i tot les vaques perquè, atenció, s’ha convertit en una persona avorrida. Res no l’estimula i passa els dies deixant-se portar per la inèrcia. No té projectes en l’horitzó que li remoguen la sang perquè s’ha convençut a si mateix que, a la seua edat, tot el que hauria d’estar fet està fet i tot allò que s’espera d’ell és un lent llanguir, simplement continuar respirant. Martin porta anys sense beure, sense descomprimir, sense deixar-se portar, com un patidor d’una existència frugal i apàtica. Però aquest coma vital no el sent ell només, sinó que els seus companys de treball i amics —el seu cercle social no és prou ampli com perquè existisca una diferència— pateixen la mateixa abúlia, com una cosa generacional.

Per això, quan el seu company Nicolaj (Magnus Millang), professor de Psicologia, els proposa participar en un experiment, el grup de cinquantins sent, almenys, una nova excitació. Segons el filòsof i psiquiatre noruec Finn Skårderud, l’ésser humà naix amb un dèficit d’alcohol en sang del 0,05%; a causa d’aquesta manca, l’estat òptim de qualsevol persona s’aconsegueix quan es compensa aqueixa falta a glop net, mantenint un lleuger embriagament sostingut durant tota la jornada laboral. Martin i els seus companys comencen a portar a classe aqueixa “aigua amb misteri” que anomenarien alguns i arriben a la conclusió que demostren major confiança en si mateixos, major espontaneïtat, els sorgeixen idees més innovadores i són, en general, gent més agradable de tractar. Els alumnes comencen a parar atenció a les seues classes i els falta a penes un xopet més per a aconseguir que es pugen al pupitre i que reciten «Oh, capità, el meu capità!». Fins i tot a sa casa, les seues dones els troben més atractius, i els seus fills, per fi, no fugen de les seues converses com del tifus. Les seues vides grises han agafat, gràcies al -OH, un poc de coloret.

Per això, el grup d’amics proposa portar l’experiment un pas més enllà i arribar a un punt de borratxera crític, només per a eixamplar els límits. Vinterberg ha de prendre ací la decisió més complicada: signar una comèdia lleugera que celebra l’alcohol com a solució per a tots els mals sense mostrar les contrapartides de passar-se de copes o un drama moralista amb l’alcohol com a últim vilà que porta a la perdició els pobres homes desorientats. I el danès tria sàviament, o almenys si la seua intenció és arribar a un públic més gran i no espentar-lo als braços de l’Escitalopram. Al contrari, la pel·lícula quasi exigeix eixir del cinema, abraçar els amics i pagar una ronda. Sobretot, en un moment, com el d’avui, en el qual la perspectiva d’una altra ronda, d’un altre round, que alguna cosa bona vindrà, sembla tan distant. Però arribarà. I això caldrà celebrar-ho amb, almenys, una altra ronda.
PD: i quedeu-vos amb el final a càrrec del millor Mads Mikkelsen possible.

Marta Medina, https://www.elconfidencial.com/, 9/4/2021