Xile. 2020. Color. 84 min. DCP.
Versió original en castellà

Festival de Sant Sebastià 2020: Premi del públic

Dissabte 15 i diumenge 16 de maig de 2021
Paranimf de la Universitat Jaume I

Direcció i guió: Maite Alberdi
Intèrprets: Sergio Chamy, Rómulo Aitken, Marta Olivares, Berta Ureta, Zoila González, Petronila Abarca, Rubira Olivares
Sinopsis: Rómulo, un investigador privat, rep de part d’una clienta l’encàrrec d’investigar sobre l’estat de salut de la seua mare, qui viu en un asil. Per a dur a terme la missió contracta Sergio, un home vidu de 83 anys que ha d’internar-se en l’asil com un agent talp. Allí, Sergio lluita per complir la seua missió mentre inevitablement, s’involucra en la vida de les residents d’aquella llar. Un divertit i emocionant homenatge als nostres majors.

La nova pel·lícula de Maite Alberdi es presenta amb una aparença enganyosa: la d’un documental sobre l’ofici dels detectius privats protagonitzat per un octogenari agent infiltrat amateur. No obstant això, la seua narrativa prompte es reorienta cap a llocs insospitats; una mutació per a la qual resulten crucials tant la posada en escena com el to que adopta la cinta durant tot el seu metratge. Perquè, si s’atén a les formes, El agente topo és un film negre que s’entrellaça amb una crònica de tall social i realista per a aprofundir en la naturalesa humana amb sorprenent precisió.
D’una banda, hi ha una aparença de realitat nua que travessa tota l’obra, i que està en concordança amb el registre documental amb el qual es presenta la pel·lícula. Potser per això ja en els primers minuts es produeix una sorprenent ruptura de la quarta paret, que mostra l’equip de filmació i revela així els mecanismes de la ficció. És llavors quan s’instaura el que serà l’eix central del relat: la mirada de Sergio, l’agent infiltrat en una residència d’ancians. És sobre aquest personatge sobre qui gravita l’acció, en un anar i vindre quotidià a través de la residència mentre intenta dur a terme la seua labor d’espionatge. A partir d’ací, el dia a dia dels residents sembla voler reemplaçar la gènesi negra de la trama.
I, no obstant això, l’estructura narrativa del film respon a la concepció del cinema negre: un agent infiltrat, un cas per resoldre, un blanc al qual perseguir i un peculiar grup de sospitosos. És, sobretot, referent al seu estil visual on Alberdi manté elements característics del gènere: l’ocasional il·luminació de forts clarobscurs, la filmació des d’una certa distància (o des de darrere de finestres i portes) per a reforçar un sentit de vigilància i aguait, o l’ús de diferents tipus de càmera, com les que utilitza secretament l’agent al més pur estil James Bond. En aquest sentit, cal destacar l’ús de la música composta per Vincent van Warmerdam, amb un to propi del cinema d’espies, que ancora l’agent topo en aquest gènere en els moments quan la narració sembla allunyar-se d’ell, o fins i tot quan les imatges adopten una estètica –de vius colors i espais assolellats– diametralment oposada als codis del policíac. Alguna cosa semblant succeeix amb el personatge de Rómulo (el cap de l’agència de detectives), que a través dels ulls del protagonista acaba sent retratat quasi com un vilà, en la llarga tradició de lleialtats dividides i traïcions tan pròpia dels films en els quals s’inspira.
Però el to del conjunt estaria incomplet sense un element central: el mateix Sergio, que afig al conjunt una improbable proximitat (i també una important dosi de comicitat) al mateix temps que ofereix una valuosa reflexió sobre la soledat: la peripècia de Sergio, que es manté fidel al seu rol d’espia, acaba per revelar una veritat que no buscava. És el seu caràcter, entre distret i entranyable, el que atorga la seua identitat a la particular proposta d’Alberdi, que difumina els límits entre la ficció i la no ficció, entre el realisme social i el més pur cinema de gènere, i fins i tot entre la comèdia i el drama.

Cristina Aparicio, Caiman Cuadernos de Cine

El film és un peculiar híbrid entre documental, pel·lícula d’espies i comèdia. Què va ser primer? La primera idea va ser fer un documental de detectius, un film negre. Sentia que els detectius sempre estaven en el terreny de la ficció i volia fer el primer documental de cinema negre de detectius. Investigant, vaig donar amb l’agència del detectiu Rómulo i vaig decidir fer el documental sobre el cas de la residència, però just abans de començar a gravar, l’agent infiltrat que s’havia d’ocupar d’ell es va trencar el maluc. Així que Rómulo va decidir posar un anunci en el diari i va aparèixer Sergio. I ell va començar a involucrar-se amb les persones pel seu compte, va abandonar el documental de detectius i es va adonar que no li importava l’ofici, sinó allò que ell estava vivint. Ell li va donar la volta a la pel·lícula i em va obligar a mirar a un altre lloc.

Quasi al començament de la cinta es produeix una ruptura de la quarta paret, i es mostra tot el dispositiu fílmic… Va ser una cosa que vaig haver d’incorporar en el muntatge. No ho tenia planejat, i potser si estiguera planificat ho hauria filmat d’una altra manera més conscient. Però ens va començar a passar que quan mostràvem el muntatge la gent es feia moltes preguntes sobre la producció (sobre el mecanisme de realització o el gènere, quina part és real i quina no...), preguntes que jo sentia que no deixaven el públic entregar-se a la història. Per això vaig decidir trencar la quarta paret i evidenciar el dispositiu. I assumir-nos com a part d’aquell lloc, i que l’espectador sentira la nostra presència.

Referent al plantejament de l’espai, en la residència hi ha aspectes que es mostren de manera contrària a la imatge que se sol tindre d’aquests llocs. Buscava trencar aqueixa imatge preconcebuda? No sé si ho buscava conscientment. Jo mateixa vaig trencar els meus prejudicis: vaig pensar que en aquell lloc passaven coses dolentes i vaig anar descobrint un lloc lluminós, personatges que, quan algú els hi dedica temps, es revelen com a persones encantadores. És un lloc de contrastos: tenen festes, aniversaris, funerals... allí passa la vida, en un contrast de color que és l’antítesi del cinema negre que jo volia fer.

Sorprèn la comicitat de la cinta, sense caure en la frivolitat i des d’una posició difícil d’aconseguir… Com va treballar l’equilibri entre els dos tons? Vaig aconseguir l’equilibri perquè crec que el lloc me’l va donar. Allí està tot barrejat i ple de matisos, i assumir-los és part de l’experiència: assumir que no hi ha un sol to sobre les coses, que del dolor també te’n pots riure. El punt de partida és un punt de vista més còmic, una situació absurda, i a poc a poc vaig descobrint el drama, que no és una cosa que es veu en la primera capa. La primera via d’entrada a les persones no és el dolor, el dolor apareix des del coneixement profund. Així que la nostra primera aproximació és des del riure i explorant, amb temps, apareix la part dramàtica.

Però tampoc s’eludeix la part més tràgica de la situació, que després la crisi de la COVID-19 ha posat de manifest… Estava en un lloc on les persones estaven morint a soles, on els familiars no els anaven a visitar, els funerals els organitzaven les infermeres… I la pandèmia va imposar una llei que obligava a no poder visitar perquè es podien contagiar, però... es van continuar morint igual de sols que abans. Hi havia una soledat arrelada i la pandèmia només va visibilitzar això per als de fora. L’abandonament ja estava instal·lat en ells.

Potser per això hi ha en les imatges una idea latent de falta de llibertat o tancament: amb el personatge de Marta, o emmarcant els personatges entre vidres i finestres… Hi ha una cosa simbòlica en aquesta mena d’enquadraments? Respon a allò que jo em vaig trobar, però allò que et trobes casualment també pot caure en un simbolisme. Perquè a vegades la realitat està plena de simbolisme. Les reixes i Marta, per exemple: el seu desig d’eixir està marcant una distància entre ella i el món exterior, que al seu torn és la distància que tenen tots els residents. Tots els que són ací volen eixir a un altre temps en el qual tenien persones amb les quals es relacionaven. Les reixes, les finestres representen la distància que tenen amb el món i amb la societat. És un símbol no intencionat que em donava l’arquitectura del lloc.

Entrevista a la directora realitzada per Cristina Aparicio, el 30/09/2020,
per a la revista Caiman Cuadernos de Cine