Aprofitem el COVID-19 per a millorar com a societat

15/05/2020 | SCP
Compartir

Compartir

Facebook
X
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir

Fa a penes unes setmanes cap de nosaltres podia sospitar el que se'ns venia damunt. Es començava a parlar d'una malaltia amb efectes similars als d'una grip que s'estenia per la Xina. Era una cosa llunyana, que difícilment arribaria a Espanya, a milers de quilòmetres. Avui la nostra vida ha canviat radicalment. Confinats en les nostres llars, les informacions sobre com aquesta malaltia avança, amb milers de nous infectats i centenars de defuncions cada dia, no deixen d'arribar-nos. A penes una setmana tancats a casa, ja tirem molt de menys eixir a fer una passejada, traure als xiquets al parc, veure'ls jugar els uns amb els altres, prendre'ns unes tapes en una terrasseta i fins i tot, el que mai hauríem imaginat, anar a treballar.

Però com succeeix en totes les desgràcies, davant el coronavirus que provoca el COVID-19, podem posar-nos a plorar, amagar el cap i pensar que el món s'acaba, o traure pit, traure el millor de nosaltres mateixos i aprendre. Perquè per a què serveix la vida si no és per a aprendre? Per descomptat, ningú hauria volgut que això succeïra i no recordaré ací quant patiment està portant aquesta maleïda epidèmia. Però de nosaltres depèn que aqueix patiment quede en va o acabe sent útil, que ens puga fer millorar com a persones i com a societat.

A mi, per exemple, m'està ajudant a recordar quanta gent bona hi ha en el món. Veig professionals de la sanitat pública i a altres treballadors donant el millor de si mateixos, lliurant-se en cos i ànima i posant en risc les seues vides per ajudar sense descans a tot qui ho necessita, fins a caure extenuats. Veig a estudiants de medicina, infermeria, psicologia, fisioteràpia i d'altres professions que encara sense ser encara sanitaris s'ofereixen com a voluntaris a ajudar en hospitals; a milions de persones que cada dia a les vuit de la vesprada ixen als balcons i es deixen les mans aplaudint als seus nous herois quotidians (els sanitaris) que havíem oblidat que eren ací i que ho eren tots i cadascun dels dies; veig a persones que l'últim que van fer abans de ser confinades en les seues llars va ser anar corrent a donar sang; hotels i empresaris que han cedit habitacions i tot tipus de recursos… Veig a tota una societat bolcada a fer front a aquesta pandèmia i done gràcies a la vida que encara m'emocione veure a una multitud unida, perseguint un mateix propòsit, en un món en el qual a vegades la individualitat ens envaeix i ens torna en el sentit etimològic de la paraula “idiotes”.

Aquesta epidèmia ens està ensenyant que la vida és fràgil i fugaç. Moltes persones han sentit això alguna vegada, sobretot quan els han diagnosticat alguna malaltia greu o quan han perdut a un ser estimat. I quan això passa, ens tornem savis durant un temps, fins que la cotidianeidad ens espenta, fa que se'ns oblide el realment important i tornem a preocupar-nos o enfadar-nos per mesquineses. Però aquesta epidèmia ens colpeja a tots alhora. I per tant, aqueix aprenentatge el podem fer junts, com a societat, i aprendre a viure d'una altra manera. Perdríem una gran oportunitat si això no ens fera reflexionar i si, en acabar (perquè acabarà), tornàrem a ser aqueixos éssers que només es preocupen per ser els primers a anar a comprar quan arriben les rebaixes perquè ningú ens lleve l'abric que tant ens havia agradat. Adonar-nos que la vida i la salut no són béns segurs i perpetus ens ha de fer pensar en la importància de gaudir del realment important de la vida, de les xicotetes coses que ens donen moments fugaços de felicitat que ni tan sols valorem. Per exemple, l'extraordinari gaudi d'estar amb els nostres sers estimats, abraçar-los i besar-los, ara que només podem escoltar-los a través del telèfon, veure'ls per una videollamada, que semblem una societat plastificada i que som tots un perill per als altres. Aquest no és dels virus més greus biològicament que puguen existir, però aisla a les persones, els priva del contacte físic i de l'afecte dels altres i en aqueix sentit, és un virus cruel. Aquesta crisi ens ha d'ensenyar també el rellevant de cuidar la nostra salut, i de mantenir-nos units com a comunitat, quan un perill amenaça el nostre benestar. També podem aprendre que la salut és un bé col·lectiu i la responsabilitat que tenim respecte a la salut de tots els que ens envolten.

No seríem dignes de ser anomenats humans si aquesta crisi sanitària no provocara una explosió i un esclat d'empatia i solidaritat cap als més greument afectats per ella. I si no ens fera comprendre el dur que és sentir-se estigmatitzat i que se't force a l'aïllament físic sol perquè tens un virus ¿El recordarem quan tornem a tenir la temptació d'estigmatitzar socialment a persones que tenen la Sida, un problema de salut mental, una discapacitat o simplement un color de pell, unes creences o una sexualitat diferent a la de la majoria del nostre entorn? ¿O se'ns oblidarà tot això?

Aquest maleït virus ha de fer brollar dels nostres ulls llàgrimes de solidaritat, respecte, admiració i afecte cap als nostres majors. ¡És tan trist oir a vegades la frase que no ens hem de preocupar perquè els que més estan morint són els majors! Potser no recordem que van ser ells els que ens van donar la vida, és a dir, tot el que tenim, la qual cosa som, els que ens van permetre sobreviure a la gran crisi econòmica, els que van lluitar per la societat del benestar, els que van pagar amb els seus impostos el sistema sanitari que avui gaudim? Les persones majors mereixen la nostra veneració i mai el nostre oblit. Són com una olivera centenària i cada persona major que ens abandona és un vertader drama per a la humanitat.

I per descomptat, aqueixa crisi ens ha d'ensenyar la importància de no escatimar recursos en un sistema sanitari públic, universal i de qualitat. Tenim la sort de disposar d'un dels millors sistemes sanitaris públics del món. La defensa de la sanitat pública no hauria de dependre de cap ideologia concreta, hauria de ser un consens inqüestionable. Malgrat les ferides que li hem causat deixant-ho abandonat i sense recursos durant massa anys, continuem tenint als millors professionals allí, continua sent universal de manera que cap persona per pocs recursos que tinga ha de viure amb la por a no ser atès si malalta. Continuem sent l'enveja del món i el nostre sistema sanitari i el comportament de la població són les úniques coses que ara poden salvar-nos la vida.

Aquestes són només algunes de les lliçons que podem aprendre d'aquesta crisi. Si obrim bé els ulls i els oidos, si ens permetem aprendre, eixirem reforçats psicològicament com a persones i com a societat. Una gran oportunitat que ens brinda una maleïda epidèmia.

Rafael Ballester, degà de la Facultat de Ciències de la Salut de l'UJI

Informació proporcionada per: Servei de Comunicació i Publicacions