PROGRAMA DE MÀ

Dissabte 5 i diumenge 6 de desembre de 2020

Paranimf de la Universitat Jaume I

Itàlia, França / 1972/ Color / 120 min / 35 mm

Versió original en italià, alemany, francès, castellà i anglès, subtitulada en castellà

Direcció: Federico Fellini
Guió: Federico Fellini, Bernardino Zapponi
Intèrprets: Peter Gonzales Falcon, Fiona Florence, Britta Barnes, Pia De Doses, Marne Maitland, Renato Giovannoli

Sinopsi: Retrat mític i sensual, en clau autobiogràfica, de la Roma feixista dels anys 30 i la de començaments de la dècada dels 70, que aporta, mitjançant seqüències autònomes i anotacions humorístiques sobre la psicologia especial dels seus habitants.

Bellíssimes estampes romanes de palaus, fonts, carrerons i places, mentre sonen les campanes a la intensa llum del migdia, o en silenci i en penombra, en la plena soledat i quietud de la nit. Turistes que desembarquen dels seus acolorits autocars i s’amunteguen en els principals parcs i monuments romans. Interminables festes i revetles per les quals desfila el més elegant i el més grotesc de la societat romana. Hippies que esguiten les escalinates de la plaça d’Espanya o que s’arremolinen al voltant de les fonts per a omplir les nits de música i calor humana. Converses sobre el pas del temps, la vellesa, el sentit de la vida… Paolo Sorrentino i La grande bellezza, 2013? No: Federico Fellini. El mestre de Rímini va inspirar Sorrentino per partida triple –La grande bellezza = La dolce vita (1961) + Satyricon (1969) + Roma (1972) –, en particular a través d’aquest passeig personal i biogràfic per la Ciutat Eterna a cavall entre la memòria, el documental, la nostàlgia i el record, entre els somnis, la màgia i la realitat nua, amb un tema musical (excepcional, obra de Nino Rota) repetit amb diferents arranjaments com a fil conductor, i amb la mirada darrere de la lent del director de fotografia Giuseppe Rotunno.

Fellini recorre per a això la història de la ciutat des d’una perspectiva personal. La Roma dels cèsars, la dels papes i la proclamada per Mussolini com a Tercera Roma es donen la mà amb la Roma de Fellini (que bateja així la pel·lícula), la que ell va conèixer i on va viure des de la seua arribada per a treballar com a dibuixant de vinyetes i il·lustrador en plena Segona Guerra Mundial. Des de la distància de províncies (els seus primers records de la ciutat es remunten a una pedra de la carretera que marcava la distància fins a la capital i als ensenyaments escolars, exaltades per la propaganda feixista, sobre les glòries de la Roma imperial, especialment, el pas del Rubicó per Cèsar i la seua mort a traïció) al moment del rodatge, començaments dels anys setanta, Fellini presenta la seua particular guia de viatges romana, embolicada en la bellesa de la seua condició de museu viu a l’aire lliure i en l’espontaneïtat anàrquica i irritant del seu diari caos vital. Un passeig personal on no falten els sopars a l’aire lliure, les visites als bordells (l’abundància de soldats de permís, el treball en cadena, les batudes i els locals reservats a les màximes autoritats civils, militars i qui sap què més…), les revetles populars i l’observació subreptícia dels costums del poble pla i de l’aristocràcia arruïnada. Construïda sobre fragments que recreen escenes concretes, la mirada de Fellini s’estén sobre les autopistes que donen accés a la ciutat, amb les vores en les quals s’amunteguen les àrees de servei abandonades o les fàbriques desmantellades, convertides en pasterada de ciment i ferro, o per l’interior dels rics i decadents palaus de les famílies vingudes a menys, d’una opulència atrotinada i passada de moda, en una síntesi de carícia amable i retrat crític encara que sardònicament benvolent.

La pel·lícula atresora un grapat de moments inoblidables i d’imatges captivadores: en el més alt del podi, l’episodi en el qual, durant les obres de construcció d’una nova línia de metro, els obrers localitzen una antiga casa romana decorada amb bellíssimes pintures perfectament conservades. El vagareig dels periodistes i dels obrers pels negats túnels subterranis, observats per rostres i mirades de milers d’anys i la seua sobtada degradació en entrar en contacte amb l’oxigen de l’exterior es compten entre els moments més bells i sublims del cinema dels anys setanta, una manera eficaç i líricament evocadora de suggerir la fugacitat de la vida i del pes de la petjada de la història. Altres frescos són més vitalistes i humans, estan dedicats a l’observació de la fauna romana: així, els menjars populars, les revetles i els festejos de carrer, amb els seus tipus humans i el mosaic de les seues relacions, sempre amb l’amor i el sexe com a protagonistes. Fellini, no obstant això, no els retrata sempre en el seu ecosistema propi, sinó que recrea en estudi una barriada popular de Roma per a situar-hi una representació de la vida col·lectiva com ell la recorda o concep, i combina aquests muntatges amb uns altres en què sí que utilitza escenaris reals, carrerons, terrasses i places en els escenaris i les taules de les quals sona la música, corre el vi i fumegen els satisfets plats de pasta. La dona romana és la presència més habitual i agraïda en les diferents fases de metratge, així com la tècnica, la tecnologia, en particular, la dels mitjans de locomoció (des del tren i el tramvia als vehicles a motor de diferents èpoques), que actuen de contrast entre el món vell i el nou, d’abraçada del temps entorn de la ciutat. Fellini retrata fins i el seu equip filmant les autopistes que donen accés al nucli urbà, els embotellaments en hora punta, l’acumulació nocturna de vehicles envoltant el Coliseu. O, en la seua magistral final, la colla de motoristes que recorre els principals monuments del centre de la ciutat, que trenca amb els seus motors el silenci de la nit com en un advertiment del pas del temps, com emportant-se tot el temporal i l’efímer, com abandonant a la seua esquena un immutable cementeri vivent, congelat en el temps.

Un altre impagable moment és la desfilada de moda eclesiàstica, fragment de gran barroquisme visual en el qual Fellini bolca aqueixa mirada seua tan particular, entre la realitat i l’ensomni, per a la qual en aquesta ocasió utilitza com a marc un antic palau ocult a les mirades del públic i del ciutadà mitjà. Entre la penombra dels retrats coberts de pols esclata l’esplendor i la pompa formal del catolicisme romà, del luxe i les sedes, de l’absurd grotesc de l’adaptació als nous temps (les casulles i les mitres cobertes de neons de coloraines), la religió com a espectacle, com a circ de la fe. Una altra imatge igualment bella i evocadora: entre els centenars, milers de vehicles que assetgen Roma en una jornada laborable, intentant aconseguir el nucli urbà o fugir d’ell, un cavall blanc que avança entre les lentes fileres de cotxes que s’encaminen cap a un coll de botella, cap a un parany del temps immòbil.

L’amor de Fellini pel circ també té el seu espai a través del teatre de varietats, aquestes interminables funcions en les quals els cantants, ballarins, còmics i artistes visuals (ací apareix Alvaro Vitali, per exemple, jugant a imitar Fred Astaire, amb un breu i simpàtic número musical) entretenien la fam i les decepcions de la guerra i la postguerra. El públic, els territoris humans d’una societat trencada i desesperada, en la qual encara queda lloc per a l’amor i per a l’humor… I la ràdio, els comunicats de guerra i les veus i les melodies. I Roma, la seua arquitectura, les seues estàtues, les seues olors, les seues cançons i els seus silencis com a escenari, i els plats de pasta, i la roba tendida de costat a costat del carrer, i el futbol, i les seues veus, i mites italians, en versió felliniana, com la Mamma o la Gradisca…

Mancada de trama i, per tant, sense protagonistes, la pel·lícula s’erigeix sobre l’acumulació d’aquestes estampes, més o menys dinàmiques, més belles o més grotesques, en algun moment fins i tot sinistres, en les quals el grup, la massa, és protagonista, i que responen a la reconstrucció que Federico Fellini fa de la seua memòria de Roma i de la seua experiència com a habitant d’ella. Entre la multitud, repleta de rostres característics i de frases soltes mirant a càmera amb què Fellini solia esguitar el seu cinema d’aquella època, cares estranyes, a vegades fins i tot sinistres, no obstant això, un grapat de noms coneguts en breus aparicions, en algun cas decoratives, i en altres, objecte d’una atenció particular: Marcello Mastroianni, Alberto Sordi, el mateix Fellini (retratat com a director de la seua pròpia pel·lícula, que es roda alhora que es compta, o viceversa), Cassandra Peterson, l’escriptor Gore Vidal (descobridor, al costat de Tennessee Williams, dels encants de la ciutat després del seu alliberament per les tropes americanes el juny de 1944), el músic de rock Elliott Murphy (tan relacionat, per cert, amb Aragó, malgrat portar establit a París més de quaranta anys) o, sobretot, l’aparició estel·lar de la gran Anna Magnani, romana de soca-rel, habitant del seu centre neuràlgic, aparició que Sorrentino també «va afusellar», en el fons i en la forma (amb Fanny Ardant com a rostre a homenatjar) en la seua pel·lícula de 2013.

Un tribut apassionat i tendre a Roma, ciutat d’adopció de Fellini i un dels més rellevants pilars de la nostra cultura, la nostra història i la nostra societat, que tanca tot el que de contradictori, bell, sublim, ordinari i detestable conté l’ànima humana, que fuig de les referències al teatre i a la novel·la per a construir-se sobre la poesia i la música, amb un llenguatge purament audiovisual, creant frescos en moviment i delicades melodies que conformen un univers humà i petri, de vida i somnis, que és el nostre.

(Extret de https://39escalones.wordpress.com)