Els meus anys de llicenciatura a l’UJI van ser, sens dubte, els anys que amb més estima guarde en la memòria. Recorde que junt amb alguns dels meus companys, amb l’objecte de seguir els preceptes de l’Humanisme renaixentista, i prenent Leonardo Da Vinci com a exemple, intentàvem dormir quinze minuts cada quatre hores, afrontant, en els seus respectius intervals, i de forma pautada, la calidoscòpica varietat de matèries que havíem d’estudiar.

 

Evidentment, prompte ens guanyava el cansament, per la qual cosa mai passàvem del dimecres, però cada dilluns tornàvem a intentar-ho amb el mateix ímpetu. No ens limitàvem a aprendre allò que se’ns demanava en classe, sinó que, al marge, també procuràvem instruir-nos pel nostre compte, amb altres lectures, però sobretot amb somnis, i sempre abordant tot aquell material des d’un esperit crític. D’ací que en acabar la meua llicenciatura, optara per centrar la meua investigació en les dones i el feminisme, sense oblidar aquell món de bohèmia estudiantil i de transgressió de les normes que, com la noctàmbula lletra d’un tango, lenta i sensual, determinaria l’objecte de la meua tesi doctoral i altres tantes oportunitats que amb el temps arribarien. Ja han passat quinze anys des que em vaig llicenciar a l’UJI, però en pensar en aquell període, menys difícil del que avui vivim, no puc més que dedicar-li un somriure de complicitat i instar a qui a les seues aules es troba a veure més enllà del gris esdevenir que tantes casandres ens auguren.