PROGRAMA DE MÀ
Dissabte 10 i diumenge 11 d’octubre de 2020
Paranimf de la Universitat Jaume I
Itàlia. França. 1957. B/N. 110 min. 35 mm. NR 7
Versió original en italià, subtitulada en castellà
Direcció: Federico Fellini
Guió: Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli, Pier Paolo Pasolini
Intèrprets: Giulietta Masina, François Périer, Franca Marzi, Dorian Gray, Aldo Silvani, Ennio Girolami.
Sinopsi: Cabiria és una prostituta que exerceix en un dels barris més pobres de Roma i somia de trobar l’amor vertader. La seua bondat i la seua ingenuïtat la converteixen en víctima propícia de successius vividors que s’aprofiten d’ella, la roben i la colpegen. Malgrat els seus fracassos, sempre recupera l’esperança.
-----------------------------
«La censura havia prohibit la pel·lícula i jo no volia que cremaren els negatius. Així, vaig acceptar el consell que em va donar el pare Arpa, un amic jesuïta intel·ligent i, segurament, sense prejudicis. Vaig anar a Gènova a visitar un cardenal famós, considerat un dels més papables, i tal vegada per això també molt potent, per a demanar-li que vera la pel·lícula. En una minúscula sala de projecció situada just darrere del port, havia fet instal·lar en el centre una butaca que havia comprat el dia abans en una botiga d’antiguitats. Era una espècie de tron amb un gran coixí roig i serrells daurats. El cardenal va arribar a les dotze i mitja de la nit en el seu Mercedes negre. A mi no em van permetre que em quedara a la sala i no sé si l’alt prelat va veure de debò tota la pel·lícula o es va quedar adormit. Potser el pare Arpa el despertava en els moments més oportuns quan hi havia processons o imatges sagrades. En qualsevol cas, al final va dir: “Pobre Cabiria, hem de fer alguna cosa per ella!”. I crec que va bastar una simple telefonada. Algú em va acusar públicament perquè era una espècie de Richelieu, que en comptes de lluitar a la llum del sol, tramava entre bastidors. Per sort, en aquells dies, es podia perdre temps en polèmiques d’aquest tipus. En poques paraules, la pel·lícula es va salvar. Però amb una sola condició, estranyíssima, que va imposar el cardenal: que es tallara la seqüència de l’home amb el sac. [...] Per a aquest episodi m’havia inspirat en un personatge extraordinari amb qui havia passat dues o tres nits fent tombs per Roma. Era una espècie de filantrop, una mica mag, que després d’haver tingut una visió, s’havia dedicat a una missió especial. Visitava aquells que no tenien res fins als llocs més remots de la ciutat i els donava menjar i roba que portava en un sac. I això cada dia. Amb ell he vist coses fantàstiques. Si alçaves la tapa d’algun embornal, on pensaves que hi hauria fang i ratolins, trobaves una velleta que dormia. En els corredors d’un sumptuós palau de via del Cors, on ara està la seu del Partit Socialista, hi havia rodamons que dormien fins a les cinc de la matinada i havien entrat gràcies a la complicitat del guàrdia nocturn. L’home amb el sac coneixia tots aquests llocs: anava per a posar-li una injecció a un, per a donar-li menjar a un altre. En la pel·lícula vaig imaginar que Cabiria el trobava al carrer Appia Antica, quan tornava a sa casa, a l’alba, preocupada perquè un client pocavergonya no li havia pagat. Veia l’home que portava el sac, mentre baixava d’un cotxe i anava cap a les pedreres de tova, es parava a la riba d’una espècie de voràgine i cridava una dona pel seu nom. D’aquest amagatall fastigós eixia llavors una vella puta que Cabiria coneixia com la Bomba Atòmica, que vivia com una rata. Després, Cabiria acceptava tornar a casa en el cotxe de l’home i quedava molt sorpresa per tot allò que li explicava. Era una xicoteta seqüència molt commovedora però que vaig estar obligat a suprimir. Evidentment, a certs ambients catòlics els molestava que en la pel·lícula hi haguera un homenatge a aqueixa filantropa poc convencional, emancipada de la mediació eclesiàstica. I voldria saber: potser no és ridícul que l’alcalde de Roma, quan va eixir Cabiria, protestara perquè havia ficat unes putes en un lloc ̶ el Passeig Arqueològic ̶ que ell s’havia obstinat que fora digne de la capital?».
Federico Fellini, Intervista sul cinema, a cura di Giovanni Grazzini, Laterza, Roma-Bari, 1983, pp. 102-103