Lorenzo Gabrielli, membre del Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració de la Universitat Pompeu Fabra, va realitzar el passat 14 de desembre a la Llotja del Cànem una anàlisi de les polítiques europees respecte a les crisis dels refugiats dins del cicle de conferències «Crisis dels refugiats a Europa: reflexions i propostes des dels drets humans», organitzat pel programa Campus Obert i l'Institut Interuniversitari de Desenvolupament Social i Pau de la Universitat Jaume I.
Gabrielli va destacar que, segons dades d'ACNUR, hi ha 65 milions de persones desplaçades, dels quals 21 milions són refugiats. No obstant això, va posar l'accent en què «tan sols el 6% arriben a Europa, enfront de l'estesa percepció que Europa està sent envaïda per arribades massives, quan en realitat l'afecta de manera molt marginal».
D'altra banda, va explicar els diferents filtres i controls pels quals han de passar aquestes persones per a arribar a Europa. En aquest sentit, va aprofundir en els acords bilaterals entre països per a realitzar aquest control apuntant que es conclouen de manera informal, per la qual cosa no es té accés a aquests acords ni són públics i, per tant, no se sap si compleixen els drets humans. En aquesta línia, va destacar pràctiques com ara les deportacions massives, que no tenen en compte cap criteri i que només s'utilitzen per a fer veure que el país està cooperant segons els acords, així com el «joc pervers» que suposen aquests acords quant a les relacions internacionals i com a instrument de pressió als governs.
Així, com a conseqüències d'aquests acords va assenyalar que produeixen un desplaçament de les rutes migratòries cap a altres més llargues i perilloses per a evitar controls i tenen una incidència en les finalitats de l'ajuda al desenvolupament i en els països que són prioritaris per a aqueixes ajudes. «L'ajuda al desenvolupament serveix de moneda de canvi per a concloure aquests acords i, a més, molts dels projectes s'utilitzen per a sistemes de control fronterer i de control de la mobilitat. L'ajuda al desenvolupament realment es transforma i canvia de finalitats», va assenyalar l'investigador.
Gabrielli també va fer un esment especial a l'acord entre la Unió Europea i Turquia, afirmant que és una violació claríssima de la convenció de Ginebra i qualificant-lo d'«esperpèntic».
D'altra banda, va mostrar algunes xifres sobre l'evolució de la inversió en Frontex, l'agència de control de fronteres exteriors, que ha passat de comptar amb 6 milions d'euros el 2005 a 254 milions el 2016. «Aquesta obsessió per la seguretat és un mercat creixent, molt opac i que mou molts milions de diners públics. A més, des del programa de recerca i desenvolupament de la UE s'estan promocionant projectes pilot per al control de fronteres», va apuntar. En aquesta línia, també va assenyalar que alguns dels problemes de Frontex són les seues pràctiques en relació amb els drets humans, la falta de compliment en el dret dels migrants a demanar asil, així com el fet que l'objectiu principal és el control de fronteres i no el rescat marítim, que és realitzat majoritàriament per ONG.
Per a finalitzar, Gabrielli va afirmar que no hi ha un sistema d'asil efectiu en els països que no són de la UE i que tots aquests filtres estan impulsant cada vegada més el mercat del tràfic i tracta de persones, que està creixent en paral·lel al control de fronteres. En aquest sentit, va aportar algunes xifres de la tendència creixent de morts en la frontera d'Europa. Quant a l'asil en la UE, va assenyalar que un territori que té 500 milions d'habitants tan sols es va comprometre a acollir 120.000 refugiats, encara que la realitat és encara inferior.