PROGRAMA DE MÀ
Dissabte 14 i 15 de novembre de 2020
Paranimf de la Universitat Jaume I
Portugal. 2019. Color. 124 min. BR
Versió original en crioll capverdià subtitulada en castellà
Direcció: Pedro Costa
Guió: Pedro Costa i Vitalina Varela
Intèrprets: Vitalina Varela, Ventura
Sinopsi: Vitalina aterra a Lisboa tres dies després del funeral del seu marit Joaquim. Va ser llauradora durant tota la seua vida a Cap Verd i havia esperat aquell bitllet d'avió més de 25 anys per a reunir-se amb ell. En el barri no la coneix ni la reconforta ningú; els veïns desconfien. Passa afligida els dies i les nits com un malson, tancada a la casa de Joaquim. Allí descobreix la seua vida secreta, les cendres de la seua relació i la pobresa d'un somni del qual només queden els fonaments.
Festival de Locarno 2019: Lleopard d’Or - Millor pel·lícula, millor actriu (Varela)
Festival de Mar del Plata 2019: Millor director (ex aequo) i actor (Ventura)
Festival de Gijón 2019: Millor pel·lícula i millor fotografia
--------------------------------------
Al principi era sol Vitalina... Al principi Vitalina Varela era només Vitalina i la seua dramàtica arribada a la casa del seu difunt marit en el barri lisboeta de Cova da Moura. La pel·lícula va començar a prendre forma quan vaig començar a visitar Vitalina i a parlar amb ella cada dia. Em va parlar de la seua vida com a llauradora a Cap Verd, la marxa del seu marit Joaquim, els seus dos fills, la seua vida com a immigrant a Lisboa. Vaig sentir atentament les seues memòries i li vaig suggerir algunes direccions que podria prendre la pel·lícula. Vitalina va acceptar-ne algunes i, naturalment, en va rebutjar d’altres. Jo vaig continuar fent el meu treball, suggerint, afegint, condensant. Ella és l'actriu principal, guionista, instigadora i font de la pel·lícula. Què més vols saber d'ella?
Explica'ns una mica més de la seua soledat. Fins i tot en les fotografies de les seues noces Vitalina apareix sola! A inicis dels 80, ella i Joaquim es van casar a distància, ella a Cap Verd amb el seu vestit blanc i ell en algun lloc de Lisboa, on havia emigrat el 1977. Després d'això Joaquim va tornar a Cap Verd un parell de vegades, va deixar Vitalina embarassada i va marxar fins a la seua mort l’any 2013. El que és interessant sota el meu punt de vista és que, després de molts anys de matrimoni a llarga distància, Vitalina havia aconseguit deixar de costat el seu marit, la seua relació havia acabat. Però de sobte Joaquim mor i tot allò viscut torna al cap de Vitalina. Va ser una mescla de pena i fúria. Concep la seua mort com un suprem acte de covardia. Podem preguntar-nos per què ella va pujar a aquell avió cap a Portugal. Per què decideix romandre a la casa del seu difunt espòs la resta de la seua vida? La seua elecció és un misteri. Cada vegada que parle amb ella la seua ment torna a Cap Verd, al seu llogaret, a les muntanyes, als animals, al vent, al sol... Per què llavors romandre a Lisboa? D'una banda, sent la crida de la terra i per una altra una gran fúria cap a tots els homes capverdians.
Vitalina es troba literalment envoltada d'homes. Un món d'homes es torna violent, trist. Els homes que veiem en la pel·lícula són els amics, col·legues i veïns de Joaquim: obrers, captaires, picapedrers retirats, traficants... homes trencats i embriacs de totes les edats. L'única dona que Vitalina coneix és Marina, la núvia de Ntoni, que poc després mor cremada. Quan vaig conèixer Vitalina vaig sentir la seua desesperació, però també l'enuig, la rebel·lió. Necessitava alinear a tots els homes enfront de Vitalina, com en una roda de reconeixement policial.
Una cosa que m'agrada de les teues pel·lícules ambientades a Lisboa, des d’Ossos (1994) a Vitalina Varela, és que evites els estereotips que associen el pobre amb algú necessàriament bo, mans, que no faria mal a una mosca. Les persones de la comunitat immigrant són capaces de gestos meravellosos d'amor i solidaritat, però també poden ser mesquins, robar, mentir, trair o matar. Si eres un cineasta seriós, si estàs compromès en el teu treball amb certes persones i llocs, si sents devoció cap al teu ofici, has de fugir dels clixés. Tu parles de «pobres», però per a mi es tracta de gent desesperada, d'observar la seua lluita. Treballe amb una comunitat trastornada, desorientada. Aquesta gent era, en la seua majoria, llauradors de Cap Verd que van emigrar a Lisboa a treballar. A Portugal, són explotats sense cap misericòrdia. No sé en quin estat d'auge o caiguda del capitalisme estem, però sé que només puc treballar amb aquesta confusió.
Recorde que Jean-Marie Straub va reprendre en una ocasió un alumne dient: «Si rius en sentir la paraula Déu, mai podràs fer una pel·lícula». Què evoca per a tu aqueixa paraula? No gaire, per a ser honest. Però Vitalina és creient, com la majoria de capverdians de la seua generació. No es pot obviar a Déu en Vitalina Varela. És una mica com les drogues d'En el cuarto de Vanda (2000). No podria haver filmat una pel·lícula sobre Vanda sense filmar les drogues. En les converses amb Vitalina la fe sorgia quasi sempre. Parlant del seu viatge, aqueix dolorós viacrucis de Cap Verd a Portugal, sempre em recordava que la seua única companyia havia sigut Déu. No va trobar ajuda ni cap solidaritat. En les seues primeres setmanes a Lisboa va romandre tancada a la casa del seu marit, sola, fins que un dia es va dirigir a l'església de Damaia, pròxima a Cova da Moura. Va acudir allí per a demanar una mica de menjar i poder parlar una mica i es va trobar amb una hostil recepció. Els treballadors socials no li van oferir ajuda material ni espiritual, simplement li van dir: «Què fas a Lisboa? No hauries de tornar al teu país? El teu marit està mort i enterrat, la teua vida no és ací. Ací trobaràs moltes dificultats, hi ha una crisi econòmica...». Déu és part de la seua soledat per la qual cosa no podria ocultar la seua presència en la pel·lícula. És possible que fins i tot ens haja ajudat a fer la pel·lícula [somriure].
En les teues pel·lícules les creus no són mai un símbol positiu. Per exemple, a La casa de lava (1994) hi ha una creu a la casa de les persones infectades, en Ossos i En el cuarto de Vanda hi ha una creu a les cases dels immigrants que seran demolides. Per tant, quan, al començament de Vitalina Varela, veiem una creu de color porpra pintada sobre un pal de fusta, vaig tindre un pressentiment. Em va recordar a les portes de l'infern de Dante: «Aquest camí condueix a la ciutat de la por, al turment etern, a les ànimes perdudes». Per a mi una creu, primer de tot, és una manera d'assenyalar allò desconegut. Durant les meues visites al barri de Fontainhas, a mitjan 90, un capverdià va murmurar alguna cosa que no oblidaré mai: «A Fontainhas has de mirar amb cura on poses els peus. Els bitllets d'avió per als vius són molt més barats que per als morts...». Després d'això em vaig adonar que a Fontainhas la gent mai no trepitjava determinats paviments, no posaven els peus sobre algunes pedres en determinats carrerons... i vaig començar a entendre les marques situades en els pals. No són només creus, també hi ha noms, dates de naixement i de mort, crits de guerra, amenaces, taques de sang, petjades...
Com va sorgir la idea de situar a Ventura en el paper d'un capellà catòlic que ha perdut la seua fe? La idea va arribar a última hora, quan ja havíem iniciat la producció del film. El pare Ventura apareix en una història real que Vitalina em va explicar del seu Cap Verd natal. Un diumenge, el capellà de la seua parròquia es va negar a batejar un grup de gent per raons burocràtiques, aquestes persones van marxar decebudes en una furgoneta i poc després van morir totes en un accident. El capellà, pres de remordiments, va perdre el cap i va començar a vagar pels carrers, com el boig d'alguna novel·la de Marguerite Duras. Les altes instàncies de l'església catòlica «deporten» els pobres capellans de Portugal a Cap Verd on sobreviuen en l'extrema pobresa, sovint sense casa. Ventura coneixia aquesta història tan bé que els seus ulls brillaven amb malícia cada vegada que l'escoltava.
El Ventura de Vitalina Varela, un capellà anònim que perd la fe en la foscor, sembla recordar-nos a l'extrema fragilitat, soledat i dubtes del protagonista, també sense nom, de Diario de un cura rural (1951) de Robert Bresson. És impossible no pensar en la pel·lícula de Bresson, és inoblidable. Igual que el jove capellà d’Ambricourt, el pare Ventura vol pagar els deutes dels seus parroquians amb les mans buides. Igual que ell està exhaust, embriac, abatut. Però en el pare Ventura trobem una mica del fort predicador d’Estrellas en mi corona (1950) del gran Jacques Tourneur.
Vau gravar en la pròpia casa de Vitalina? A l'inici del projecte vaig cridar el meu amic i director de fotografia Leonardo Simõés per a veure com podíem gravar en un lloc tan xicotet i fosc. Vam triar dos angulars de 15mm. i 28mm. i vam fer diverses proves amb estupends resultats. La casa de Vitalina a Cova da Moura va ser el nostre campament base i també vam gravar en un cinema abandonat del barri de Sacavém.
Vau convertir un cinema en un estudi d'enregistrament? Exactament. Com no podíem permetre'ns llogar un estudi vam començar a pensar en un pla B i vam començar a buscar una nau industrial o agrícola per la zona. El temps passava i no trobàvem res. En l'època de la meua infància a Lisboa hi havia entre 400 i 500 cinemes, la majoria tancats des dels 80. Un dia passejant per Sacavém, un barri pròxim a Amadora amb una gran comunitat africana, em van parlar del cinema São José, que estava abandonat. Vaig contactar a l'amo i li vaig explicar allò que volia fer. La visita guiada que ens va oferir va ser increïble, l'espai principal mesurava 30 metres de llarg per 15 d'ample i 12 d'alt, les butaques i amfiteatres seguien allí. Tot estava decrèpit i molt brut. Vaig creure veure una possibilitat per al meu xicotet equip i vam llogar l'espai per una renda mensual raonable durant dos anys. Això era per al que, més o menys, donava el pressupost. Una vegada dins vam fer una gran faena de reparació i neteja i vam retirar les butaques per a ampliar les dimensions de la sala. Quan vam decidir que Ventura interpretara el capellà, vam construir l'interior de l'església al nostre cinema. Algunes cantonades i carrerons de Cova da Moura van ser també reconstruïdes allí.
Veient el final de Vitalina Varela, en particular el diàleg silent enfront de la tomba de Joaquim i el flashback de felicitat conjugal a Cap Verd, em recorde de les paraules del teu professor i amic António Reis quan parlava de la importància d'aprendre a dir adeu. Fa falta valentia per a dir hola. Però dona molt més treball acomiadar-se. No és fàcil. En Vitalina Varela ella diu adeu a moltes coses. Al final de la pel·lícula ens toca a nosaltres dir adeu a Vitalina, totes les pel·lícules han d'acomiadar-se dels seus personatges, és inevitable. Però hi ha una mica del cinema d’António Reis i de Mikio Naruse en tot això [Pausa]. Després de tot el que Vitalina ha superat, després de tota la lluita i el dolor del seu viacrucis, no volia finalitzar amb ella tancada a sa casa de Cova da Moura. Ho hauria sentit com una condemna. Hauria sigut un final fàcil, condescendent i estúpid. Llavors la qüestió és, com acomiadar Vitalina i fer-li justícia? Durant Vitalina Varela ella torna al passat una vegada i una altra, així que vaig pensar que al final de la pel·lícula ella havia de tornar a l'inici i això significa, per descomptat, el començament de la seua història d'amor amb Joaquim, el primer centelleig d'amor i felicitat.
Penses que, en la seua vida real, Vitalina ha aconseguit oblidar-se de Joaquim? No ho sé. Segur que passarà pàgina d'una manera o una altra. Però, al mateix temps, no podem mai dir-li adeu a tot, no creus? Podem deixar de veure la gent i les coses, però mai desapareixen de la nostra ment del tot. Viuran amb nosaltres, per sempre. «I Never Can Say Goodbye, no, no, no», coneixes la cançó dels Jackson 5?
Entrevista amb Pedro Costa per Michael Guarneri (Débordements)