Reconegudes escriptores i escriptors comparteixen les seues estratègies literàries en un curs d’estiu de l’UJI El curs ha comptat amb la participació de noms de primer nivell com ara María Dueñas, Carmen Posadas, Ayanta Barilli o Santiago Posteguillo, entre altres

02/07/2019 | SCP
Compartir

Compartir

Facebook
X
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir

Autores i autors de primer nivell literari han compartit al llarg de tres dies a Benicàssim les seues tècniques, mètodes i estratègies en el curs d’estiu «La literatura i el temps: la recreació del passat en la novel·la», coordinat per Santiago Posteguillo, escriptor i professor de la Universitat Jaume I.

En el curs, que ha obert l’oferta formativa de la Universitat d’Estiu de l’UJI, s’han reunit noms tan rellevants com María Dueñas, Luz Gabás, Carmen Posadas, Ayanta Barilli, Antonio Pérez Henares, José Calvo Poyato, Espido Freire, José Luis Corral, Alejandro Corral, Rosario Raro, i el mateix Santiago Posteguillo, els quals han donat a conèixer els processos de documentació que utilitzen, com recreen els personatges històrics o quant hi ha de ficció i de realitat en les seues novel·les.

María Dueñas

L'escriptora María Dueñas ha assegurat que la creació de personatges de ficció «és un somni per a tots», i que si escau no li suposa cap repte psicològic perquè «m'aporten més que em trastornen». «Encara que plantegen dificultats –ha explicat–, en moltes ocasions ells mateixos t'ajuden a resoldre-les, i unes altres, se'n van de les mans, encara que semble inversemblant».

Dueñas ha compartit amb el públic assistent el procés de creació de les seues quatre novel·les i ha relatat quines eren les seues principals fonts documentals. Així, la novel·lista ha assegurat que a més de les biografies, els treballs acadèmics, llibres de viatge, documentals, contactes amb especialistes o protagonistes, la premsa era una de les fonts documentals que més li agradava, perquè «em permet conèixer des de grans històries, més o menys conegudes, fins a petites històries i notes costumistes de l'època sobre la qual estudie».

Carmen Posadas

Posadas ha mantingut un diàleg amb Santiago Posteguillo sobre el seu últim llibre, La maestra de títeres, una novel·la amb la qual ha volgut homenatjar La hoguera de las vanidades de Tom Wolfe. L'escriptora uruguaiana ha abordat temes com ara la rellevància del títol, la importància d'usar diferents llenguatges, l'ús de la redacció fragmentada o com ha realitzat la fase de documentació. 

Quant al procés de creació de la història, l'escriptora ha explicat que, per a ella, hi ha dos tipus d'escriptors: els coixos, que preparen fitxes, esquemes i fins i tot frases abans de començar a escriure; i els cecs, «que no sabem res del que passarà, escrivim de forma lineal i ens deixem portar per la història i els personatges a mesura que avancen en l'escriptura»

Sobre la documentació, Posadas ha explicat que a l'hora de documentar-se ha acudit tant a la història amb majúscula (els llibres d'història), com a la història amb minúscula (revistes, pel·lícules de l'època …), ja que «aquesta xicoteta història permet enriquir la novel·la amb moltes anècdotes». I ha afirmat que el millor és llegir moltíssim i després desaprendre tot el llegit per a aconseguir que el lector es queda amb una ambientació general, però no avorrir-lo ni aclaparar-ho amb molts detalls. 

Ayanta Barilli

Barilli ha explicat el procés personal que li va portar a escriure la seua primera novel·la Un mar violeta oscuro, finalista del Premi Planeta 2018. Aquesta novel·la autobiogràfica naix de la necessitat de l'autora de reconstruir la seua pròpia història familiar, ja que la seua mare va morir amb 36 anys, quan ella només tenia 9, «i vaig perdre tot aqueix món emocional i de records que transmet una mare al llarg de la vida». D'aquella situació, Barilli va heretar una preocupació molt primerenca per la mort, ja que li va costar entendre el que suposa l'abandó i la desaparició; i també va començar a preocupar-se per l'oblit, perquè era conscient que podia oblidar el que sabia de la seua mare. 

L'escriptora va començar a recopilar tots els records que tenia de la seua mare, de la seua casa i dels seus familiars més majors, a través de diaris, dibuixos i enregistraments, la qual cosa el va ajudar a fixar els seus records i a conéixer la història de la seua família italiana. Ayanta Barilli ha explicat que, molts anys després, arran de la mort de la seua àvia, va decidir recuperar tot aquest material i més documentació personal i, finalment, 15 anys després, es va decidir a escriure la història familiar en la seua primera novel·la.

Santiago Posteguillo

«La vida de Júlia Domna mereix tot el que puguem imaginar: una pel·lícula, una sèrie i una novel·la. I la novel·la és el que estava a les meues mans fer per a eliminar totes les capes d'oblit que havien caigut sobre aquesta gran dona en la història de Roma». Amb aquestes paraules descriu l'escriptor i professor de l'UJI la seua admiració cap a la protagonista de la novel·la amb què ha aconseguit el premi Planeta 2019 Yo, Julia.

Posteguillo, que es considera un rebel davant les injustícies, opina que aquest personatge històric no havia aconseguit fins avui el lloc que li correspon en la història per la seua doble condició de dona i estrangera, en haver nascut en la perifèria de l'Imperi, en l'actual Síria. Per això, la seua voluntat en tot moment ha sigut recuperar aquesta figura i plantejar-la com una contribució a la lluita a favor d'una igualtat real entre homes i dones. «La igualtat es construeix no solament cap al present i al futur –imprescindible, sens dubte–, però també cap al passat», va assenyalar.

 

Fotografies María Dueñas

Fotografies Carmen Posadas

Fotografies Ayanta Barilli

Fotografies Santiago Posteguillo

 

Vídeos

 
 
 
 
 
Informació proporcionada per: Servei de Comunicació i Publicacions