Investigadors de l’UJI analitzen les claus del discurs que van impulsar el bosó de Higgs com a fenomen mediàtic La figura de l’heroi científic, la intriga, el misteri i les metàfores van afavorir la repercussió del descobriment

18/03/2014 | SCP
Compartir

Compartir

Facebook
X
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir
  • Vicent Salvador. boso-higgs VicentSalvador_web

    Vicent Salvador, investigador del grup «Llengües i cultures europees» de la Universitat Jaume I. | FOTO: ÀLEX PÉREZ

La confusió entre la ‘partícula maleïda’ (the goddamn particle) i la seua tergiversació com la ‘partícula de Déu’ (the God particle), que es va originar en un dels primers llibres que feien referència al bosó de Higgs, pot haver resultat clau a l’hora d’incrementar l’impacte mediàtic del descobriment. Així ho recull l’estudi realitzat pels investigadors del grup «Llengües i cultures europees» de la Universitat Jaume I, Aina Monferrer i Vicent Salvador, sobre els discursos utilitzats pels mitjans en tractar aquest avanç científic i que han portat que siga un dels pocs descobriments tan estrictament teòrics que ha assolit una difusió tan àmplia entre el gran públic. L’aura de misteri que rodeja el descobriment, la fecunditat metafòrica a l’entorn seu o les referències religioses a partir de l’errònia denominació ‘partícula de Déu’ són, per als investigadors, algunes de les claus de l’èxit, sense detriment de la importància real de l’avanç científic.

L’article publicat en Journal of Catalan Studies analitza els quatre procediments discursius que han afavorit aquests aspectes mediàtics i que han convertit el bosó de Higgs en «tota una icona pop» a pesar de ser «un concepte extraordinàriament abstracte, les conseqüències pràctiques del qual són molt difícils d’imaginar», indica l’estudi. Entre aquests procediments discursius utilitzats pels mitjans es troba la representació de Peter Higgs com un heroi científic, amb una infància poc comuna i nombrosos detalls que humanitzen el personatge. S’explica la seua infància com la d’un xiquet humil, malaltís en patir problemes d’asma i curiós, construint una figura de ‘geni’ o de ‘xiquet prodigi’. També en molts dels articles apareixen referències a grans descobridors científics com ara Newton o Einstein. Un altre tema recurrent, segons recull l’article, és el de la incomprensió en el principi de la seua trajectòria per part de les comunitats acadèmiques del moment, comparant-lo amb personatges com ara Galileu: «En aquell temps l’haurien cremat a la foguera», es diu.

La trama d’intriga que envolta el descobriment és un altre dels factors clau en el discurs mediàtic. El bosó es presenta com la peça del trencaclosques que faltava per a definir si tot encaixa o no en la física contemporània. Com en les novel·les de detectius, el descobriment permet completar el puzle per a entendre el misteri, recollint-ho els mitjans amb expressions com ara «s’havia tancat el cèrcol entorn de la partícula» o «descobreixen la partícula de Déu que explica com es forma la matèria». I com en una novel·la emmarcada en els anys de la Guerra Freda, tampoc falten referències a la competició per descobrir la partícula entre dos blocs mundials, els EUA i Europa, representada aquesta última pel CERN, que finalment guanya la cursa. La intriga s’ha vist a més potenciada per la dilatació en el temps del descobriment. Després que fa més de 60 anys se’n prediguera l’existència, a partir de 2011 són contínues les referències al seu possible descobriment fins que aquest es confirma al juliol del 2012, generant titulars com ara «La troballa de la partícula de Déu inaugura una nova era de la física» (El Periòdic).

Els autors situen el misteri com el tercer aspecte a tenir en compte en el discurs comunicatiu. A pesar de tenir una relació evident amb la intriga, el misteri «no opera a nivell narratiu, sinó quasi metafísic o poètic». Així, en les notícies apareix tot un camp semàntic sobre el misteri de l’univers. Des de la mateixa definició de la partícula com una «unitat mínima de matèria obscura», la seua relació amb el misteri és permanent. La confusió en la denominació «partícula de Déu», la presentació del descobriment com una porta cap al que es desconeix o la dimensió metafísica i humanística plantejada per alguns articulistes, que arriben a afirmar que el descobriment dóna sentit a la nostra existència, incrementen aquest halo de misteri, generant una intersecció entre raó i fe, entre ciència i religió, fins al punt que l’Església va emetre un comunicat que afirmava: «Aquesta partícula és de Déu com ho som tots».

Un quart aspecte del discurs destacat pels investigadors és la utilització de recursos literaris com ara jocs de paraules, comparacions i analogies i, especialment, les metàfores que porten a comparar el descobriment, a més d’amb la peça que faltava del trencaclosques o la porta cap a allò desconegut, amb altres elements com per exemple el tresor cercat, les construccions arquitectòniques o el plantejament de la ciència com un viatge. La síntesi d’aquests quatre mecanismes retòrics, afirmen Monferrer i Salvador, «ens ajuda a explicar l’articulació discursiva del tractament del tema, a cavall entre la divulgació científica i l’espectacularitat mediàtica» i l’èxit periodístic de la maleïda partícula de Higgs. 

Article: «Procediments discursius de la divulgació científica en l’àmbit periodístic: l’èxit mediàtic de la maleïda partícula de Higgs»

 

Informació proporcionada per: Servei de Comunicació i Publicacions