PROGRAMA DE MÀ

Dissabte 31 d’octubre i 1 de novembre de 2020

Paranimf de la Universitat Jaume I

Versió original en alemany, subtitulada en castellà

Direcció: Jan Ole Gerster

Guió: Blaz Kutin

Intèrprets: Corinna Harfouch, Tom Schilling, Volkmar Kleinert, André Jung, Gudrun Ritter, Rainer Bock

Sinopsi: Lara és professora de piano i té al davant una agradable casualitat: el dia del seu seixantè aniversari coincideix amb el concert de piano més important de la carrera del seu fill, Víctor, a qui va pressionar des de xiquet per a convertir-se en músic. No obstant això, res no ix com ella esperava: Víctor ha decidit triar aquest concert per a anunciar una cosa que sorprendrà més d’un.

Festival de Karlovy Vary 2019: Premi especial del Jurat, millor actriu (CorinnaHarfouch)

Pocs clixés femenins han sigut tan espremuts com el de la mare castradora i claustrofòbica. No obstant això, la visió de la maternitat com una fosca ombra de poder quasi sempre s’ha tractat des del punt de vista masculí. La professora de piano, dirigida per l’alemany Jan Ole Gerster, ofereix una variant que omple d’originals matisos el punt de vista de la mare. Ella és Lara, una expianista frustrada pel fracàs d’una carrera que, suposem, va estar subjecta a un enorme grau d’autoexigència. Una dona que ha sigut incapaç de reprimir aquest mateix rigor i crítica en l’educació musical del seu fill. La pel·lícula ocorre en una sola jornada, la del debut de l’hereu del seu talent, un emergent pianista i compositor al qual li ha arribat la posada de llarg el mateix dia que la seua mare compleix seixanta anys.

Amb una rigidesa física com Isabelle Huppert i un soterrat humor que li dona una fragilitat i un moviment molt especials al seu personatge, l’actriu Corinna Harfouch aconsegueix sostindre cada pla amb un treball que lídia amb enorme tendresa amb instints molt poc encomiables. Un personatge antipàtic i maldestre en les seues decisions, però banyat de l’íntim misteri que descobrim a poc a poc. Una dona condemnada a la soledat, a deambular sola pels carrers sense que l’espectador s’endinse massa en la seua biografia. En la seua ansietat i mal humor, fins i tot en el seu rictus i pentinat, intuïm errors com els de tantes altres que van ser sepultades per aquesta necessitat de perfecció que mina qualsevol autoestima. Perquè La profesora de piano és la història d’una mare feroç, incapaç de suportar la por al fracàs d’un fill en el qual es veu fatalment reflectida, però alhora és el retrat d’una dona, l’excés de zel de la qual i protecció oculten una ferida que continua supurant, tan letal com comuna. Un dolor sublimat amb una fèrria disciplina musical cap a aquest fill que s’enfronta al descobriment d’una trista paradoxa: per a ser el pianista que vol la seua mare no li queda més remei que fugir d’ella.

Elsa Fernández-Santos, https://elpais.com/, 17 de juliol de 2020

El títol espanyol al·ludeix la pel·lícula de Haneke sobre una pianista que encara se’ns apareix en algun malson. La referència seria inevitable, fins i tot sense donar-nos la pista: són dues obres seques, a vegades quasi irrespirables però precisament i nítidament dibuixades, sobre una dona que és com un misteri embolicat en un enigma, que diria el poeta. S’assemblen també a oferir un incandescent espectacle quasi «documental» sobre una actriu perfecta «at work»; és bo saber que Isabelle Huppert, aquest axioma del cinema europeu, té quasi el seu igual en aquesta Corinna Harfouch, una veterana a qui descobrim quan porta més d’un centenar de títols rodats. Quin recital, un esbós de somriure, un gir d’ulls, aquesta manera de caminar com un vector o un dard disparat, resulten més eloqüents que una franquícia de superherois.

Lara (aquest és el senzill títol original) no és professora de piano, sinó funcionària jubilada, però guarda una relació especial amb la música i amb aquest instrument, que només es revela en el superb final. Mentrestant, ha passat tota una vida dirigint els estudis de piano del seu fill, fins a l’extrem de l’asfíxia. Heus ací una diferència amb la pianista d’Huppert: aquesta Lara és més aviat sàdica que masoquista, i la suma de maldats que li coneixem ens fa preguntar-nos per l’interès del director a traçar el retrat de semblant harpia. Una dona sola i terminal que, com el suïcida Maurice Ronet en El fuego fatuo, emprèn una ronda dels seus éssers pròxims amb un resultat que gela el cor, si no el tinguera de gel, com les tecles d’un piano esperant el contacte d’una mà humana que el faça despertar.

Antonio Weinrichter, https://www.abc.es/, 16 de juliol de 2020