21/09/2023 | SLT
Compartir

Compartir

Facebook
X
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir

EL CORPUS TEXTUAL DE LES NORMES DE CASTELLÓ
per Vicent Pitarch
 
Tot sovint les al·lusions a les Normes de Castelló contenen un cert to de vaguetat, si més no pel que fa referència a la precisió dels textos materials que les integren. Així per exemple, no és estrany que hom les identifique exclusivament amb les regles ortogràfiques i prou, pactades a Castelló de la Plana l’any 1932. Heus ací, en definitiva, una qüestió, la de l’establiment del corpus textual de la normativització valenciana del 1932, que no ha estat abordada encara i tanmateix bé mereix de ser tinguda en compte. Per la nostra banda, considerem que aquesta és una oportunitat favorable per posar damunt la taula dels estudiosos un aspecte no pas irrellevant de les Normes de Castelló.


1.    El document objecte de la signatura
El dossier Pizcueta «les Normes de Castelló»1 conté el text que va circular entre els cercles del valencianisme, des de finals de desembre de 1932 fins a la primavera de l’any següent, amb la finalitat de captar les signatures de conformitat. Aquesta còpia, que podem considerar el document original de les Normes de Castelló2, és un text mecanoscrit, a un espai i en foli, de cinc pàgines, sota el títol (la rúbrica que suggeria Revest) «Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana». Consta d’un bloc introductori –constituït per dues parts clarament diferenciades mitjançant asteriscos– i de les «BASES», numerades de l’1 al 32. Finalment, hi ha la datació del document: «Castelló, 21 desembre de 1932».

Com a complement d’aquest quadern de cinc pàgines hi foren annexats folis (amb numeració correlativa a la del document, això és, a partir de la pàgina número 6) que contenien les signatures de conformitat, sota l’epígraf «Acceptem les Bases ortogràfiques i el Vocabulari que integren este quadern». Tot seguit hi ha les signatures, amb les rúbriques corresponents.


1.1. El títol
El títol del document original, «Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana», no seria mantingut a l’edició de L’Estel (que hi preferí el de «Declaració i Normes Ortogràfiques») ni a la del Centre de Cultura Valenciana («Normes ortogràfiques unificadores»), però sí que el conservaria, bé que escurçat («Bases d’unificació»), l’edició del Butlletí de la SCC. Amb el pas del temps s’ha consolidat la denominació de «Normes de Castelló», una etiqueta que sembla definitiva, per bé que de vegades hom empra com a sinònim el de «Normes ortogràfiques del 32».


1.2.     La introducció (Declaració)
Al document original les bases ortogràfiques anaven introduïdes per un text de sis paràgrafs (uns asteriscs en diferenciaven el primer respecte dels altres) sense cap epígraf, el mateix que seria reproduït per les edicions respectives dels Anales del Centro de Cultura Valenciana3 i del Butlletí de la SCC4. L’edició d’El Camí hi va introduir l’epígraf «Declaració», que acabaria imposant-se. Val a dir que aquest text sempre ha estat reproduït amb dos blocs clarament diferenciats, el primer dels quals el constitueix el paràgraf inicial (que ací transcrivim precedit d’1) i l’altre està integrat pels cinc paràgrafs restants (en la nostra versió va introduït per 2).

Tots els indicis apunten que l’apartat 1 és original de Carles Salvador. Exactament, el text devia ser la «nota preliminar» al Vocabulari ortogràfic que portava entre mans, tal com anunciava en carta a A. Pizcueta: «Avui he terminat el “Vocabulari Ortogràfic Valencià” del que us parlava l’altre dia. Ara penso redactar una “Nota” preliminar»5 . Per descomptat, el professor V. Simbor ja va remarcar l’interès d’aquesta carta i, més tard, el professor P. E. Barreda la citaria com a prova inequívoca de l’autoria salvadoriana respecte del text que comentem, una prova tanmateix que no estem en condicions de considerar definitiva. Tampoc no podem establir amb seguretat l’autoria de l’apartat 2. Si continuem acceptant com a base argumental la carta referida de C. Salvador, la redacció dels cinc darrers paràgrafs de la introducció podríem atribuir-la a la redacció d'El Camí. Exactament, el suggeriment que C. Salvador hi feia a A. Pizcueta era el següent:

«Entenc que la Redacció del setmanari hauria de redactar unes paraules que anirien com a “Pròleg” enraonant l’ús de la tal ortografia i recabant l’adhesió de les entitats culturals valencianistes que crega convenient.»

Així doncs, la “Nota” introductòria del seu Vocabulari, que Carles Salvador anunciava a Pizcueta, i el “Pròleg” que li suggereix bé podem suposar que corresponen als apartats que nosaltres enumerem com a 1 i 2, respectivament. Tots dos eren publicats al capdavant del Vocabulari Ortogràfic Valencià, original del mestre de Benassal, un fet, però, que no demostra que foren redactats per la seua ploma. De fet, tots dos ja circulaven encapçalant el document mecanoscrit «Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana». En definitiva, de la mateixa manera que és força probable que C. Salvador fos l’autor del text 1, el del text 2 devia ser-ne la redacció d'El Camí, potser el mateix A. Pizcueta, d’acord amb la recomanació que acabem de reproduir.

Notem, finalment, que els dos darrers paràgrafs del text 2 («A este efecte […] i del seu propi geni») no consten en la versió que en va publicar el Butlletí de la SCC, la qual començava amb tres paràgrafs al·lusius als darrers passos d’aquest procés normativitzador i al protagonisme que hi assolí l’entitat, el qual era percebut amb un cofoisme no dissimulat:

«Sembla miraculós allò que en tan poc temps s’ha pogut assolir després d’haver estat tan poc afortunats tots els anteriors i esforçats intents d’unificació ortogràfica de la nostra llengua6


1.3. Les bases
Paga la pena d’insistir que, tal com suggeria la SCC (recordem les recomanacions de L. Revest a Joaquim Reig), el nom de «bases» (d’”unificació” o “ortogràfiques”) era considerat preferible al de «normes», sens dubte perquè hom atribuïa a «bases» connotacions d’’acords provisionals’ alhora que l’horitzó de la normativa ortogràfica no podia ser un altre sinó les Normes de l’IEC. De fet, foren reeditades com a «bases» en totes les edicions clàssiques de les Normes de Castelló.

Així mateix convé remarcar, una vegada més, que de la redacció de les bases ortogràfiques fou encarregat L. Revest (1930: 63), el secretari de la SCC, el qual acabava de publicar «un conjunt de regles ortogràfiques, que no són altre que l'Exposició anteposada al Diccionari Ortogràfic de l’Institut [d’Estudis Catalans]».  Certament, el professor Revest va redactar les 31 “bases” originals, a les quals ell mateix demanava d’afegir-hi la base corresponent a l’accentuació7, que tenia redactada Carles Salvador. Així doncs, amb 32 “bases” es va compondre el document original que seria distribuït per tal de ser signat. Ara, durant el mateix període de captació de signatures (que degué allargar-se per tot el primer trimestre de 1933, si més no), el corpus de les “bases” es veié afectat per les innovacions següents: a) base 12: el breu afegit sobre ortografia de la j davant a, o, u; b) base 13: la rectificació en profunditat, per bé que amb un resultat final no pas satisfactori; c) l’afegitó de les bases 32 (sobre la y)  i 33 (sobre el grup ch) i d) la base 32 del text signatura (sobre l’accentuació) és desplaçada al número 34.

De tot aquest corpus ortogràfic, sens dubte la base 13 (sobre les grafies x, tx, tj, tg, ig) ha estat la més problemàtica. De fet, ben aviat fou contestada, entre d’altres, per C. Salvador i G. Huguet –d’acord amb Revest–, els quals proposaven a A. Pizcueta que la rectificàs abans no eixira publicada per L’Estel. Pel que fa referència a les bases afegides 32 i 33, notem que el document original no té en compte la grafia ny (un dèficit sorprenent, per tal com sí que consta en Revest, 1930), les lletres k i w, ni el grup ch.

Així mateix, cal posar de relleu el fet sorprenent que les «bases ortogràfiques» es clouen mitjançant un paràgraf concís i fora de numeració, de caire plenament morfològic (la constatació dels doblets ab/amb, els/los, el/lo), el qual s’hi reprodueix inalterable en totes les versions conegudes, a partir de l’original.

A fi de comptes i en termes generals, hom pot establir que les «bases ortogràfiques» foren difoses a través de dues versions fonamentals: a) l’originària o primitiva –la del text de la signatura– que consta de trenta-dues bases, redactades per L. Revest a mitjan desembre de 19328 (al capdavall del document hi ha la data de 21 d’aquest mes) i b) la definitiva, que incorpora la intervenció de Carles Salvador, això és, les esmenes a les bases 12 i 13, més l’afegitó de dues de noves, en total trenta-quatre bases, la versió que, d’acord amb Barreda, «no es va acabar fins a finals de febrer de 1933» i tot seguit fou impresa9.

D’altra banda, a partir del postulat irrenunciable –proclamat en diverses ocasions i en termes explícits per la SCC– que la proposta normativitzadora valenciana havia de conformar-se a la codificació que conduïa l’IEC, tant la SCC com El Camí i el Centre de Cultura Valenciana van considerar que l’alternativa més oportuna era la de basar-se en els criteris normatius que feia servir el setmanari El Camí, els quals havien assolit una acceptació manifesta per part d’escriptors i públic lector. Notem que com a trets identificadors del registre idiomàtic del setmanari n’hi havia els quatre següents: a) l’ús de les formes no reforçades del demostratiu: este (per aquest), b) les formes de l’indefinit atre i dels personals nosatres, vosatres, c) la reducció en ix (isc, en la persona 1) de l’increment característic del radical dels verbs incoatius: servisc, patixes, produïx, ferixen, i d) el sufix verbal –isar (en lloc de –itzar): analisar, formalisar. Considerades des d’un prisma purista, les quatre peculiaritats acabades d’esmentar podien ser tingudes com a dissidències de la reforma fabriana. Ben mirat, però, no eren sinó una mostra lúcida de sensibilitat lingüística i de tàctica politicocultural. En aquest sentit, no podem estar-nos d’adduir ací l’opinió amb què un dels lingüistes més incondicionals de Pompeu Fabra, Delfí Dalmau, mantenia sobre la normativització valenciana. En efecte, de Barcelona estant i havent analitzat algunes de les particularitats –que, de vegades, enclouen certes incoherències– que s’escolaven en els textos normativitzadors valencians de l’època, arribava a la conclusió següent (Delfí Dalmau, 1933):

«És de remarcar el fet importantíssim que han arribat a un acord ortogràfic els més diversos filòlegs, escriptors i entitats culturals del País Valencià, i encara, que, en principi, les normes valencianes s’adiuen amb les catalanes de l’Institut d’Estudis Catalans.»

Certament, no costava gaire de detectar les imprecisions que s’havien infiltrat en diversos passatges del corpus normatiu valencià. En concret, J. Ribelles Comín no va estar-se de remarcar que «en el Vocabulari se han deslizado varias erratas que no han sido corregidas»10.

Ben mirat, davant l’objectiu peremptori de la normativització, la perfecció i el rigor expositius podien restar en un segon pla, amb el benentès que l’afany del perfeccionisme més aviat hi podia constituir un entrebanc seriós, tal com denunciava A. Pizcueta des de les pàgines de El Camí11

«Hi ha que tindre present que l’ortografia és una cosa convencional i per consegüent res justificaria que l’intent lloable de la unificació haguera fracassat devant d’escrúpols puerils.»

De fet, no era estranya, fins i tot entre els mateixos signataris, la percepció que els textos de les Normes de Castelló estaven afectats d’algunes irregularitats, respecte de les quals hom podia transigir en bé de l’acceptació general de la norma, que constituïa sens dubte la fita indefugible. Era l’opinió que expressava, en termes nítids, G. Huguet a A. Pizcueta, a mitjan novembre de 193212:

«Els elements que dins la Societat [SCC] representaven tendencies diverses i aduc contraries han enfundat les espases desde el primer moment i després d’un canvi de impresions han acordat declarar que més importancia que cercar el perfeccionament tecnic en les sus dites normes, té el procurar per à les mateixes i en un plà sempre de dignitat cientifica, la major difusió possible amb la adhesió de tots ó de casi tots els escriptors.»


2. Proposta de fixació del corpus textual
Ateses les consideracions que acabem de fer (5.1), així com les que avançàvem a l’apartat 4, ens considerem en condicions de proposar la que podria ser la versió estàndard, o corpus textual, de les Normes de Castelló, integrada pels tres blocs següents:

  • Declaració
  1.  «És un fet acceptat hui» fins a «eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruita»13.
  2.  «Posat que tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional» fins a «manifestació la més autèntica del seu esperit i del seu propi geni»14.

 

  • Bases

Foren redactades pel professor Lluís Revest, amb la col·laboració de Carles Salvador (Salvador 1933: 6-11)

 

  • Vocabulari Ortogràfic Valencià

Sota l’autoria de Carles Salvador (1933), fou publicat per L’Estel. És inexacte, tanmateix, atribuir tot el llibre a C. Salvador, per tal com, a més del Vocabulari (d’autoria personal) el volum recull també dos altres textos (la Declaració i les Bases) publicats anònims. Al capdavall, aquest volum heterogeni, que conté documents de procedència diversa, admet de ser considerat el document canònic de les Normes de Castelló.


(VICENT PITARCH: «Carles Salvador, pioner de la normativització valenciana». E. Casanova & J. D. Climent (eds.), Carles Salvador (1893-1955), escriptor, gramàtic, mestre. València: AVL, 2016, p. 277-308).
--------------------------------------------- 

1.     Adolf Pizcueta va recollir un conjunt de documents –cartes sobretot, al costat d’uns altres textos, com ara una còpia de les normes ortogràfiques que circulava perquè fos signada, així com l’avaluació del procés feta per ell mateix– que constitueixen el dossier més ric de documentació original sobre les Normes de Castelló. El dossier és en l’actualitat propietat de la Biblioteca Valenciana. ↵
2.    En una conversa amb el Dr. Àngel Sánchez Gozalbo em va informar que el document original de les Normes de Castelló havia desaparegut de l’arxiu de la SCC durant la guerra. ↵
3.    «Normes ortogràfiques unificadores», Anales del Centro de Cultura Valenciana, v. VI (1933), núm. 15 (gener-març), p. 44-49. ↵
4.     Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, t. XIV, núm. 3, maig-juny de 1933, p. 273-280. Notem que en aquesta edició les «Bases d’unificació» anaven precedides per un text breu, de tres paràgrafs, sota l’epígraf «Per la difusió de la llengua», sense signatura i, doncs, imputable a la redacció del Butlletí. ↵
5.     Carta de C. Salvador a A. Pizcueta, 13 d’octubre de 1932 (Pitarch, Les Normes de Castelló. Textos i contextos, Castelló de la Plana: Ajuntament, 2002, p. 139-140). ↵
6.     Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. t. XIV, núm. 3, maig-juny de 1933, p. 273. (Pitarch, Les Normes de Castelló. Textos i contextos, o. c., p. 175). ↵
7.     Al document original figurava transcrita amb el núm. 32 i a la versió definitiva clou la sèrie de les bases, mitjançant el núm. 34. ↵
8.     Mitjançant la carta datada el 17 de desembre de 1932, Revest anuncia a J. Reig la tramesa del text normatiu: «per fi van les famoses regles» (Pitarch, Les Normes de Castelló, o. c., 2002: 157). ↵
9.     Aquesta versió és compartida per les edicions del Vocabulari ortogràfic salvadorià, Centre de Cultura Valenciana, Ajuntament de València  i SCC, en primer lloc. ↵
10.      J. Ribelles Comín (1984): Bibliografía de la lengua valenciana. Madrid: Ministerio de Cultura, V (segle XX), p. 877. ↵
11.     P. C. (Pere Cardona) (1933): «Vocabulari Ortogràfic Valencià, per Carles Salvador. Precedit d’una Declaració i Normes Ortogràfiques». A: El Camí, 1 d’abril, p. 3. Reproduït per J. Ribelles Comín, Bibliografía de la lengua valenciana, o. c., p. 876-877. ↵
12.      Carta de G. Huguet a A. Pizcueta, 12 de novembre de 1932 (Pitarch, Les Normes de Castelló, o. c., 2002, p. 151-152). ↵
13.     L’autor d’aquest apartat fou probablement C. Salvador (Pitarch, Les Normes de Castelló, o. c.,  2002, p. 175-176). ↵
14.     L’autoria d’aquest apartat segurament s’ha d’atribuir-la a la redacció d'El Camí. ↵

Informació proporcionada per: Servei de Llengües i Terminologia