En una carta que Unamuno va escriure a Clarín a principis d'abril de 1900 li deia: «Ara que traduïsc ja al danès em capbussaré en el pensador Kierkegaard». Segons van explicar els seus contemporanis, el genial basc es va sentir tan atret per les idees de qui va ser considerat com a pare de l'existencialisme que va prendre la decisió d'aprendre aqueixa llengua per a llegir-lo en el seu propi idioma, per a endinsar-se amb precisió en el seu pensament, en particular, en els seus textos sobre la llibertat i la responsabilitat. En un dels seus escrits, Soren Kierkegaard afirmava que la vida només es pot entendre mirant cap enrere, però s'ha de viure mirant cap avant. Si en la frase del filòsof danès se substituïra l'expressió «la vida» per «la Universitat Jaume I», la seua relectura esdevindria adequada en un text que rememorara els trenta primers anys de la seua existència.

Mirant cap enrere. Les vivències, les inquietuds i les il·lusions de tres decennis s'amunteguen en la memòria. Unes en són personals, unes altres de la institució que entre tots hem forjat. Temps apassionat, temps creatiu. De lluita constant, i també de bons fruits.

Va nàixer la Jaume I com a resposta a les demandes d'una societat que la necessitava per a progressar, per a fer un pas crucial cap a un futur millor. Ningú es va quedar enrere en el suport a un projecte educatiu i científic que, des del primer moment, va imaginar la nova universitat com a innovadora, i diferent d’altres institucions d’aleshores, concebudes com a «universitats de províncies», sorgides més per l'augment d'estudiants universitaris que per l'ambició de ser excel·lents. L'obertura a la societat de la Jaume I va formar part de la seua existència des del primer moment, a la qual la ciutadania i els col·lectius socials van respondre generosament; per a mi, també va ser una de les raons per les quals vaig acceptar la proposta de ser el seu primer rector, una vegada conclòs aquell inoblidable any previ a la seua creació, quan es va desenvolupar el projecte institucional, per al seu disseny, que vaig tenir l'honor de dirigir.

Però no sols va ser el suport de la societat, també hi va concórrer un col·lectiu excel·lent de professors, investigadors, estudiants i personal de suport que van fer possible que «el projecte fóra una realitat», com es deia llavors. Prompte es va començar a parlar, i molt bé, de la nostra Universitat en uns altres llocs. El seu model educatiu, el seu impacte investigador, la capacitat de creació d'escoles científiques, el seu alumnat implicat en la millora constant…
 

Mirant cap avant. Quan se celebre el seu centenari els nostres noms seran, si de cas, a penes un lleu rumor d'un temps llunyà, però els bons resultats científics i acadèmics que haja aconseguit la Jaume I en els anys transcorreguts formaran part de la seua personalitat d’aleshores, la labor abnegada del seu personal, del seu professorat i dels seus estudiants l'hauran consolidada més enllà d'on ara puguem imaginar.

Les seues aliances amb altres bones universitats en projectes acadèmics i investigadors internacionals, el seu compromís europeista plasmat en un paper actiu en la construcció de l'Europa de l'Educació i la Ciència, el seu paper com a referent social en la lluita per la solidaritat i la igualtat plena de tots els ciutadans i ciutadanes, seran alguns trets imprescindibles de la seua conducta perquè continue sent la universitat de tots, d'aquells que ahir van estimular la seua creació, i dels que avui participen en les seues activitats i se senten orgullosos de les seues investigacions i de la formació que imparteix.


 

Francesc Michavila