En el complicat present que ens està tocant viure a causa de la pandèmia pel coronavirus apareix com un element essencial la gestió que des dels poders polítics dels governs s'està fent d'aquesta. És clar que una reacció sanitària, mèdica i científica és la solució al problema, però no és menys obvi que aquesta depèn principalment de la gestió política que decideix i dirigeix aqueixa reacció. Una anàlisi sobre com han actuat durant les primeres setmanes les i els diferents líders governamentals ens llança dades i fets que ens porten a traure una conclusió incontrovertible: el lideratge polític de les dones mandatàries en el món ha sigut millor: més ràpid, més contundent i més transparent. Aqueixes tres qualitats han pogut salvar milers de vides i evitar la malaltia a sengles. Des de l'Institut Feminista de l'UJI solem analitzar les situacions de la vida des de la perspectiva de gènere, a vegades havent de bussejar en fets i dades cobertes amb moltes capes de pretesa neutralitat. Aqueix és el nostre treball, investigar com, fins i tot sense semblar-lo, l'estructura patriarcal, encobreix la desigualtat entre dones i homes. En el cas dels lideratges polítics en la gestió de la pandèmia no ha fet falta destapar res, no és cap troballa. S'ha mostrat clar i evident només amb seguir el dia a dia del desenvolupament de la pandèmia al voltant del món.
L'ONU ens diu que només hi ha 10 dones entre els 193 caps d'estat (el 5'18%). En la mateixa línia el 75% dels parlamentaris, el 73% dels encarregats de la presa de decisions executives i el 76% de dirigents en els principals mitjans de comunicació són homes. L'equació és clara: els qui decideixen polítiques i informació en el món majoritàriament són homes.
No obstant això, si veiem les dades referents a quins països han gestionat millor el problema de la pandèmia la proporció s'inverteix de manera contundent. Segons diferents estudis dels deu millors països a respondre al coronavirus set són presidits per dones: Alemanya, Nova Zelanda, Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Taiwan. No hi ha factors comuns entre aquests països que ens puguen donar una pista del perquè. L'única cosa que tenen en comú és que tenen líders dones en els seus governs. I han manejat aquesta crisi amb receptes similars: transparència comunicativa, rapidesa i contundència. Tot això genera una relació de confiança amb la ciutadania, i per això mateix els seus nivells de credibilitat i de suport han augmentat molt en aquestes setmanes. Posem exemples: la primera ministra de Noruega va donar una roda de premsa amb xiquets i xiquetes, per a explicar-los les mesures i com els anaven a afectar. La canceller alemanya va fer test massius a la seua població abans que cap altre país europeu, afirmant que era un problema molt seriós que podia arribar a afectar el 60% de la població. La presidenta de Taiwan va tancar fronteres al gener amb molt pocs casos d'afectats. La primera ministra finlandesa es va unir amb influencers de les xarxes socials perquè l'ajudaren a comunicar el problema i les mesures adoptades. La mandatària d'Islàndia va començar a fer test quan no hi havia cap afectat. La primera ministra de Dinamarca va ser la primera a Europa a tancar fronteres i escoles i fer test massius. La de Nova Zelanda va obligar a fer quarantena a qualsevol que arribara de fora del país, quan hi havia molt pocs infectats. Totes les actuacions, no sols aquestes que ací relat, tenen en comú les que haurien de ser qualitats de qualsevol dirigent d'un país: rapidesa, contundència i transparència comunicativa. Aquests lideratges, a més, ens ensenyen que aquestes dones, independentment de la seua ideologia política, han posat la salut i seguretat de la població per damunt d'altres interessos.
La gestió inefectiva i, per tant, perillosa per a la salut de la població és la d'aquells governants que han dilatat o fins i tot negat el problema, no fa falta nomenar-los, tots són homes. L'historiador John M.Barry, qui ha passat la seua vida estudiant la “grip espanyola” de 1918, va alertar al febrer passat respecte a què calia fer i l'important que era fer-ho ràpid. Però per a fer el necessari fa falta un gran compromís per part de tota la comunitat, i per això és imperatiu que els líders diguen la veritat. La lliçó és clara, si els/les líders no ens parlen amb veritat i franquesa no ens creurem el problema, o entrarem en pànic. Cap de les dues coses és bona. La comunitat necessita confiança i inspiració en els seus líders si se li exigeix mesures tan dures com inusuals. Barry assenyala com en 1918 la confiança en l'autoritat es va desintegrar i això va ser clau per a arribar a una xifra estimada de 100 milions de morts. De fet, es coneix com a grip “espanyola” perquè Espanya va ser el país que més va informar sobre la grip. No va censurar informes, com altres països, que estaven immersos en la primera guerra mundial i que els ocultaven per interessos polítics. El país que més transparent va ser va donar nom al problema que els altres amagaven. Esperem que amb el temps no se'n diga “virus femení” per la transparència de les dones líders a gestionar la terrible situació que encara estem vivint. Del masclisme no em fio ni un pèl!
Sonia Reverter, directora de l'Institut Universitari d'Estudis Feministes i de Gènere Purificació Escribano, UJI.