Dissabte 1 i diumenge 2 de maig de 2021
Paranimf de la Universitat Jaume I
EUA. 1952. Color. 129 min. DCP.
Versió original en anglès e irlandès subtitulada en castellà
Direcció: John Ford
Guió: Frank S. Nugent, John Ford
Intèrprets: John Wayne, Maureen O’Hara, Barry Fitzgerald, Ward Bond, Victor McLaglen, Jack MacGowran, Arthur Shields, Mildred Natwick
Sinopsi: Sean Thornton és un americà que renega de la boxa després d’haver matat accidentalment el seu oponent. En tornar al seu poble natal a Irlanda, troba la felicitat en enamorar-se de l’ardent Mary Kate; encara que es veu penosament temptat per agafar novament els guants contra el seu germà, el pinxo del poble, Sean, decideix no usar els punys.
Ford va reconèixer en diverses ocasions que havia enfocat el film com una història d’amor i de sexe, amb èmfasi en aquesta última paraula; i la preocupació sexual s’observa en diferents moments, constitutius de picades d’ullet malicioses. La conclusió, amb la frase a cau d’orella i la carrera cap a la casa, és completament suggeridora. En aquesta línia s’inscriu també l’escena de l’abraçada sota la tempesta, amb la roba de tots dos xopa; John Wayne declararia que, per efecte de l’aigua, ell i Maureen O’Hara notaven extremadament el cos de cadascun, la qual cosa resultava una miqueta comprometedor, i que Ford s’obstinava a fer-los repetir les preses una vegada i una altra, com si gaudira imaginant-se en el lloc de l’actor.
Seqüències especialment malicioses amb clares al·lusions sexuals són també l’anteriorment recordada de Michaeleen davant el llit enfonsat, l’arribada d’aquest mateix jaç a la casa i la pesca del salmó interrompuda per Mary Kate. Quan l’enorme llit apareix en un carro, desmuntat, davant Sean, l’accent picant se situa en l’expressió del rostre de Mary Kate, que el contempla des de lluny amb sorpresa; i la picardia queda encara més subratllada per Feeney, qui comenta a la jove que només un home atlètic donaria l’abast a una dona en un llit com aquell. Pel que fa a l’escena de la pesca, és manifest que la intencionalitat jocosa juga amb la barreja de l’excitació esportiva del pare Lonergan i la seua exaltació colèrica pel que li explica Mary Kate, i cal recordar aquí la postura de Ford cap al seu context religiós i múltiples clergues: una irreverència i una suspicàcia que amb prou feines dissimulava amb el seu sentit de l’humor.
És precisament l’humor el que mitiga les proximitats freqüents a una visió masclista de la vida. Per descomptat també les atenua l’endarreriment de la comunitat descrita, i des d’aquesta perspectiva fins i tot queden contemplades des d’un angle crític. Caldria pensar que la seqüència de l’arrossegament pel camp és una materialització de masclisme pur, però la delirant reacció dels habitants de la zona, que corren alegrats darrere de la parella com si assistiren a un formidable i festiu espectacle, apareix des d’una mirada tan burleta com satírica, jovialment reprovadora. D’altra banda, el film podria agradar a les feministes quan, més d’una vegada, evidencia la condició de sirventa a la qual Mary Kate es veu sotmesa per les circumstàncies i de la qual es queixa; resulta clar que aquesta condició és fruit d’un sistema social profundament endarrerit. A la rusticitat del sistema social d’Innisfree es pot imputar que tot es resolga finalment a cops de puny.
No obstant això, hi ha altres causes d’això i no ja només el problema de Sean respecte a la violència: gresques d’aquest caire formen part de la mitologia particular de Ford en relació amb les gresques masculines i pertanyen a un món singular del cineasta en el qual s’uneixen a l’alcohol i les cançons i que està materialitzat en la pel·lícula per les escenes en el bar de Pat Cohan, lloc fonamental del paradís de The Quiet Man. Davant aquest món cal apel·lar també al reconeixement del desig de comicitat, i no hi ha dubte que per a Ford un edèn de ficció havia de comportar bufonades a dolls, incloses moltes que concerniren la vida sexual. En conjunció amb les radicals dosis de jocositat, emana en el film amb vigor el sentit poètic de Ford, plasmat en múltiples ocasions —des del redescobriment de la casa natal en el seu entorn paisatgístic fins a les salutacions dels personatges en concloure el relat—.
També el lirisme matisa favorablement els excessos, i a més dona bell rumb a la història d’amor, profundament sentimental. La perfecta osmosi d’humor i poesia en contundents intensitats va ser un dels majors secrets de l’art de Ford, sucós fins en les majors paradoxes i contradiccions de les seues bases conceptuals; i The Quiet Man és un exemple canònic d’aquell secret subjugant.
Coma, Javier. Solo ante el peligro; El hombre tranquilo. Barcelona: Dirigido, cop. 1997.