PROGRAMA DE MÀ

Dissabte 27 i diumenge 28 de febrer de 2021

Paranimf de la Universitat Jaume I

Versió original en castellà

No recomanada per a menors de 12 anys

Festival de Sevilla 2020: Gran premi del jurat

Festival de Mar del Plata 2020: Millor pel·lícula

Premis Goya 2021: Nominada a millor muntatge i millor documental

Direcció: Luis López Carrasco

Guió: Luis López Carrasco i Raúl Liarte

Fotografia: Sara Gallego

Sinopsi: El 1992 ocorren a Espanya dos esdeveniments fonamentals: els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla, vinculada a la celebració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica. Deu anys després de la pujada al poder del PSOE de Felipe González, Espanya apareix davant la comunitat internacional com un país efervescent, modern i civilitzat. Una futura potència econòmica mundial. No obstant això, a Cartagena, els disturbis i protestes pel tancament de fàbriques i el desmantellament industrial adquireixen una violència creixent fins a acabar amb l’incendi del parlament regional amb còctels Molotov.

Amb El futuro (2013), el director murcià Luis López Carrasco reflexionava sobre la Movida madrilenya i l’entusiasme (potser innocent i pot ser que finalment frustrat) de tota una generació que deixava enrere la dictadura franquista i abraçava la democràcia, el desenvolupament econòmic i el progrés sense límits.

Per a això recreava una festa en un pis de la capital espanyola el 1982, just quan el socialista Felipe González prenia el poder. 67 minuts de cinema polític i sensorial, filmat en 16 mil·límetres i amb enginyosos efectes amb la imatge i el so. Ara, amb El año del descubrimiento (2020), López Carrasco situa la història una dècada després.

1992, l’any quan Espanya semblava consolidar la seua obertura al món i era aparador internacional, com a símbol de prosperitat gràcies als Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla. No obstant això, s’evidenciaven profundes fissures que, encara que majorment silenciades pel Govern i els mitjans de comunicació, esclataven en alguns punts del país com és el cas de Cartagena, escenari del film, on una de les protestes obreres originades per la greu crisi de la indústria (que va provocar el tancament de fàbriques i centenars d’acomiadaments) finalitza amb el Parlament murcià cremant.

"La reconversió industrial és un assumpte molt desconegut malgrat la quantitat de ciutats a les quals va afectar", sosté López Carrasco. "Recorde de xiquet haver vist en televisió el Parlament en flames però en preguntar a amics i coneguts me n’adone que poques persones ho recorden. Això em va estimular per a realitzar una pel·lícula que rastrejara què va ser el que realment va succeir". Sobre l’any clau en el qual situa la història, el cineasta apunta que "el 1992 la societat espanyola viu grans contradiccions, les quals probablement no s’han resolt encara".

El año del descubrimiento és cinema en majúscules, una pel·lícula irresistible, transgressora, que interpel·la de manera directa, agressiva l’espectador. Impossible romandre impertèrrit davant l’autenticitat de les seues imatges i els corrosius comentaris que s’aboquen. S’obliga el receptor a prendre partit, a reflexionar constantment sobre allò que veu i sent, a posicionar-se.

Luis López Carrasco (membre del col·lectiu de cinema Los Hijos) compon una obra política de gran altura que dialoga amb El desencanto (1976) de Jaime Chávarri i amb la filmografia de Pere Portabella. A través d’entrevistes, realitzades en la seua majoria en una cafeteria, i material d’arxiu, el director realitza un joc temporal que no convé revelar i que gradualment s’anirà descobrint.

"Volia generar ambigüitat temporal durant bona part de la pel·lícula en la mesura en què jo volia gravar el documental que ningú va gravar i traure a la llum totes aqueixes imatges del passat", explica el realitzador. "La intenció era connectar dues crisis, la del 2008 i la de 1992, i així mostrar com les experiències de les crisis al final són sempre les mateixes, que els efectes que produeixen en les persones són equivalents. També existeix una qüestió cíclica, circular, la idea que totes dues èpoques es reflecteixen l’una en l’altra".

Un dels elements formals més cridaners del film és l’ús de la pantalla partida, utilitzat quasi en la totalitat del metratge. "La idea de la doble pantalla sorgeix a la sala de muntatge", reconeix López Carrasco. "Havíem gravat amb dues càmeres i el muntador va col·locar tot el material en dues pantalles per a poder veure’l de manera sincrònica i va ser llavors quan ens va semblar que la meua aposta de gravar amb primers plans i poca profunditat de camp guanyava amb aquest format, creant així una experiència més oberta, on l’espectador decideix on vol posar el focus".

Un altre dels elements que cal destacar d’El año del descubrimiento és la seua durada, ideal per a contribuir al fet que el seu visionat es convertisca en una experiència artística inoblidable. 200 minuts que es divideixen en tres capítols ("Encara que no ho recorde, sí que ho he viscut", "I el món et menja a tu", "Cremar un parlament") i un epíleg.

200 minuts en els quals es repassa la nostra història recent i on diferents debats socials i polítics d’Espanya (antics i actuals) entren en discussió, des de l’atur juvenil a la immersió lingüística, passant per l’auge de l’extrema dreta, la migració o el paper vigent del sindicalisme.

En el seu terç final, les discussions de bar i arguments de taverna queden per moments al marge per a plantejar algunes possibles respostes i/o solucions a temes com l’inconformisme actual de la societat espanyola (o mundial), la incessant precarietat laboral, el desclassament o el poder del capitalisme.

En preguntar-li per aquesta qüestió, López Carrasco respon que "la pel·lícula no deixa de ser un depòsit de memòria que ha de perdurar i posseir una certa claredat expositiva, i en la part final, sobretot en l’epíleg, sí que hi ha un reajustament sobre com és la situació actual, la qual està travessada per la desolació". "Jo no sé si s’ofereixen respostes però és possible que sí que es mostre un possible itinerari de cap a on hem de dirigir-nos per a no ser esclafats per una dinàmica que ens va desproveint de drets cada vegada de manera més acusada".

Malgrat ser una radiografia social nacional, que furga en assumptes específics espanyols, el film pot admirar-se sense límits geogràfics. Així ho corroboren les excel·lents crítiques i nombrosos premis que ha obtingut l’obra en els molts festivals internacionals on s’ha exhibit, com ara Rotterdam, Bogotà o París.

"Volia ser tremendament detallista i minuciós des del punt de vista local de la història però alhora sabia que la pel·lícula tenia una dimensió que apel·lava a l’internacional, ja que aborda qüestions que travessen molt diverses societats. A Rotterdam em van parlar espectadors asiàtics que em deien que ells es trobaven en idèntiques situacions, amb problemes com el treball o el preu de l’habitatge", comenta el cineasta.

Amb El año del descubrimiento, López Carrasco signa un dels títols més importants realitzats al nostre país en el que portem de segle, un mastodòntic exercici cinematogràfic que urgeix a actuar, que suggereix eixides i que posa cert ordre en molts dels problemes de la nostra societat contemporània, ordit a través d’un original dispositiu de caràcter incendiari, tan salvatge com precís. Tan necessari com feridor.
Álvaro de Luna (26/12/2020 - https://www.espinof.com/)