PROGRAMA DE MÀ
Dissabte 12 i diumenge 13 de desembre de 2020
Paranimf de la Universitat Jaume I
Algèria. França. Qatar. 2019. Color. 135 min. BR.
Versió original en àrab subtitulada en castellà
Direcció i guió: Amin Sidi-Boumédiène
Intèrprets: Slimane Benouari, Lyès Salem, Azouz Abdelkader, Fouad Megiraga, Meriem Medjkrane, Hocine Mokhtar, Samir El Hakim
Sinopsis: A l’Algèria de 1994, crivellada pels atemptats terroristes, dos homes parteixen cap a un viatge pel desert per a buscar l’autor d’un d’aqueixos atacs. Es diu Abou Leila, i l’atribolat S. està segur de poder trobar-lo. El seu amic de la infància, Lofti, l’ajuda, alleujat també amb la idea de traure S. de la ciutat. Però tot es va tornant cada vegada més estrany en el seu viatge i la realitat va cedint a poc a poc. Una obra aclaparadora i de malson que ens farà dubtar de la nostra pròpia percepció, i d’allò que se’ns presenta com a veritat d’entrada.
Festival Internacional de Sevilla 2019: Millor pel·lícula secció Nuevas Olas
-------------------------------------
Un intertítol indica que l’acció ocorre a mitjan dècada de 1990, en els anys més foscos de la Guerra Civil algeriana. Aquest és l’únic element concret en la pel·lícula. Per què vas decidir acostar-te a aquest període sense cap contextualització sociopolítica? Crec que les pel·lícules que intenten explicar els fonaments polítics i socials del terrorisme algerià estan pràcticament condemnades al fracàs perquè el tema és massa vast i en general massa complex com per a disseccionar-lo en una pel·lícula de dues hores. Personalment, em resulta molt més interessant explorar els fonaments universals de la violència, i aquesta és a més la meua manera de parlar sobre el que sé sense pretendre posar-me en la pell d’una altra persona, perquè en aqueix moment jo era un adolescent a qui aquell entorn li va provocar molta por i melancolia. No soc ni sociòleg ni historiador, i no tenia edat suficient per a assimilar determinades coses. No obstant això, el trauma és ací, difús i a vegades inconscient, i temes com la fragilitat mental i la violència que consumeix un país i els seus habitants creen l’escenari ideal per a poder explicar de manera clara i efectiva el terrorisme sense necessitat d’assenyalar-lo directament. Per tant, per a mi, evocar aquest període és una manera d’explorar els sentiments inequívocament humans relacionats amb el que experimentem, i per a intentar recrear un microcosmos, a través de la metàfora i l’art que, malgrat ser surrealista, siga capaç d’arribar al fons de la qüestió sense veure’s llastrat per l’obligació de ser imparcial o exhaustiu.
Cap dels dos personatges s’erigeix com el protagonista principal; s’alternen i això fa que la història puga derivar cap a dos possibles camins molt diferents i contraposats. Com es complementen entre si? En efecte, no hi ha un personatge principal en Abou Leila, a pesar que S. té una major presència en pantalla i que la història gravita al seu voltant. Lotfi té un paper igual d’important i m’agrada la idea de jugar amb els dos punts de vista i amb l’entorn. No es complementen com en una “pel·lícula de col·legues”, sinó que són els dos possibles resultats d’una mateixa fragilitat. Això es deu al fet que Lotfi és tan fràgil com S., però va saber dissimular-ho gràcies a la seua sòlida personalitat. Instintivament, sap que S. és la seua última oportunitat de trobar certa humanitat, i l’usa com a excusa per a escapar d’un context que el soscava. Lotfi és un punt de referència per a S., tant com S. ho és per a Lotfi. Intenten salvar-se l’un a l’altre per separat fugint junts. Tots dos personatges representen idees i pensaments, i no són simples personatges amb els quals poder identificar-se.
Abou Leila agafa la forma d’un western metafísic. La teua idea inicial era inclinar-te cap a l’aspecte psicològic dels teus personatges, en contraposició a les seues accions? Hi ha un cert aspecte de western en Abou Leila, però no tot. A més, la pel·lícula desactiva o integra de manera diferent tots els gèneres que toca. De fet, la metafísica discorre d’alguna forma al llarg de la pel·lícula, prenent diverses formes. Els nivells de lectura es poden multiplicar i, per tant, les idees també. Necessitava especialment explorar una persona, i no sols la seua violència interior; la seua fragilitat, els seus somnis, les seues pors, són tan interessants com els seus impulsos violents, que no apareixen tan sovint. En realitat, hi ha un desig de seguir una progressió que no siga narrativa, sinó mental, humana, emocional i no fer distincions entre el punt de vista de la “història” i el dels meus personatges. Mesclar perspectives i casar-les sense cap mena de transició i sense avisar l’espectador, sense separar la realitat de les idees que genera, és per a mi l’única forma que una pel·lícula siga tan filosòfica com dramàtica. I també necessàriament surrealista, en el vertader sentit del terme, és a dir, mitjançant l’aparició de l’irreal i les projeccions mentals dels protagonistes en la realitat sense que l’autor emfatitze l’aspecte impactant o impossible d’aquesta irrupció.
Finalment, la narrativa mescla diferents nivells de realitat i temporalitat, com si distingir la cadena de causalitat en el desencadenament de la violència tinguera, en última instància, poca o gens d’importància. Com vas treballar amb el teu equip tècnic per a construir aquesta atmosfera creada a partir de variacions quasi invisibles? Vaig idear tota la posada en escena a partir d’aqueixa frontera entre la realitat i l’oníric, però variant el procés per a tindre en compte els meus propis somnis i malsons. A vegades aqueixa frontera és invisible, en unes altres, en canvi, està subratllada, depenent del que volia expressar sobre la relació entre el meu personatge i el context circumdant. Tant amb el director de fotografia com amb el de so vam intentar treballar perquè l’espectador se submergira en l’univers paral·lel de la pel·lícula, evitant l’abús dels efectes, tant els increïbles com els evidents. Ací és on entra un cert surrealisme, perquè es tracta més d’entrar en la perspectiva dels personatges sense cap transició, que de “fer creure” que és real o un somni, o tots dos. Aquesta distinció simplement no importa. Una vegada més, allunyant-me del naturalisme vaig poder submergir-me completament en el context violent de l’època. A primera vista pot semblar superficial, però estic convençut que permet que l’espectador actiu senta les coses primer per a reconstruir a continuació les idees complexes que subjauen a aquestes sensacions. Per descomptat, no és una regla general, sinó més aviat una especificació imposada pel tema de la pel·lícula.
Quina és la teua relació amb el cinema algerià? Com la gran majoria, vaig aprendre l’ofici a través dels dos curtmetratges que vaig realitzar a Algèria, i també gràcies a alguns altres treballs de producció pròpia. Sempre he intentat no repetir-me i al mateix temps mantindre la meua personalitat. No m’importa molt el meu lloc al cinema algerià, no obstant això, sí que m’importa el propi cinema algerià, inevitablement, perquè encara es busca a si mateix i no compta amb el suport real del públic local que moltes vegades l’acusa de fer el joc a occident i a les inversions internacionals. Indubtablement, hi ha una mica de veritat en aquest pensament i, personalment, intente no treballar en pel·lícules el pla cinematogràfic de les quals són únicament clixés enfastidits i que es roden com un telefilm. No obstant això, cada vegada sorgeixen més personalitats interessants i espere que aquesta escena (d’Algèria i el Magreb en general) finalment es veja com una contribució real al setè art i no com una curiositat folklòrica o un simple suport a idees polítiques o partidistes. Depèn tant dels responsables de la presa de decisions com dels propis creadors fer un esforç en aquesta direcció. Mentrestant, és important que cadascú dirigisca el seu propi destí; intentant parlar només en primera persona acabarem creant una vertadera comunitat de pensament tan variada com coherent.
(Entrevista amb el director extreta del dossier de premsa)