UJI

Mónica Gassent

Última modificació: 18/02/2020 | Font: AlumniSAUJI

Estudis: HUMANITATS

Promoció: 1999-2005

Càrrec: Responsabilitat social FEAPS CV +info
 
 
«El camí era llarg fins a la Facultat on vaig acabar els meus estudis d’Humanitats però les desviacions a la biblioteca, al gimnàs, al rectorat o a qualsevol de les cafeteries van ser igual de simpàtiques i enriquidores. Sense a penes adonar-me’n, des de 1999 a 2009, l’UJI va passar de ser “una universitat” a ser el meu habitual entorn, el meu hàbitat.»
 
Vaig ser de les últimes a saber que m’havien acceptat a la universitat de Castelló. Havia de creuar les antigues vies de tren per agafar un bus, que em portava als afores de la ciutat on estava la Facultat de Ciències Humanes i Socials, creuar un riu "sec" i arribar a un lloc desconegut en què intuïa que a excepció de les terribles èpoques d’exàmens, no m’ho anava a passar gens malament. A més, vaig arribar en plena Setmana de benvinguda, imagineu-vos com va ser de dura la meua integració en l’UJI-world (ironia). 
 
Poder anar saltant de taulell en taulell i anar esquivant aquells que tenien el logo de la universitat era un dels jocs matinals que inventava quan ens van passar al campus nou de l’UJI. Era incapaç de xafar-les per alguna i estranya emoció que sentia en aquells moments, però encara em continua sorprenent veure reflectida, en els taulells rojos, aquella marca que s’assembla potser al perfil d’un elefant? Així van començar en aquells primers anys, en els que no entenia res de quasi res però sabia que havia de procurar el CARPE DIEM, viure i gaudir cada instant. 
 
El camí era llarg fins a la Facultat on vaig acabar els meus estudis d’Humanitats però les desviacions a la biblioteca, al gimnàs, al rectorat o a qualsevol de les cafeteries van ser igual de simpàtiques e enriquidores. Trobar-te amb algú era sinònim que passaren coses: anar a la setmana del teatre, a la xerrada de no sé on, fotocopiar un temari de no sé quina assignatura, assabentar-te de no sé quina beca, llegir les notícies de no sé quin periòdic, prendre cafè amb no sé qui… en definitiva descobrir la universitat.
 
Sense a penes adonar-me’n, des del 1999 al 2009, va passar de ser “una universitat” a ser el meu habitual entorn, el meu hàbitat. Avui, amb una certa perspectiva, puc dir que em va donar temps a quasi tot: acabar carrera, fer pràctiques, matricular-me en un màster, tenir diverses beques, iniciar el doctorat, treballar en diverses àrees… i ara que ho pense, tot el que vaig fer d’una manera o d’una altra, m’ha portat a treballar en una organització no lucrativa, FEAPS CV, federació d’associacions a favor de les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament de la Comunitat Valenciana, exercint les tasques en l’àrea de responsabilitat social.
 
La responsabilitat social és una estratègia de gestió sostenible d’empreses i/o organitzacions. A una ONG se li anticipa la seua responsabilitat social, ambiental i econòmica però això no lleva que haja de treballar per demostrar-la. Aquesta és l’explicació que utilitzem per definir el meu treball a nivell teòric però que es tradueix a nivell pràctic a coordinar bàsicament dues àrees: un primer nivell intern, en el qual es procura una coherència de la missió i els valors de l’organització amb la màxima generació de valor i utilitat per a tots els grups d’interès (treballem temes de governança de l’organització i millora de la reputació, política de persones, drets humans o disseny universal entre altres àmbits). I un segon nivell més extern, en el qual la transparència, la transformació social, la cooperació i el respecte a la diversitat assenten les bases d’aquest nivell (materialitzat en l’elaboració de memòria de responsabilitat social, disseny i creació d’aliances amb empreses i organitzacions, programes de voluntariat corporatiu, etc.).
 
Encara recorde alguna conversa entre amics i amigues de carrera en què ens preguntàvem per “l’eixida professional concreta” que tenia la nostra llicenciatura ja que els de Psicologia ho tenien clar, els de Publicitat també, els de Magisteri més clar encara, però per a nosaltres era un total maldecap quan pensàvem en què faríem en el futur més immediat. L’avantatge de les Humanitats és que és multidisciplinària, l’obertura de molts camins que tu mateix has d’anar limitant però que, a diferència d’altres estudis, exigeix una implicació de cada alumn@ en aquelles àrees en les quals se sent més a gust. Dit així, sembla molt fàcil però puc traduir-ho amb exemple de companys i companyes d’estudis amb molt diverses professions: docents d’art, llengua, història, filosofia, etc., coordinadors de suplements culturals de periòdics, gestors culturals de molt diversa índole, tècnics polivalents en empreses de diversos sectors, o jo mateixa com a tècnic superior d’una organització del tercer sector. Per això, m’agradaria llançar un missatge reactiu a totes les persones interessades en les Humanitats, si ets feliç continua fent el mateix, sinó fes coses perquè això canvie. A mi, m’ha funcionat.
 
 
 
 
Volem saber de tu! Envia'ns la teua experiència junt amb una fotografia a alumnisauji@uji.es. Si prefereixes el format vídeo (màx. 3 minuts), comparteix-nos-el mitjançant WeTransfer i envia'ns un correu amb les teues dades. 
 
Informació proporcionada per: AlumniSAUJI