PROGRAMA DE MÀ

Dissabte 26 i diumenge 27 de setembre de 2020

Paranimf de la Universitat Jaume I

Itàlia. França. 1953. B/N. 109 min. 35 mm. NR 7

Versió original en italià, subtitulada en castellà

Direcció: Federico Fellini
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano
Intèrprets: Alberto Sordi, Franco Fabrizi, Franco Interlengui, Leopoldo Trieste, Riccardo Fellini.
Sinopsi: cinc joves deambulen ociosos per Rímini, una avorrida ciutat balneari de províncies, testimoni de les seues aventures i la seua immaduresa. Tots ells, paràsits de les seues famílies, demostren ser incapaços d’assumir responsabilitats.
-----------------------------

Quan Flaiano, Fellini i Pinlli van concebre I vitelloni (1953), tractaven d’evocar l’atmosfera estancada de les seues respectives ciutats —Pescara i Rímini, recreades al film amb fragments d’Ostia—, que havien respirat a la seua primera joventut. La seua coincidència en el tema va ser tan forta que van escriure el guió en dues setmanes. Tenien molts records en comú i es van ajuntar per explicar-los, però el que va sorgir d’aquesta aventura va ser més que la crònica nostàlgica d’una època de les seues vides o d’uns ambients provincians.

La veu en off que narra des de l’inici en primera persona, no s’identifica com si fora la de cap dels personatges ni ho farà durant tota la pel·lícula. És un vitellone, un «jo» que va formar part del grup (del «nosaltres») però a qui mai veurem; només en coneixem els quatre que ell mateix ens presenta els primers minuts: Alberto (Alberto Sordi), Moraldo (Franco Interlenghi), Riccardo (Riccardo Fellini) i Fausto (Franco Fabrizi). A l’escena del passeig hivernal per la platja veiem de lluny cinc personatges, i n’és el cinquè un desconegut, la imatge del qual no la relacionem amb el narrador acusmàtic. Quan els han presentat a tots, aturant-se sobretot en Fausto, de qui diu irònicament que era el guia espiritual del grup, la veu es calla i deixa parlar a les imatges i a la música de Rota. A la seqüència que hi ha a continuació trobem tot l’univers del film com un fragment de mirall.

La festa de l’elecció de Miss Sirena constitueix una ostentació de cinema fellinià, on les paraules, els sons i la imatge dialoguen i respiren amb una vitalitat exuberant. Fausto protesta pel desdeny d’una xica, que li retrau estar enganyant Sandra. Sandra —diu cínicament— ma chi la conosce? (Sandra, qui la coneix?). i immediatament Riccardo crida pels altaveus el triomf de Sandra, que ha estat escollida Miss Sirena 1953. És evident que tots la coneixen i l’admiren. Convidada a dir alguna cosa pel micròfon, la jove (Eleonora Ruffo) només aconsegueix articular una síl·laba, però una síl·laba molt significativa: Io...(jo). Com davant d’una conjura màgica o una paraula prohibida, esclata la tempesta, el públic s’aixopluga, un para-sol cau prop de la càmera d’una manera espectacular. Sembra la fine del mondo —exclama Morando—. É bellissimo (Sembla la fi del món. És preciós). Tempesta i festa es barregen i es potencien mútuament fins aconseguir caràcters orgiàstics. Sandra, col·locada al lloc de la càmera, és saludada i aclaparada per les dones que semblen dirigir-se a nosaltres —figurant així la pressió provinciana del «què hi diran»—, acaba defallint i és engolida al pla com si caiguera a un abisme. No ho sabem encara, però està embarassada de Fausto, a qui mira amb retrets quan es recupera. El joc de mirades, que només l’espectador veu perquè van dirigides a ell, fa que el jove marxe.

En una seqüència està tot dit, mitjançant les mirades i la posada en escena de Fausto amagat, emboscat, escapant. Els personatges ja estan caracteritzats, amb gestos mínims, naturalitzats però significatius: un Fausto amoral, vist pels seus amics amb una barreja d’amistós retret i admiració; la feixuguesa de Leopoldo, que s’entesta a ser presentat a l’actriu convidada, en un pla asfixiant; un Moraldo que, tot i que no s’explicite, sembla ser aquest cinquè personatge amo de la veu, que evoca des del present llunyà els dies de la seua joventut provinciana; la trivialitat d’Alberto, intentant pispar un cigarro; la resignació de Sandra davant del seu destí de dona sotmesa a totes les servituds del seu paper tradicional.

Fausto no és només el líder del grup, representa també per als seus companys l’aventura i la vida: Alberto es fa una foto amb ell el dia del seu casament com si ell es tractara de la núvia. La seua absència durant la nit de noces sumeix tothom en l’estancament i la malenconia. Quan torna, porta amb ell la música, la vida i l’animació. Ja poden tornar a començar les entremaliadures. Tenen lloc aleshores la festa amb les artistes i el robament de l’àngel. Certs elements de la posada en escena presenten aquesta situació no com un pas endavant, sinó com una regressió amenaçadora, sense eixida; entre ells se situa el cap tallat que arrossega Alberto durant el ball de Carnestoltes, o com s’infantilitza Fausto a la botiga d’antiguitats, entre figures paternes i vestit amb un guardapols que sembla una bata de l’escola.

 Pedraza, Pilar ; López Gandía, Juan. Federico Fellini. Madrid: Cátedra, 1993.