Dissabte 15 i diumenge 16 de maig de 2021
Paranimf de la Universitat Jaume I

En pantalla gran: John Ford, un irlandès a l’oest
L’últim hurra
The Last Hurrah

EUA. 1958. B/N. 121 min. 35 mm
Versió original en anglès, subtitulada en castellà

Direcció: John Ford
Guió: Frank S. Nugent
Intèrprets: Spencer Tracy, Jeffrey Hunter, Dianne Foster, Basil Rathbone, Donald Crisp, James Gleason, Pat O’Brien, John Carradine
Sinopsi: Una vegada acabat el seu mandat, Frank Skeffington, el veterà alcalde irlandès d’una ciutat de Nova Anglaterra, es presenta a la reelecció. Quan comença la campanya electoral, els seus amics li aconsellen que canvie els seus mètodes perquè, encara que el seu rival és un jove incompetent, compta amb el suport dels sectors més influents de la ciutat.

Siga de manera directa o indirecta, la visió política de John Ford palpita al llarg del seu corpus autoral, incardinada en la seua particular concepció del món, la societat i l’ésser humà. Es tracta llavors d’una perspectiva que guarda una ferma coherència amb el seu tarannà humanista, compromès amb la gent del carrer –l’argamassa del país, com es manifestava en El raïm de la ira– i fidel als valors ideals de la nació estatunidenca, amb l’afegiment puntual d’un entremaliat toc d’apassionament irlandès.

L’últim hurra representa una de les aproximacions més frontals de Ford a la qüestió política. En ella, complementant les nocions exposades en Young Mr. Lincoln, llança una nova revisió de les virtuts que, podria dir-se, per a ell havia d’encarnar el líder del poble americà. En el seu examen de la figura transcendental d’Abraham Lincoln, aquest home virtuós constituïa l’encarnació de la prudència, l’honestedat i la sensatesa contra les apetències de les vísceres i la irracionalitat de la massa –exemplificades de manera categòrica en l’escena del linxament. En la present, l’alcalde Frank Skeffington –amb el port de Spencer Tracy, actor conscienciat, encara que el paper havia sigut oferit a Orson Welles i rebutjat segons unes versions per malaptesa del seu agent i en altres pels improperis que li havia dedicat un habitual de Ford, el reaccionari Ward Bond–, aquest home del poble, dirigent d’una ciutat qualsevol del país i erigit en bastió contra l’amenaça de l’elitisme insaciable i totalitzador, suma la calidesa i el sentit comú que malbaratava Will Rogers en la seua trilogia fordiana –El jutge Priest, Doctor Bull, Steamboat Round the Bend–, en la qual els seus personatges exercien en certa manera de referent de la comunitat, perfecte regidor sense càrrec oficial.

D’ells hereta Skeffington la seua tirada per l’acudit i la franquesa, el seu ancoratge intel·lectual en el saber tradicional i de les classes baixes supervivents, i la seua inamovible inclinació cap a les seues arrels –el reconeixement del seu passat, en contraposició amb altres branques representatives de la societat americana, cas del cardenal o del nou potentat, que semblen renunciar als seus orígens compartits. També, en el pla sentimental, la devoció per la seua morta esposa, amb qui, com tantes altres criatures del director, encara manté vius els seus llaços sagrats a través de la mort –a més de les citades El jutge Priest i Young Mr. Lincoln, també compareix el reflex d’aquelles sentides xarrades d’ultratomba del capità Brittles de La legió invencible. Però, d’altra banda, diferenciant-se de l’’honest Abe’, Skeffington incorpora al seu carisma la mala llet dels fills d’Éire, i caracteritzarà els seus usos de govern per procediments populistes –entesos com la connexió directa entre ciutadà i polític–, els quals tendeixen a vegades al caciquisme –les peticions de favors directes o les concessions a dit–, i fins i tot, si el fi justifica els mitjans, evidenciarà un notable grau de maquiavel·lisme, certament qüestionable –el xantatge aprofitant-se d’una persona d’escassa capacitat intel·lectual.

És potser el rastre de l’evolució personal de Ford més temperamental i ombrívola com més s’endinsa en els desencantaments de la vellesa. D’aquí ve que no dubte a justificar quasi sempre les decisions del seu protagonista –ja siga revestint-les d’innocència, siga dotant-les d’un propòsit de rectitud moral, siga per comparació amb la malaptesa, mesquinesa o vilesa dels seus oponents electorals–; si bé alguna d’elles deixa encara unes certes escletxes obertes per al debat –entre les quals, una molt estatunidenca: la pressuposada i simbòlica relació entre la capacitat del candidat com a cap de família i la seua capacitat política. En el film s’abasta així mateix aquesta mirada sarcàstica sobre la singular manera de celebrar els comicis que té la nació de la llibertat i la qual, com resumirà després la plusquamperfeta L’home que va matar Liberty Valance, combina una curiosa mescla de parlaments grandiloqüents que amaguen mentides vils i que posen en serioses dificultats a la veu de la mesura, junt amb ordalies basades en l’aclamació de la munió enfervorida i una estrident veta d’espectacle circense en la qual els símbols nacionals onegen per a deliri del respectable –aquest xou del no-res, en concussió, per al qual es diria que ha nascut aquesta societat, capaç de muntar un programa de televisió, amb guió d’intriga, a partir d’una subhasta de trasters.

No obstant això, en L’últim hurra domina sobre qualsevol discussió la melancòlica sensació de pèrdua, tan fordiana, que es desprèn del retrat afectuós d’aquest polític de la vella escola, aferrat a la senzillesa dels seus mètodes i convençut de la gratitud i el discerniment instintiu del veïnatge cap a qui només mira pel seu bé, desinteressadament. Per a qui la política, entesa com aquesta oblidada funció de servei públic, és literalment la seua vida. L’extinció d’un anacronisme vivent que, en l’argument, contrasta amb la inutilitat d’una generació frívola i tecnologitzada que, titella dels poders fàctics, pugna per succeir-li –el lamentable reportatge televisiu– i que, caminant el metratge, culminarà per descomptat en un líric i rotund desenllaç, el significat del qual queda bellament condensat per la força dels fotogrames. Una rematada que, d’aquesta manera, deixa al seu pas un pòsit agredolç en aquest melodrama en el qual conflueixen notes de comèdia costumista amb l’anàlisi política-social i que agrega a la seua nostàlgia inherent la presència d’un grapat de rostres recuperats de la clàssica troupe de Ford, com John Carradine o Jane Darwell –la icònica matriarca precisament de la rabiosa El raïm de la ira–, i d’altres notoris intèrprets en la tardor de la seua carrera com Basil Rathbone o Ricardo Cortez.

Víctor Rivero, 03/05/2016, https://www.bandejadeplata.com/