El que anava a ser una estada d'intercanvi d’uns pocs mesos es va convertir en una aventura de quatre anys; el que anava a ser una visita puntual per a completar la formació adquirida a Xile, va derivar en l'obtenció d'una llicenciatura per la Universitat Jaume I en 2005.

Iván Valenzuela visita de nou la que va ser per tant de temps la seua casa, aprofitant el seu pas per Europa per a participar en el Festival de la Cançó de Gibraltar, junt amb altres 12 artistes triats entre més de 600 propostes. 

Des d'AlumniSAUJI vam voler parlar amb ell perquè ens contara com veu ara l'UJI, quins records guarda de la Universitat i de Castelló i com ha canviat la seua vida professionalment des que va deixar Espanya.

02.05.2017. Castelló de la Plana

Llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses, assessor financer i docent universitari com a professió,  com vas decidir embarcar-te en el món de la cançó d'autor?

Quan jo tenia 19 anys em vaig fixar molts objectius a llarg termini, i un d'aquests objectius era ser gerent comercial. Quan tenia 30 anys ho havia aconseguit.
Era gerent comercial de quatre empreses al mateix temps, i de sobte, un diumenge a la vesprada, del no-res em va vindre una crisi existencial, em vaig posar a plorar, i no sabia per què. Protegit pel suport de la meua família, va arribar el moment de dedicar-me al que volia, deixar de fer el que havia de fer i començar a fer el que volia fer.

L'endemà d'aquest punt d'inflexió, vaig informar que en dos mesos renunciava al meu treball en l'empresa i em dedicava a la música en un 100%.

Em vaig llançar a l'abisme, imagina-t’ho, deixar un bon treball per un altre en què no sabia si funcionaria, quants diners guanyaria, on no tenia cap contacte. Però ho vaig fer, em vaig decidir.

Important i arriscada decisió la que vas prendre. Tenies alguna experiència prèvia en la indústria de la música?

Jo havia gravat un disc amb una sèrie de cançons pròpies però s'havia quedat en el calaix.
A més, quan estava a Castelló estudiant, vivia en la residència estudiantil que està al costat del conservatori de música. Per això, gran part dels professors del conservatori també s'allotjaven en la residència. L'amistat amb molts d'ells em va permetre rebre classes de teoria musical, composició musical i cant.

Quan ja em vaig llançar al món de la cançó, vaig tornar a estudiar cant en l'Escola Moderna de Música de Xile.

Sempre m'ha agradat compondre, en qualsevol lloc i moment, i com no podia ser de cap altra manera, sempre m'ha agradat cantar en el típic karaoke quan hi vas amb amics.

Creus que la teua formació acadèmica ha influït en el teu èxit musical?

Absolutament!

Hi ha dues opcions quan un s'introdueix com a artista: seguir un camí underground i moure't en llocs on no necessites gestió, o llançar-te de ple al món musical, i per a això és necessari tindre coneixements de comercial, d'empresa i negoci i de gestió.

Actualment tinc un equip darrere, amb mànager i productora però al principi em vaig autogestionar. Encara així produïsc els meus discos, gestione la meua carrera, controle les meues xarxes socials… i per a poder dur-ho a terme és necessari tindre certs coneixements de màrqueting.

Per tant, els estudis que jo vaig rebre ací han sigut fonamentals per a dirigir la meua carrera. Així com un seminari d'emprenedoria que vaig realitzar en la mateixa UJI, que em va marcar i va assentar les bases per a la decisió que vaig prendre anys després.

Tampoc cal oblidar que el sistema educatiu espanyol universitari, molt diferent del xilè on hi ha els parcials i la nota depèn d'una mitjana, es basa en un examen únic a final de semestre. Això fa que t'ho jugues tot a una carta, i per a mi va suposar una motivació a continuar arriscant en el que creia. Em va donar valentia a llançar-me i em va ajudar en la decisió psicològica d'atrevir-me.

A vegades resulta complicat suportar la pressió, ja siga en els exàmens, en el teu treball diari…

Per descomptat! És duríssima la pressió de la crítica. Saps que hi ha gent que t'estima i hi ha gent que t'odia, però cal saber aguantar tant les crítiques constructives com les destructives. Al final t'acostumes a conjugar-ho tot.

Encara així, al principi degué ser dur.

Al principi fa mal. Quan rebies una opinió negativa o escrivien en les xarxes una crítica i et preguntaves, per què? A poc a poc aprens a acceptar que no vas a agradar-li a tot el món, i aquest aprenentatge li'l dec al meu pas per la vida universitària.

Deixar el teu lloc de treball per arriscar-te a fer el que volies fer, no va ser fàcil, però tampoc ho degué ser abandonar el teu Santiago de Xile natal per a vindre a Castelló a estudiar a la Universitat Jaume I. Què és el que et va decidir a prosseguir els teus estudis ací?

Abans parlàvem dels objectius que em vaig marcar als 19 anys. Un altre d'ells va ser anar-me'n a estudiar a l'estranger.

Just quan vaig acabar el meu grau universitari a Xile, la meua germana va vindre a l’UJI a estudiar un doctorat d'economia. Es va conjugar tot, i em vaig decidir a vindre un any a Espanya com a alumne visitant.
Quan estava ací, el primer semestre em va anar molt bé, i llavors un professor d'ací em va proposar traure'm una segona carrera a l’UJI.
Va ser una decisió tremendament difícil. En aquell temps jo entrenava karate i a la meua tornada a Xile entrava a formar part de la selecció nacional. A més, quedar-me significava estar lluny de la meua nóvia i dels meus amics, ja que acceptar quedar-me significava fer-ho durant tres anys més.
Ho vaig meditar durant un mes, i finalment vaig dir que sí. M’hi vaig quedar. I feliç, molt feliç d'aquella decisió, ja que va ser una experiència inoblidable.

Et va resultar difícil adaptar-te a la cultura espanyola, a l'estil UJI?

Els inicis sempre costen, perquè encara que parlem “paregut”, és una altra cultura i forma de ser. Al principi costa entendre-ho però quan ja ho vaig fer, ja no volia anar-me’n d'aquest país ni de Castelló.

Fins i tot vaig compondre una cançó sobre aquest tema, Enraizar. I és que som com arbres que s'arrelen en un lloc, se'ls trau de soca-rel i es tornen a arrelar en un altre lloc.

Guarde magnífics amics del meu pas per l’UJI. De fet el meu millor amic és d'ací, i portava 12 anys sense veure’l. Fins i tot vaig estar a punt de casar-me ací!
Una experiència difícil d'oblidar.

I ara, vist dotze anys després, ha canviat molt el campus universitari de l'època en què tu estudiaves ací?

I tant! De fet em vaig perdre… i em va perdre! El campus està totalment nou.

He passejat pels llocs i he sentit molta nostàlgia. Les classes, els corredors de la facultat, he arribat a la cantina i recordava on séiem i jugàvem al continental... Tants records!

Castelló ha crescut molt i ho ha fet “arrelat” a la Universitat, la unió entre la ciutat i la universitat és molt palpable.

Ja hem parlat de la teua experiència a l’UJI, però si hagueres de quedar-te amb un instant en concret, quin seria?

La veritat és que són molts els moments inoblidables. Però crec que el que més em va marcar va ser el període que vaig estar fent les pràctiques de final de carrera ací mateix, en el Servei de Comunicació.

Vaig vindre per a dos mesos però al final van ser quatre els que em vaig quedar.
Vaig començar armant caixes, com tots, després vaig fer el pla de màrqueting.
Però aquelles setmanes van ser genials, quan anàvem a les fires d'educació o la fira de portes obertes a la societat que vam fer a l'Àgora. Crec que és el moment que més em va marcar, des del punt de vista de la meua carrera.

Des del programa AlumniSAUJI gestionem la relació amb els antics alumnes, per a estretir els lligams d'unió entre els que van ser algun dia alumnes i la institució. Què et pareix que la Universitat aposte per cuidar la relació amb els seus antics alumnes?

Crec que és genial que la Universitat continue conservant el tracte amb els seus antics alumnes siguen d'on siguen, ja que els alumni podem ser un complement de la Universitat a través de les nostres experiències.
De fet, acabe d'unir-me al programa d’Ambaixadors de la Universitat per a donar a conèixer a l’UJI en el meu país i en la meua universitat.

Fins al moment els esforços més forts s'han fet amb els alumni que resideixen prop de l’UJI per un concepte de proximitat, però des de fa un any estem treballant en la creació de clubs internacionals. Recentment hem inaugurat el Club AlumniSAUJI de Colòmbia, esperem inaugurar en breu els clubs AlumniSAUJI de Mèxic i Equador, i com no podia ser de cap altra manera, de Xile. Què creus que pot oferir un club d'antics alumnes de la teua universitat en el teu país d'origen?

Més que quina cosa em pot oferir l’UJI, crec que és el que jo puc aportar a l’UJI.
M'agradaria ajudar la Universitat facilitant acords per a l'intercanvi d'alumnes xilens i espanyols, donant algun tipus de conferència o sent un punt de referència per a aquells alumnes o antics alumnes que vagen a estudiar o a treballar a Xile.