PROGRAMA DE MÀ
Dissabte 16 i diumenge 17 de gener de 2021
Paranimf de la Universitat Jaume I
EUA / 1935 / B/N / 91 min / 35 mm
Versió original en anglès, subtitulada en castellà
Direcció: John Ford
Guió: Dudley Nichols
Intèrprets: Victor McLaglen, Heather Angel, Preston Foster, Margot Grahame, Wallace Ford, Una O’Connor, Donald Meek, J. M. Kerrigan
Sinopsi: Dublín, 1922. Un membre de l’IRA és expulsat per negar-se a matar un soldat britànic. Menyspreat per tots, mor de fam i la seua parella es dedica a la prostitució. La seua única opció és delatar un company per a cobrar la recompensa i fugir als Estats Units.
FORD, IRLANDA I LA RELIGIÓ
Per als homes com Gypo Nolan no existeix el crim sense càstig. Tampoc el crim sense penediment. Per això, davant la funesta ombra de la mort, Gypo suplica pel seu perdó, la seua redempció, com en la Bíblia ho fa Judes Iscariot, encarnació cristiana de la traïció.
No és estrany que John Ford i el guionista Dudley Nichols hagen incidit en un fort component de simbolisme cristià en El delator (The Informer, 1935), una obra ambientada, tal com versa el rètol que obri el film, en “certa nit de 1922 en un Dublín regirat”, només un any després de la fi de la Guerra d’Independència d’Irlanda. Al cap i a la fi, el conflicte irlandès, a més de l’irreconciliable xoc ideològic, té un intens matís religiós, que s’ha traduït al llarg dels anys en la confrontació entre catòlics i protestants. Aquesta decisió és palesa a l’inici de la cinta, quan, després dels crèdits inicials, un segon rètol recull un paratge de les sagrades escriptures: “Judes es va penedir, va llançar les trenta monedes a terra i va fugir”.
Irlanda, terra natal dels progenitors de Sean Aloysius O’Feeney (nom real de Ford), és un eix central dins de la filmografia del realitzador. Així, el director torna sobre la història, tradició i cultura popular d’aquesta terra en algunes de les seues obres mestres, com ara L’home tranquil (1952) o El somiador rebel (1965). Aquesta Irlanda, la representada per Ford, és, sovint, no tant un retrat real de l’illa i les seues gents com una visió extreta del propi cor del realitzador de Centaures del desert (1956).
De totes les pel·lícules “irlandeses” de la seua carrera, El delator va ser la primera que va obtindre un notable èxit de públic i crítica. De fet, els quatre Oscar concedits al film en la gala de 1936 (entre aquests el de millor director, primer en l’haver de Ford) van contribuir a catapultar la figura del cineasta en el firmament de Hollywood.
Un dels elements retratats per Ford en El delator és el dels primers passos de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), organització amb la qual el mateix director va ser vinculat amb assiduïtat. De fet, s’atribueix a Ford una sentència en la qual assegurava que haguera preferit lluitar a Irlanda contra els anglesos que fer cinema. No en va, l’any 1921, durant un viatge a terres irlandeses, Ford va ser presentat al líder revolucionari Michael Collins, llegendari cap d’intel·ligència de l’IRA.
Així, Gypo Nolan (Victor McLaglen) serà ajusticiat per membres de l’IRA després d’haver delatat a les autoritats angleses el parador del seu amic, i membre de l’organització, Frankie McPhillip (Wallance Ford), a canvi de vint lliures tacades de sang, amb les quals Gypo pretén emprendre, al costat de la prostituta Katie Madden (Margot Grahame), el viatge al paradís americà que veu il·lustrat en l’aparador d’una agència de viatges.
La primera gran pel·lícula “irlandesa” de John Ford és, al seu torn, la segona col·laboració del cineasta amb Merian C. Cooper, directiu de la RKO, amb qui ja havia realitzat La patrulla perduda (1934). Alguns crítics parlen d’aquesta col·laboració com a “crucial” en la carrera del director, tant com la que Ford va mantindre amb el seu actor fetitxe, el americaníssim John Wayne.
No obstant això, tal vegada més transcendental va ser l’associació del director amb el guionista Dudley Nichols, qui va adaptar hàbilment per a El delator una novel·la del notable novel·lista irlandès Liam O’Flaherty. De la màquina d’escriure de Nichols van eixir alguns dels grans films de Ford, com la citada La patrulla perduda (1934), El jutge Priest (1934), Maria Estuard (1936) o La diligència (1939). Nichols va aportar alguns elements notables a la cinta, com per exemple la càrrega de simbolisme d’elements com ara la boira, el vaixell que es veu en l’aparador de l’agència de viatges, les tres monedes que cauen de la butxaca de Gypo durant el funeral de Frankie o el pòster de crida i cerca. Un dels moments més brillants de la pel·lícula és, precisament, quan veiem per última vegada el pòster, mentre es crema entre les flames de la xemeneia de l’oficina de Preston Foster (líder de la resistència). Després de comprovar com el rostre de Frankie es consumeix entre les flames, el pòster ix volant cap amunt, representant l’ànima de l’home traït per Gypo. Aquesta idea, segons el mateix Nichols, se li va ocórrer al mestre Ford sobre la marxa.
Per descomptat, la pel·lícula no seria tan brillant en el seu aspecte dramàtic sense l’aportació de l’emfàtica música de Max Steiner, la tètrica direcció artística de Van Nest Polglase i, sobretot, la impactant fotografia de l’operador Joseph H. August, qui aconsegueix aportar a la cinta una imatge molt pròxima a la imatge expressionista de directors com ara F. W. Murnau o Robert Wiene.
Parle d’expressionisme i de John Ford en una mateixa frase? En efecte. Malgrat llaurar el seu tron en l’olimp del setè art fonamentalment a través de westerns èpics (cèlebre és la seua frase “em dic John Ford i faig pel·lícules de l’oest”), amb títols capitals del gènere com la ja citada La diligència, Rio Grande (1950), Fort Apache (1948) i Centaures del desert, John Ford va ser, abans de res, un conreador de l’humanisme. Les seues pel·lícules són un cant a la companyonia, a l’harmonia entre companys, a la família, a les arrels, als valors tradicionals, a l’honor, al deure, a la justícia, a la integritat de l’home.
Més enllà de la portentosa èpica dels seus westerns, tota la filmografia de Ford està caracteritzada pel lirisme, la poètica, la plasticitat i la tendresa de les seues imatges. Enfront dels ja proverbials amplíssims plans de Monument Valley comprovem el costumisme de L’home tranquil, el documentalisme d’El raïm de la ira (The Grapes of Wrath, 1940) o l’expressionisme d’El delator. No obstant això, no ens trobem davant diferents concepcions visuals, sinó a l’excepcional capacitat de Ford d’imprimir un estil propi i únic a cadascuna de les històries que plasmava en imatges.
En aquest sentit, assegurava François Truffaut que “si de la nit al dia, el cinema es vera privat de tota banda sonora i tornara a ser el cinematògraf art mut que va ser entre 1908 i 1930, la major part dels directors actuals es veurien obligats a canviar d’ofici. Per això, si contemplem el panorama de Hollywood el 1966, Howard Hawks, John Ford i Alfred Hitchcock se’ns apareixen com els únics hereus dels secrets de Griffith”.
De fet, John Ford va treballar com a extra en la imperible El naixement d’una nació (The Birth of a Nation, 1915). Probablement, aquesta experiència va ser de gran importància per a Ford, ja que va poder aprendre de primera mà del gran mestre D. W. Grifith importants lliçons sobre posada en escena i composició visual. No en va, Ford mai va negar ser un gran admirador de l’obra de Griffith, amb qui també comparteix l’acusació de xenòfob des d’un determinat sector de la crítica.
Per a la realització d’El delator, el cineasta va defensar aferrissadament el rol de Victor McLaglen (amb qui ja havia treballat en La patrulla perduda) com el miserable, brut i covard Gypo Nolan (un personatge en el qual, segons el meu punt de vista, poden haver-se inspirat El Bruto de Buñuel o el Zampanò de Fellini). Encara que la seua interpretació puga resultar sobreactuada per al públic actual, la capacitat de McLaglen per a commoure i empatitzar a través del seu patètic personatge és indiscutible. Un personatge desolat i corroït pel remordiment que no dubta a culpar un innocent per a salvar la pell per a, a continuació, ser engalipat per un rufià camarada disposat a robar-li fins a l’últim penic de la seua deshonrosa xicoteta fortuna. Un home que, davant la seua imminent mort, implorarà el perdó de la mare de qui ha sigut la seua víctima, per a, una vegada concedit, ser redimit sobre l’altar d’una església i desplomar-se fent el gest de la crucifixió de Jesucrist.
(Eloy Van Cleef, http://www.enclavedecine.com/)