PROGRAMA DE MÀ

Dissabte 30 i diumenge 31 de gener de 2021

Paranimf de la Universitat Jaume I

EUA / 1941 / B/N / 118 min / 35 mm

Versió original en anglès i gal·lès, subtitulada en castellà

Direcció: John Ford

Guió: Philip Dunne

Intèrprets: Walter Pidgeon, Maureen O’Hara, Roddy McDowall, Donald Crisp, John Loder, Anna Lee, Arthur Shields, Barry Fitzgerald, Patric Knowles

Sinopsi: En un poble miner de Gal·les viuen els Morgan, miners orgullosos del seu treball, fidels a les tradicions i a la unitat familiar. Tot i això, la baixada dels salaris provocarà un enfrontament entre el pare i els fills.

Si algun tret es pot destacar de bona part de la filmografia de John Ford és el seu caràcter nostàlgic respecte a èpoques, valors i costums que han acabat sucumbint davant l’arribada de nous temps, no necessàriament pitjors (encara que certament sí en molts aspectes) però clarament diferents. En el primer terç de ¡Qué verde era mi valle!, després d’assistir per mitjà dels records del seu jove protagonista, Huw Morgan (Roddy McDowall), a tota una sèrie d’imatges que ens descriuen l’afable rutina de la família de miners a la qual pertany (els passejos amb el pare, Gilwyn Morgan —Donald Crisp— per la vall encara verda a què fa referència el títol de la pel·lícula, l’eixida de la mina i el cobrament del salari al final de la jornada, la condícia, el sopar, el repartiment de l’assignació…), la tranquil·la existència de la població minera es veu infringida per la vaga provocada per la reducció dels salaris a causa de l’abundància de mà d’obra. «Què vol dir, Mr. Gruffydd?», pregunta estranyat el jove Huw al nou pastor de la població (Walter Pidgeon) davant la imatge dels treballadors tornant capcots a les seues llars; «Vol dir que la vall ha perdut alguna cosa que mai podrà reemplaçar», és la lacònica resposta del rector.

Igual que en la posterior El hombre que mató a Liberty Valance respecte a la desaparició del salvatge oest davant la irrupció de la llei i l’ordre imposats pels nous temps, hi ha en ¡Qué verde era mi valle! un plor seré i resignat per un món de vells valors que ha de cedir pas irremissiblement a una nova època marcada per les reivindicacions laborals i socials enfront de l’opressió econòmica i religiosa de principis del passat segle. I si en el western Tom Doniphon (i el seu antagonista, Liberty Valance) encarnaria aquell univers (mistificat per la llegenda) ja agonitzant al qual es contraposaria la figura de l’advocat Ransom Stoddard, ací és el patriarca dels Morgan qui personifica una època (mistificada per la memòria del narrador) davant la qual es rebel·laran els seus propis fills i que prendrà també forma en la figura de Gruffydd, el jove pastor enfrontat al seu torn a l’intransigent degà de la comunitat (Arthur Shields —un personatge que, com en el cas del binomi Doniphon/Valance, encarna l’altra cara de la mateixa moneda en la qual es troba el vell Gilwyn Morgan).

Com ja és habitual en el seu cinema, però ací d’una manera encara més palesa, Ford té la virtut d’emocionar tant l’espectador més afí als seus postulats ideològics com aquell que puga trobar-se als antípodes dels valors entronitzats en les seues pel·lícules. Certament, resulta quasi impossible no empatitzar amb el vell Gilwyn Morgan (i què podem dir del personatge de la mare —Sara Allgood) en molts dels episodis de la història, encara que la seua posició ens pot semblar si més no discutible, ja siga en el seu enfrontament amb la legítima actitud reivindicativa dels fills de la família (en la seua negativa a donar suport a la vaga que aquests defensen per a combatre la baixada de salaris en la mina i que acabarà provocant l’exili de tots ells —moments que Ford mostra amb la mateixa discreció amb què actuen els protagonistes, com en el cas de la partida d’Owen i Gwilym, amb un lleuger tràveling lateral que va del primer pla de la mare escoltant amb el rostre compungit el cor dirigit per Ianto —John Loder— a la imatge dels dos germans allunyant-se en la foscor per a abandonar el poble, o en el seu al·legat a favor de la resposta violenta a l’atac patit per Huw en el seu primer dia d’escola a les mans dels seus companys de classe (que donarà lloc a la tan hilarant com políticament incorrecta seqüència en la qual els dos brètols, Cyfartha —Barry Fitzgerald— i Dai Bando —Rhys Williams, acudeixen a donar-li el seu merescut al detestable professor davant els ulls de l’atònit protagonista i la resta d’escolars).

Però és que, més enllà de la visió conservadora (que no reaccionària) que indubtablement es desprèn de la pel·lícula, hi ha també una evident posició en contra de qualsevol dogmatisme (ideològic o religiós) encarnada, en aquest cas, en la figura del pastor Gruffydd. Ell serà qui encoratge Ianto i la resta dels germans Morgan a formar un sindicat per a poder defensar els seus drets com a treballadors, i qui acabarà enfrontant-se als degans de la seua pròpia església quan siga acusat per la seua suposada relació amb la bella Angharad (Maureen O’Hara) amb un al·legat final que és tota una declaració d’intencions a favor d’una visió alliberadora de la religió: «Mort. Por. Flames, horror i robes negres. Celebreu la vostra reunió. Però sapieu que si ho feu en nom de Déu i a la casa de Déu blasfemeu contra ell i la seua paraula». Prèviament, Gruffydd ja ha donat bona mostra de la seua particular concepció de la religió (allunyada de qualsevol dogmatisme i molt més pròxim a un exercici de creixement personal) quan adverteix Huw que resar no significa «fer escarafalls amb sentimentalismes religiosos. Quan reses, pensa. Converteix els teus pensaments en coses sòlides. D’aquesta manera les teues oracions tindran força, i aquesta força formarà part de tu, del teu cos, la teua ment i esperit».

Hi ha una infinitat de moments memorables, tots ells relatats a través de la melancòlica mirada (tamisada per la memòria) del jove protagonista. Alguns entranyables: la seua primera trobada amb la seua futura cunyada, Bronwyn (Anna Lee); la vetlada en la qual, després d’abandonar la resta dels germans la casa familiar (disconformes amb l’actitud del cap de família respecte al conflicte amb els patrons de la mina), Huw es queda només amb el pare assegut, a l’altra banda de l’enorme taula del menjador, i gargamelleja per a fer notar la seua presència en senyal de fidelitat; la visita de Gruffydd, quan Huw està convalescent per l’accident en el rierol gelat, en la qual el pastor li entrega un exemplar de L’illa del tresor («quasi desitjaria estar tombat en el teu lloc amb la condició de llegir aquest llibre per primera vegada»); el retrobament amb la mare, també convalescent pel mateix contratemps, a la qual descobreix atònit sobtadament envellida («La neu es va quedar al meu cabell»); els seus primers passos, de la mà de Gruffydd, després de la llarga temporada prostrat al llit. Altres infaustos, o directament tràgics: la mort de Ianto a la mina, el cos de qui veiem aparèixer en braços del seu pare en la plataforma elevadora que els trau a l’exterior (una imatge que ens remet a La Pietà); Gruffydd observant impotent i des de la distància Angharad a l’eixida de l’església després de les seues noces amb l’hereu del patró de la mina; o, per descomptat, la imatge del mateix Huw amb el cos sense vida del pare en la seua falda després d’un nou accident en la mina (de nou la referència a la cèlebre escultura de Miquel Àngel, ara amb els papers invertits: si abans era el fill mort en braços del pare, ara és el pare qui jau als braços del fill). Episodis que Ford glossa (entre altres) al final de la pel·lícula per a tancar un dels films més bells i emocionants de tota la seua filmografia.

David Vericat © cinema esencial (gener de 2018)