UJI

Alex Rubio Navalón

Última modificació: 20/02/2020 | Font: AlumniSAUJI

Estudis: PUBLICITAT i RR.PP.

Promoció: 2000-2005

Càrrec: Planner, on/offline & Innovation Marketing Strategist. Co-founder@adictosSM +info

 
 
«Si em pregunte ara quin és el meu pròxim repte, me n’adone que la resposta segueix invariable amb el pas dels anys: continuar aprenent.»
 
Emprendre en els fons, emprendre en la forma. És vàlid que canvie la forma dels somnis, però és imprescindible que no canvie mai el seu fons: la motivació, les ganes de superar-se, els reptes. Crec que sempre he tingut la sort de poder i voler apassionar-me amb els meus objectius, personals i professionals, a pesar que, en el meu cas, va arribar abans el fons que la forma que m’hauria agradat: no vaig poder estudiar Periodisme, el meu vell somni, no em va arribar la nota necessària per a això. Així que vaig acabar estudiant Publicitat a Castelló, una ciutat a 70 quilòmetres (o un tren i dos autobusos) de distància de la meua. Una carrera, no obstant això, que em donava la possibilitat de continuar estudiant comunicació encara que fóra des d’un altre angle, sense perdre de vista el vertader focus. Vaig poder rendir-me, enfocar-me cap a una altra forma, vaig poder abandonar i desitjar una altra cosa, oblidar allò i seguir amb això. Però, pel motiu que fóra, vaig decidir no cessar en l’interès de voler escriure per informar, i fruit d’una mescla d’inconformisme i sort vaig acabar en el periòdic de la Universitat, VoxUJI, mentre encara caminava en quart curs de carrera. Em vaig carregar de consells de molta gent, del valor de l’esforç i la constància, i això va fer possible que al poc de temps poguera començar a escriure en un periòdic d’aquells que es venen al carrer, Heraldo de Castellón. Recorde encara aquella emoció indescriptible, el formigueig en l’estómac, en veure com algú acudia al quiosc disposat a pagar per llegir-te; és una experiència que et canvia la vida i que et fa ubicar-te en un altre plànol, en una responsabilitat real. Fas una cosa en la qual creus, una cosa que altres consumeixen, una cosa que altres necessiten. 
Vaig seguir amb l’esforç i mesos després em va arribar l’oportunitat de canviar a un altre periòdic i ser part de l’equip fundacional de Las provincias de Castelló. Vaig acabar la carrera entre tintes, ordinadors i matinades. Centrat de ple en un projecte il•lusionant, motivant, treballant amb gent impressionant, un diumenge a la redacció em va arribar una telefonada a aquells mòbils que utilitzàvem llavors, sense internet ni pantalles tàctils. Era d’un dels meus millors amics, que m’invitava a embarcar-me en un projecte amb l’equip de la carrera, els qui havíem treballat junts des dels 18 anys fent treballs i més treballs dins de Publicitat i Relacions Públiques a l’UJI. El projecte sonava prou surrealista, molt complex, cap de nosaltres havia treballat abans en publicitat excepte alguns mesos de pràctiques… I va ser precisament aquell repte, el repte d’enfocar-nos de ple cap a un camp que desconeixíem per complet (perquè quan comences a treballar en publicitat te n’adones que no saps absolutament res d’allò verdaderament vàlid), aquell repte impossible de fer-se lloc entre agències amb dècades d’història, en un mercat infestat de clients que ni tan sols voldrien escoltar-nos, el que em va portar a variar de nou la forma dels somnis. Però no el fons. D’aquell estudiantil Civis 19:15 va sorgir un Círculo Rojo Publicidad y Comunicación amb logotip en forma de quadrat blau. I després, un esdeveniment, Adictos Social Media, que va suposar la meua segona experiència empresarial. I ara, la vida descobrint, experimentant i treballant amb empreses, companyies, start-ups i diverses agències de publicitat. 
Quasi una dècada després, continue amb la mateixa idea des de l’inici: aconseguir solucions diferents dels mateixos problemes de sempre. Variant constantment les formes per adequar-me a la innovació, però deixant invariable el fons, que continua sent exactament el mateix: aconseguir que les marques i els consumidors es troben en espais que permeten la consecució de la felicitat. Perquè, no és això el més important en qualsevol aspecte de la vida?
Si em pregunte ara quin és el meu pròxim repte, me n’adone que la resposta segueix invariable amb el pas dels anys: continuar aprenent. Seguir amb els ulls oberts a un món que varia, a un món que canvia permanentment, dia a dia. Intentar que el treball que faig faça felices les persones. Perquè encara que sone a afany il•lús, també te n’adones amb el pas dels anys que el vertader objectiu del màrqueting no és vendre, no és convèncer, no és fer que la gent compre els productes o serveis que les marques els posen davant. No és això. El vertader objectiu del màrqueting és intentar que la societat i les vides dels qui la formem siguen millors. Simplement i complexament això. Les marques i empreses tenen una vertadera responsabilitat en la configuració de la felicitat, precisament en moments on la crisi, els problemes i els retrocessos socials suposen una bretxa en l’estructura de la societat del benestar. Estem treballant més de la meitat del temps que estem desperts. I consumim sense elecció de fer el contrari, de manera sistemàtica i permanent. Som, al mateix temps, part i tot d’un sistema en què les empreses ens alimenten en una doble direcció. Per això hem d’exigir-los que visquen per i per a la societat, i dins d’això el màrqueting juga el paper fonamental de transmetre aquest missatge de productes i serveis que intenten fer millor la vida dels qui poden (o estan obligats a) comprar-los. 
I aquest és el meu objectiu, continuar aplicant nous processos, nous camins per aconseguir que les marques facen feliços els seus consumidors. Per intentar que representen aquells valors en els quals creuen, per donar-los armes de cara a enfrontar-se a un dia a dia infestat d’amargors. Així que set anys després de deixar les aules, ara les visite quasi diàriament per explicar tot allò que he anat aprenent, desaprenent i descobrint. Tant dins com fora d’aquestes. Exposant-me i eixint cada vegada més de la zona que puc controlar. Només així es creix. 
Crec, després de tot, que això és la vida sense disfresses: un repte permanent. I això és emprendre. No es tracta de crear una empresa ni dos, no es tracta de substituir res ni ningú, no es tracta d’idear sense més, no es tracta de fer o dir. Es tracta d’aportar la teua visió al món. Es tracta d’intentar ser feliç amb allò que fas i intentar fer feliços els altres amb allò que fas. Es tracta d’esforçar-te, a vegades sense objectiu, però continuar remant. Es tracta de saber-te cada dia pitjor que demà. He tingut el privilegi de pensar-ho i de fer-ho cada dia i trobar pel camí gent que m’ha anat donant combustible i ensenyant com aconseguir-ho. Així que tant de bo emprengueu i trobeu el vostre ‘fons’, amb la millor de les sorts, la més encertada de les mirades i la major de les motivacions. Si això últim no falla, la resta vindrà a soles. Mirant arrere, mirant endavant, des d’un Civis 19:15, qui sap fins a on.
 
 
 
Volem saber de tu! Envia'ns la teua experiència junt amb una fotografia a alumnisauji@uji.es. Si prefereixes el format vídeo (màx. 3 minuts), comparteix-nos-el mitjançant WeTransfer i envia'ns un correu amb les teues dades. 
 

 

Informació proporcionada per: AlumniSAUJI