Hi havia un guru, a l’Índia, que tenia molts deixebles. I entre ells, va córrer el costum d’imitar el seu mestre: les seues poses, com parlava, menjava, saludava, el que llegia... Ell ja els havia dit que no es tractava de reproduir la seua vida, però no li feien gens ni miqueta de cas. Un dia, el mestre anà a estiuejar a Benassal, i va baixar cap a la font amb un xicotet recipient, per a fer les seues ablucions.

És practicada a totes les religions orientals. Els budistes les utilitzen en la cerimònia d’ingrés a la vida monàstica. En l’hinduisme, és practicada en forma d’aspersió o bany, especialment per immersió en un riu sagrat. També a l’Antic Testament s’assenyalen ritus per a retornar a l’estat de puresa ritual. Entre els musulmans és prescrita per l’Alcorà abans de l’oració i en cas de falta d’aigua pot fer-se amb sorra o pols. El baptisme cristià és una ablució inspirada en la que impartia Joan Baptista al riu Jordà.

Tornem on estàvem. Total, que en començar a fer l’ablució, recordà que per allí hi havia lladres i decidí soterrar el recipient i fer un xicotet muntó de fulles per a recordar on l’havia deixat, i passejà pel riuet. Aleshores, hi van arribar els deixebles i van veure el mestre i el muntonet de fulles. No tardaren a imitar-lo. Quan el mestre va tornar del passeig, es va trobar amb centenars de muntons de fulles i va tindre un gran, però que molt gran treball, per a trobar el seu recipient. Fins i tot hi ha qui diu que el deixà perdre.

Cada persona ha de buscar el seu camí personal, perquè copiar sense pensar no serveix per a res, o per a molt poc. Podem aprendre de totes i de tots però contextualitzant el missatge i adaptant-lo a la nostra realitat.

(Inspirat en un conte tramés per Empar Moreno)