La Primera República espanyola parlamentària va ser el règim polític vigent a Espanya des de l'1 de febrer de 1873, fins al colp d'estat militar del general Martínez Campos el desembre de 1874 que va restablir la dinastia borbònica.
La proclamació de la Primera República es va produir després de l'abdicació d'Amadeu I de Savoia, motivada per les dificultats a les quals va haver d'enfrontar-se durant el seu curt regnat, com a la guerra a Cuba des de 1868, l'esclat de la tercera guerra carlista en 1872, l'oposició dels monàrquics «alfonsins», que aspiraven a la restauració borbònica en la figura d'Alfons de Borbó, fill d'Isabel II, les diverses insurreccions republicanes i la divisió entre els seus propis partidaris. El mateix 11 de febrer de 1873, en una reunió conjunta del Congrés dels Diputats i del Senat, constituïts en Assemblea Nacional, s'acordava la proclamació de la Primera República espanyola, nomenant president del Poder Executiu (cap d'Estat i de Govern) a Estanislau Figueras, però no el de «president de la República», perquè mai es va arribar a aprovar la nova Constitució republicana.
Govern d'Estanislau Figueras. El primer Govern de la República va haver d'afrontar una situació econòmica, social i política molt difícil, però, sobretot, restablir l'ordre que estava sent alterat pels mateixos republicans federals. Només tretze dies després d'haver-se format, el nou Govern es trobava bloquejat per les diferències que existien entre els ministres radicals i els republicans, per la qual cosa el president Figueras va presentar la dimissió a les Corts el 24 de febrer.
Govern de Francisco Pi i Margall. Després de la dimissió de Figueras, es va proposar, per un Gabinet de conciliació, que Pi i Margall ocuparà la presidència vacant del Poder Executiu, perquè era el dirigent amb més prestigi dins del partit republicà. El seu programa incloïa com a prioritat l'elaboració de la nova Constitució, l'impuls a l'ensenyament obligatori i gratuït i l’abolició de l'esclavitud i les reformes en favor de les dones i els xiquets treballadors. De seguida, el Govern de Pi i Margall es va trobar amb l'oposició dels intransigents i la rebel·lió cantonal que no va aconseguir detenir. Pi i Margall va dimitir, després de 37 dies de mandat en retirar-li el seu suport el sector moderat del govern i recomanar com a nou president a Nicolás Salmerón.
Govern de Nicolás Salmerón. Proclamat president el 18 de juliol, durant el seu govern, es va promoure l'abolició de la pena de mort, així com la independència del poder judicial enfront del polític. Federalista moderat, va intentar arribar a una entesa amb els grups conservadors i evolucionar cap a la república federal sense cap èxit. El 6 de setembre dimiteix després de negar-se a signar unes condemnes a mort.
Govern d’Emilio Castelar. Partidari de la república unitària, catedràtic d'Història i destacat orador, va ser elegit per a ocupar la Presidència del Poder Executiu el 7 de setembre. L'escàs suport de les corts, la pressió exercida pel general Pavía i la retirada de la confiança parlamentària el va obligar a presentar la dimissió el 4 de gener. L'elecció d'un nou president en les corts va ser impedida pel famós colp d'estat del General Pavía. La República unitària: la dictadura de Serrano. En assumir la presidència del Poder Executiu de la República i la presidència del Govern, es va fixar com a objectiu acabar amb la rebel·lió cantonal i la guerra carlista, per a després convocar unes Corts que decidiren la forma de govern quedant així establida la dictadura de Serrano.
El 29 de desembre de 1874 es va produir la restauració de la monarquia en pronunciar-se el general Arsenio Martínez-Campos a Sagunt a favor de l'accés al tron del príncep Alfons, fill d’Isabel II, sent proclamat rei davant les Corts Espanyoles en gener de 1875.
Font: Wikipedia