Alumnat de l’UJI, us descric la meua experiència personal perquè no perdeu mai l’esperança. Vaig començar a estudiar la llicenciatura de Dret, en aquesta beneïda casa l’any 1991, i vaig veure la crisi dels noranta (1993), després que l’estat es gastara tot allò que tenia en l’Expo de Sevilla, les Olimpíades, l’AVE, el projecte Hispasat… vaig vore la crisi petroliera per la Guerra del Golf,  primera part (la segona part va ser la “guerra dels golfs”), l’esclat de la bombolla immobiliària al Japó, la inflació galopant, la crisi financera, la caiguda de la borsa, els interessos hipotecaris al 15%, la desocupació al 24% de la població activa, la Seguretat Social arruïnada que no podria pagar les pensions, un deute de 30 bilions de pessetes… Us sona, veritat? Com ara. Els de les “ulleres de pasta” i “apocalíptics” de l’època, que ja els hi havia, ens deien “el deute públic el pagaran els vostres néts, sou la generació perduda, no trobareu mai un treball, haureu d’emigrar a altres països, retrocedirem 30 anys… Us sona, veritat? Com ara. I els amics ens deien “Per què estudies “fava”? Si no treballaràs mai”.

Doncs NO, la meua promoció de l’UJI va eixir endavant, va aconseguir treball, casa… i no viu a Alemanya. Vam passar anys de molt de treball i pocs diners, però vam eixir endavant, perquè som persones formades.

Ara TAMPOC US HO CREGUEU, eixireu endavant i el nostre país també, estudieu, formeu-vos i creieu en un futur millor.