Romania. 2019. Color. 97 min. DCP
Versió original en romanès, anglès i castellà subtitulada en castellà

Festival de Sevilla 2019: Millor guió

Dissabte 8 i diumenge 9 de maig de 2021
Paranimf de la Universitat Jaume I

Direcció i guió: Corneliu Porumboiu
Intèrprets: Vlad Ivanov, Catrinel Marlon, Rodica Lazar, Antonio Buil, István Teglas, Sabin Tambrea, Agustí Villaronga, Cristóbal Pinto, George Pistereanu
Sinopsi: Cristi és policia i alhora acuseta de la màfia. Des de Romania viatja a l’illa de la Gomera per a aprendre el xiulet gomer. A Romania es troba sota vigilància policial i amb la utilització de l’ancestral forma de comunicació canària pretén comunicar-se amb la màfia per a aconseguir traure de la presó Zsolt, l’únic que sap on estan amagats 30 milions d’euros.

ENTREVISTA AMB CORNELIU POROMBOIU

D’on va sorgir la idea de la pel·lícula? 
Fa deu anys, vaig veure un reportatge sobre el llenguatge xiulat, practicat a l’illa de la Gomera. En aquell moment, acabava de finalitzar la meua pel·lícula Politist, adjectiv sobre el llenguatge i la forma com s’usa per a fins polítics. El llenguatge xiulat em va semblar una possibilitat per a seguir amb aquest tema, però d’una manera diferent.

La seua pel·lícula és més avantguardista, imaginativa i sembla bregar més amb la realitat que les anteriors. D’on ve aquest nou vessant? 
La meua pel·lícula és molt diferent de les altres, però no va ser premeditat. La història d’un llenguatge secret, utilitzat per a fins criminals, va ser el nucli del meu estil narratiu i posada en escena. 

Què va voler contar a través de la història d’un policia corrupte i agent doble? 
En el context d’una investigació policial molt ambigua, explique la història d’un policia desil·lusionat, Cristi, que es presenta en la Gomera per a trobar-se amb una dona (una dona fatal) i aprendre un idioma xiulat. Però les coses es compliquen i res no ix segons el pla. El policia s’embarca en un viatge d’iniciació, una espècie d’aventura amb molts girs sorprenents. 

Què evoquen el títol anglès The Whistlers o el títol romanès La Gomera? 
El títol romanès es refereix a aquesta illa a les Illes Canàries, un lloc per a allunyar-se de tot, el paradís perdut. Els títols en francès i anglès es refereixen al misteriós llenguatge xiulat que existeix en molts llocs diferents del món. M’agrada dir que aquesta és la meua llengua original o primària, abans que la de la parla. Aquesta illa de la Gomera està estretament vinculada a la tradició d’aquests xiulets. The Whistlers sona molt cinemàtic, quasi com The Searchers de John Ford. 

Com usa aquesta imatge per a estructurar la pel·lícula? 
El xiulet gomer et permet codificar el llenguatge. Així que vaig començar a jugar amb els codis de gèneres molt diferents, des de la pel·lícula de detectives o el cinema negre fins al western o la comèdia. Volia explicar una història amb personatges que menteixen, que juguen un doble joc. 

En Politist, adjectiv, quasi rodada en temps real, un policia lluita contra el sistema de justícia i la corrupció. Cristi, el policia en The Whistlers, és un home més desil·lusionat i esquiu. Com definiria aquest enigmàtic personatge? 
Cristi ja no creu en la seua vocació, comença a treballar amb la màfia i a guanyar diners amb el narcotràfic. És una persona que ja no creu en res, ni en la seua vida professional, ni en la seua vida privada, i cerca escapar de tot això quan arriba a l’illa de la Gomera. Com a oficial de policia, ell és part de l’estructura de poder i creu que té el control de la seua vida, però ràpidament es veu embolicat en una tempesta d’esdeveniments més enllà del seu control. 

Com va compondre aquest elenc eclèctic internacional? 
Vaig buscar personatges poderosos, capaços de marcar una escena en la pel·lícula, amb res més que la seua presència física, una mica com en els grans clàssics del cinema negre. Tenia algunes referències. Gilda (Catrinel Marlon) és la dona fatal, i Magda (Rodica Lazar), la fiscal, la cap de Cristi, és una dona forta i freda a l’estil de Marlene Dietrich. Vaig triar Agustí Villaronga, que interpreta el cap de la màfia, i li dona a aquest personatge una part aristocràtica, per a evitar el clixé del mafiós. Volia un elenc sorprenent i poc comú i crec que són actors bastant atípics per als seus papers. 

Podem estar davant una pel·lícula fosca que tracta sobre les relacions humanes i la societat actual?
Sí, en la meua primera pel·lícula, 12.08 a l’est de Bucarest, els personatges parlen molt, per a reflexionar sobre les coses, per a tractar de definir aquesta revolució que finalment enderroca el poder que va ser indestructible durant tant de temps. En aquesta pel·lícula, els meus personatges estan atrapats en un món dominat per caràcters forts, on tots volen imposar el seu punt de vista sobre els altres: és un joc de poder permanent. En un món fosc on tot necessita ser negociat, és possible comprendre millor la capacitat d’abstraure’s del control de les relacions humanes, per a poder preservar un tipus de sinceritat. Aquest llenguatge secret és crucial per a Cristi, ja que es tracta d’usar-lo per a fins personals que no tenen res a veure amb les raons criminals per les quals va haver d’aprendre-ho. 

No entenem immediatament que Cristi és interceptat i investigat per la policia. El seu personatge no es revela, però la pel·lícula ens revela el seu secret. 
Cristi és un personatge complex, inicialment pensa que està controlant les coses, però s’equivoca perquè està atrapat en una tempesta, està en un triangle vertiginós. Ja no és l’amo del seu destí. Al final, entenem que els personatges més forts són les dones que l’envolten: Gilda, Magda i la seua mare. Les dones estan movent els fils. Ací, entenem que les dones el mouen. Al final, les seues decisions no són les seues eleccions! (rialla) 

És la dona fatal interpretada per Catrinel Marlon una fantasia purament fílmica i/o el conductor de la història del cinema negre? 
És l’arquetip d’una dona que interpreta la dona fatal: traeix els homes i es torna contra ells. Catrinel Marlon juga molt bé aquest paper, com un personatge ambigu i inquietant que aconsegueix manipular els altres sense adonar-se’n. Ella aconsegueix donar tot el pes a l’escena del bes de Cristi, organitzada per a enganyar els oficials de policia que els segueixen. És un instant que revela el seu poder. En la pel·lícula, ella sempre sap com comportar-se d’una manera diferent. Gilda finalment escapa d’aquest joc de rols constant, gradualment es revela a si mateixa i es converteix en una dona més real o realista. 

Com va dirigir Vlad Ivanov perquè interpretara aquest policia?
Vaig treballar amb Vlad Ivanov (que sovint ha actuat en les meues pel·lícules) en la seua veu, per a fer-lo més profund. El seu personatge, Cristi, és bastant opac i no mostra molta emoció, però mostra la seua mà en un moment clau: quan negocia el futur de Gilda amb la màfia. Ell està bojament enamorat d’ella. Llavors descobrim la veritat sobre els personatges només a través de les seues accions.

Hi ha un costat impassible que evoca Buster Keaton.
Sí, és la seua manera d’intentar controlar-ho tot, la seua serietat en general. Les circumstàncies, ocasionalment, el fan còmic.

Per què el seu sentit de l’humor tan especial juga un paper tan important en les seues pel·lícules?
L’humor sorgeix de manera natural. Tal vegada això està connectat a la meua cultura. Els meus personatges són molt seriosos. Pensen que són els amos del seu destí, però aquest no és el cas. Els demane als actors que es prenguen l’escena de debò, fins i tot si sembla massa absurda. Per exemple, com el policia de la pel·lícula tracta d’aprendre aquest llenguatge xiulat! Em diverteix crear un desequilibri entre les pretensions heroiques i la realitat de les coses. Aquest costat terriblement seriós, en totes les circumstàncies, els proporciona un toc absurd a les meues pel·lícules.

Actuació lliure i poderosa, diàleg contundent, breus i incisives escenes: per què va accelerar el ritme de la seua pel·lícula respecte a les pel·lícules anteriors?
El principi d’aquesta pel·lícula radica en les transaccions, inclosa la transacció de paraules. Els diàlegs són de llarga durada, com un partit de ping-pong, colp rere colp. Cada personatge està atrapat en el seu paper professional, i tenen una forma funcional d’actuar, sense molt de temps per a preveure, atès que cada poc temps han de prendre mesures i decisions.

L’escena d’obertura, l’arribada quasi triomfant a l’illa de la Gomera, estableix les bases de la pel·lícula: Cristi es pensa que està al paradís, però prompte descobreix que està sota vigilància. De fet, està pres per la mirada dels altres. Està mostrant el grau en què el monitoratge constant redueix la llibertat dels personatges? Què diu la pel·lícula sobre les maneres de comunicació actuals? 
Em va atraure la idea de mostrar que en una societat massa controlada en la qual tots han d’exercir un paper, una forma molt antiga de comunicació pot permetre a les persones escapar-hi; escapar d’aquest control i les constants relacions de poder que determinen les accions de cada personatge. 

Quina és la seua relació amb la realitat? 
Tot està connectat: els personatges estan jugant rols i jo estic jugant amb els codis de llenguatge i gènere. Les referències visuals segueixen aquesta idea. No vaig veure la pel·lícula d’una altra manera. Cada personatge juga un paper per als altres. Només la mare de Cristi ha conservat una espècie de sinceritat i realisme. 

Com va abordar l’estil molt elaborat de la pel·lícula?
El director de fotografia, Tudor Mircea, i jo, buscàvem una referència visual d’Edward Hopper, Alfred Hitchcock i el cinema negre clàssic. Arantxa, la directora artística, que també és la meua esposa, va decidir que la pel·lícula emergira en tonalitats com en un arc de Sant Martí, i cadascun dels capítols porta el nom d’un personatge que juga un paper important en l’arc de la història de Cristi.
Vam intentar establir una estètica abstracta, amb un punt distant, per a emfatitzar la idea d’artifici i el joc de rols de cadascun dels personatges.

Com va aconseguir que la música –des de Carl Orff a Iggy Pop– agregara una textura única per a la pel·lícula?
La música té una forta i important presència en aquesta pel·lícula amb preses ràpides o canvis d’escena. També m’agrada crear girs interessants amb l’ús pistes musicals inesperades. Per exemple, tocant música clàssica en escenes violentes o seqüències d’acció. Aquesta és una altra forma amb la qual jugue amb les convencions del gènere cinematogràfic mentre les subvertisc.

(Extreta del dossier de premsa)