Dissabte 29 i diumenge 30 de maig 2020
Paranimf de la Universitat Jaume I 

El hombre que mató a Liberty Valance
(The Man Who Shot Liberty Valance)

EUA. 1962. B/N. 123 min. 35mm
Versió original en anglès subtitulada en castellà

-------------------------------------------------------------

Direcció: John Ford
Guió: James Warner Bellah & Willis Goldbeck (basat a la història de Dorothy M. Johnson)
Música: Cyril Mockridge
Fotografia: William H. Clothier
Intèrprets: James Stewart, John Wayne, Lee Marvin, Vera Miles, Edmond O’Brien, Andy Devine, Ken Murray, John Carradine, Jeanette Nolan, John Qualen, Woody Strode, Lee Van Cleef, Strother Martin, Denver Pyle
Sinopsi: Un ancià senador del Congrés dels Estats Units, Ransom Stoddard, relata a un periodista la vertadera història de per què ha viatjat junt amb la seua dona Hallie per a acudir al funeral d’un vell amic, Tom Doniphon. Tot va començar molts anys arrere, quan Ransom era un jove advocat de l’est que va arribar en diligència a Shinbone, un xicotet poble de l’oest, per a exercir l’advocacia i imposar la llei. Poc abans d’arribar a la seua destinació, va ser atracat i colpejat brutalment pel temut pistoler Liberty Valance.

-------------------------------------------------------------

John Ford (sí, aquell tipus amb eterna cara de mala llet que feia pel·lícules de l’oest abans fins i tot que les bales xiularen i els pistolers tingueren dret a rèplica sense intertítols) va rodar aquesta a principis dels seixanta. Filmar westerns començava ja a estar però que molt mal vist i en breu es començaria a recórrer a la paròdia i l’esperpent com a camí sense retorn cap a l’autoanihilació d’un gènere cinematogràfic. Però aquesta és la història oficial... no creguen tot allò que senten per la ràdio. Permeten que els explique qui el va matar de veritat.
Ford –a banda de complidor, sempre que no hi haguera una botella prop– tenia fama de director “econòmic”. Però, els dies en què podia fer westerns barats havien passat: les estrelles es feien valdre. John Wayne va cobrar 750.000 dòlars i James Stewart 300.000, com a bestreta del 7,5% de la recaptació per a cada u. Ford va cobrar 150.000 dòlars (i com havia de doldre-li al vell cobrar menys que el seu fillol Duc!), més el 25% dels beneficis. Lee Mavin 50.000 de l’ala. El pressupost va ascendir a 3,2 milions de dòlars, cap ganga per a un western en blanc i negre amb només uns pocs dies de rodatge en exteriors (1). I per què en blanc i negre? Les raons de Ford, tan “raonables” com sempre: «collons, la farem en blanc i negre; no en color».
Ah no, em negue a fer-los un resum argumental The Man Who Shot Liberty Valance. Seria igual que deixar en quinze línies una cosa tan complexa com Under the Volcano (Sota el  volcà) de Lowry o el Lord Jim de Conrad. És una experiència que cada persona ha d’afrontar a la seua manera i al moment oportú, encara que si encara els resta per veure aquesta pel·lícula... interrompen immediatament aquesta estèril lectura i volen cap al seu videoclub més pròxim. Encara que és probable que el dependent de la xicoteta botiga dels horrors se’ls quede mirant amb cara de marcià i els endosse The Horse Wisperer (L’home que xiuxiuejava als cavalls), assegurant que també ixen... vaquers. 
Simplement m’abelleix apuntar tres o quatre escenes, sense intencions de profunditat o clarividència cinèfila. No descobriré res de nou: tots vostès s’hi hauran fixat alguna vegada. Són instants d’aquells que la meua companya Susanna congela trimestralment en la seua secció Momentos de cine (bonic exemple d’autopromoció en un mitjà sense anunciants. Fi del parèntesi). 

* * * * *

James Stewart (Ramsom Stoddard) rep una fenomenal pallissa a les mans del roí roiníssim Lee Marvin (pallissa que per descomptat succeeix fora de camp: els grans feien gala d’una certa ètica que alguns confonen amb hipocresia). Diu la llegenda (a partir d’ara serà l’única cosa que ens interesse) que a Stewart li va costar recordar les seues frases durant diverses d’aquestes preses (quelcom prou inusual, per cert). Ford es va acostar a ell i li va murmurar: «Jimmy, tu no ets un covard, tu no ets un covard!». A la següent presa, ploriquejant entre els esperons de Liberty, ho va brodar.
La nit ha caigut. Una carreta porta al magolat picaplets fins una casa on habiten bons samaritans, en el polsegós poblet de Shinbone. La resta de personatges es coneixen entre ells des de llarg temps arrere. S’estableix una alegre confabulació entre ells: anar i venir atropellat, cresols, llums de petroli acabades d’encendre, compreses d’aigua calenta, beuratges revitalitzants... una escena familiar, de cuina o estudi, al bigarrat estil d’un Rembrant o un Velázquez. Una representació que té lloc davant els nostres extasiats ulls i on als personatges només els falta mirar a càmera i demanar silenci, posant el dit entre els llavis. No pot haver-hi introducció més clàssica, menys sorollosa. Ni més destrossadora.

* * * * *

Estem en hora punta, si és que hi ha hores punta en pobles desarranjats sense rellotge a l’església. La cantina està repleta de gent, algaravia d’homes rudes que a penes saben utilitzar els coberts. Només ens interessen dues estances: el menjador i la cuina, amb porta posterior per on es colen els clients habituals de la casa. Encara que no sempre paguen els deutes. 
Un bistec i una traveta. James Stewart amb aquell port desagafat de les pel·lícules de Mann: The Man from Laramie (L’home de Laramie) cercant venjança, el germà de Winchester 73 darrere d’un rifle i... sí, més venjança. El cobdiciós Colorado Jim. Abatut, arrossegant-se pel sòl, a l’altura dels escopidors on furgava Dean Martin. Però, no mai indigne. Un poc enutjat, això és tot.
Lee Marvin i el seu jupetí de cuir. L’empunyadura platejada del seu fuet. El somriure cínic de qui se sap més fort. Rialla nerviosa de Lee Van Cleef a les seues esquenes. Riallades que no són corejades: la por –quan és un qui la pateix– no resulta mai graciosa.
Cara a cara. Una excusa com una altra qualsevol. L’un enfront de l’altre, l’indòmit i l’home tranquil. Mesurant-se, sabent que estan predestinats a pegar-se tirs una vesprada en què qualsevol dels dos bega en excés. I Stewart recollint amb fúria el tros de carn, tornant-lo al plat i salvant-li la vida a un dels dos. Sabent-se catalitzador d’uns odis forjats llarg temps arrere.

* * * * *

Stewart parla però la seua dona no l’escolta. O tan sols ocorre que Stewart parla per a si mateix, encantadíssim d’haver-se conegut, amb la gepa desgastada de rebre palmadetes a l’esquena. L’ingenu, l’idealista. L’home que va aparèixer amb un llibre de lleis davall el braç i es va fer famós per... abatre el sanguinari Liberty. O això almenys diu la llegenda. 
Les coses han canviat. El veiem ben vestit, massa ben vestit. La seua veu s’ha tornat un poc afectada, les seues maneres, el seu port... no, no és el mateix. Stewart s’ha acabat convertint en un polític. Un de tants. Amb facilitat per fer discursos suposadament improvisats davant periodistes bocabadats, més pendents d’afalagar que de criticar. Disposat a explicar-nos les seues batalletes, a fer èpica del passat per a justificar el present i assegurar el futur. Ja ens coneixem aquests professionals del proselitisme, l’endogàmia i el nepotisme. Agradables de tracte durant un breu espai de temps. Insuportables quan es posen a donar lliçons de dignitat i ciutadania. 
Com apunta Scott Eyman: «En The Man Who Shot Liberty Valance l’únic poder real és el temps, que fa coses terribles: la bretxa entre el ferm idealista Stoddard i el xarrador en què es converteix és depriment». (2)
Però la seua dona ja no escolta, deia. El brutal Tom Doniphon (John Wayne), el desclassat, el fanfarró amb grans esperances jau en un desarranjat taüt de fusta. Era millor persona que Liberty, encara que compartia amb ell moltíssimes més coses que amb l’advocat endiumenjat, amb l’universitari embadocat que volia ensenyar a llegir la seua eterna núvia. Imaginem els seus últims anys de tabac de pipa i memòria atrofiada, col·leccionant retalls de periòdic amb la fulgurant carrera del tipus aquell que va arribar un dia i es va emportar allò que més volia. Tres vegades governador. Dues vegades senador. Ambaixador davant la cort de St. James. Tot un currículum.
No, no. Lee Marvin era John Wayne. O John Wayne era Lee Marvin. En matar-lo (en matar-se), estava estenent l’acta de defunció d’una època, inclosa una forma molt particular de fer i entendre el cinema. Perquè un home equipat únicament amb la raó no hauria pogut arribar a l’altre extrem del carrer aquella fatídica nit. Els ideals, a la fi, són fàcilment abatibles per un pistoler analfabet i un poc ebri. La poesia no amansa les feres. Fa falta algú entre les ombres, rifle en mà. Un espectre, un àngel de la guarda? No, tan sols un home incapaç de matar ningú a traïció... encara que disposat a fer alguna que una altra excepció. Algú perdudament enamorat, encara que tan sols sàpia regalar roses repletes d’espines per a expressar els seus sentiments. John Wayne era el vertader idealista l’home que va matar Liberty Valance. Dimonis, John Wayne era el western! I Ford va liquidar el gènere (el seu gènere) en Thousand Oaks, Califòrnia, una freda vesprada de 1961.
- Mira-ho. Va ser un desert; ara és un jardí –diu Hallie–. No estàs orgullós?
- Hallie –contesta Stoddard–, qui va posar les roses de cactus al taüt de Tom?
- Jo.
Stewart descobreix, mirant per la finestra sense veure, que el poder i la glòria no li han servit per a res. Perquè acaba de certificar el que ja suposava, fet que el seu vanitós ego es negava a admetre. Que la seua dona estava enamorada de l’home que va matar Liberty Valance. Del de veritat.
El tren –aquell cavall de ferro lligat a la història del cinema des del seu naixement– s’allunya de l’estació. La civilització està aquí, l’hora dels tipus amb levita i bolet ha arribat. És inevitable? Potser sí. Encara que Ford possiblement escopiria des del seu clau decantat i  cridaria al personatge interpretat per Stewart quelcom així com: «per Crist, lleven-me aquest tipus de damunt!».
(1) Print the legend. La vida y época de John Ford. Scott Eyman. T&B editors. p. 480.
(2) Íbid, p. 483

(Jorge Mauro de Pedro, extret de www.miradas.net)