El repte d'ensenyar durant la pandèmia de la COVID-19: l'experiència de la docència en Psicologia Clínica de la Salut

29/07/2020 | Comissionat de la Rectora
Compartir

Compartir

Facebook
X
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir

Professora: Estefanía Ruiz, Departament de Psicologia Bàsica, Clínica i Psicobiologia

Titulació: grau en Psicologia

Assignatura: Psicologia Clínica de la Salut

Descripció de l'experiència: 

Impartir aquesta assignatura en un moment en el qual la salut, la malaltia i la mort han estat més presents que mai en el nostre dia a dia ha suposat un repte i una reflexió quasi diària de l'important paper que té la docència i l'acadèmia, no sols per a formar  bons professionals, sinó per a formar éssers humans. Tal com va escriure un dels nostres alumnes en la xarxa social on compartim les nostres tasques: “Els col·legis i les universitats no són solament un espai per a aprendre coneixements teòrics, sinó també un lloc per a madurar i créixer com a persones, adquirir valors, consciència, coneixements transversals i sobretot arribar a ser ciutadans crítics”. I amb aquest esperit, en Psicologia Clínica de la Salut intentem que l'alumnat conega els diferents nivells d'intervenció d'un psicòleg en el continu de salut-malaltia, des de com canviar comportaments de risc per a previndre una malaltia, fins a com atendre les necessitats psicològiques en el procés del final de la vida quan la malaltia no té una resposta mèdica possible. Segur que se'ns ocorren molts exemples de com podia haver ajudat i pot ajudar un psicòleg clínic de la salut en la pandèmia de la COVID-19 que encara continuem vivint.

Recorde que l’última setmana abans de la declaració de l'estat d'alarma ja es notava la incertesa en el clima de les classes. A l’inici de les sessions de pràctiques m'asseia deu minuts amb cada grup a escoltar les seues inquietuds i temors, i a transmetre'ls el missatge més tranquil·litzador possible donades les circumstàncies. En l'última classe de teoria, dijous dia 12 de març, els vaig comentar que estàvem junts en això, que els anàvem a mantindre informats i que, per descomptat, anàvem a estar disponibles per a allò que pogueren necessitar. La següent setmana lectiva ja vam començar la docència completament a distància. La setmana anterior la vam dedicar a llegir, pensar i reflexionar sobre com faríem l'adaptació. Volíem un canvi que no perdera l'enfocament aplicat que tenen les nostres classes, fins i tot les teòriques, que aprofitara aquest moment històric que estàvem vivint per a aprendre a pensar i, per descomptat, que aconseguira mantindre el rendiment acadèmic de cada alumne/a. Per a això, vam utilitzar tots els recursos que ofereix l'entorn virtual de l'UJI (Aula Virtual, aplicacions de Google Apps UJI, etc.), vam respectar els horaris lectius que corresponien a aquesta assignatura, no enviàvem informació excessiva però sí freqüent i concreta, i ateníem contínuament les possibles dificultats que pogueren sorgir. Encara que van tindre molts dubtes sobre si triar una metodologia sincrònica o asincrònica, es va decidir provar amb classes síncrones pels avantatges que oferia per a adquirir les competències actitudinals i procedimentals, però sempre creant materials complets i tutories individualitzades per a aquelles persones que per circumstàncies familiars o personals no podien seguir les classes en directe. 

La teoria es va impartir en streaming mitjançant Google Meet, amb la mateixa duració que la prevista en docència presencial. El primer dia de classe em va sorprendre que es connectaren més de 100 persones. Havien passat dies molt difícils i em van transmetre la necessitat i l'alleujament “de tornar a classe, de tornar a tindre una rutina”. Així doncs, vaig comprovar que marcar un ritme i unes pautes havia sigut bona idea. L'estructura de les classes era similar a la modalitat presencial, es va intentar planificar la duració, els descansos i la resolució de dubtes per a facilitar l'organització docent. Hem pogut acabar el temari que estava previst en la guia docent i tot ha funcionat correctament a nivell tècnic. 

Les pràctiques també es van impartir en streaming mitjançant Google Meet, però es va reduir la duració de tres hores a una per a aconseguir formar grups reduïts. És a dir, els quatre grups que eren inicialment es van convertir en 12 grups d‘aproximadament 10 persones cadascun. Aquesta part de l'assignatura és especialment rellevant per a l'adquisició de competències clíniques, per això es va pensar en aquest format de classes per a facilitar l'acompanyament educatiu. A més, es va elaborar un quadern de treball perquè els guiara en la resolució de casos. Malgrat l'esforç que ha suposat, considere que amb aquestes característiques es va aconseguir mantindre la proximitat i la calidesa que es construeix amb la resolució de casos en la docència presencial. 

D'altra banda, la participació en classe va haver de ser substituïda per la participació en una comunitat de Google + creada per a l'assignatura. L’alumnat compartia informació, comentava i creava vídeos relacionats amb aspectes del contingut de l'assignatura en els quals els interessava aprofundir. Un exemple d'això és el vídeo que us compartisc amb el permís de M. Pilar i Mireia. És la primera vegada que utilitze una xarxa social per a la docència i vaig tindre dubtes sobre com controlar el funcionament i de la utilitat; no obstant això, m’ha impressionat veure com ha sigut un espai de comunicació i col·laboració, i un estímul per a l'aprenentatge (#*EstamosdeAprendizaje). 

Finalment, l'avaluació final també va suposar un profund debat sobre el temps, el nombre de preguntes i el nombre d'alternatives, entre altres paràmetres importants (García-Peñalvo, Corell, Abella-García, & Grande, 2020). Vam decidir elaborar dos itineraris d'avaluació per a donar resposta a les diferents necessitats de l'alumnat, un formatiu i un altre mixt, els quals vam explicar als delegats abans de ser aprovats, i que van ser ben rebuts. Les persones que triaren l'itinerari formatiu podien optar a un 6, puntuació que es basava en totes les activitats d'avaluació contínua. Les persones que triaren l'itinerari mixt podien optar a un 10, puntuació que s'obtenia mitjançant les activitats d'avaluació contínua i un examen a través de l'Aula Virtual que consistia en 30 preguntes amb 3 alternatives de resposta i 5 supòsits pràctics de desenvolupament breu que havien de realitzar en 75 minuts. Sis persones van triar l'itinerari formatiu per diferents circumstàncies i la resta va optar per l'itinerari mixt, els quals van realitzar l'examen sense incidències.

Han sigut uns mesos molt intensos però també molt enriquidors en els quals l'acompanyament dels meus companys d'assignatura ha sigut fonamental. Compartisc assignatura amb Cristina Giménez i Juan Enrique Nebot; no obstant això, la seua docència ja havia finalitzat quan va començar el confinament i, per tant, em corresponia a mi l'adaptació de la docència en teoria, pràctiques i participació en classe a la modalitat a distància. 

Com cada any, vam reflexionar en finalitzar el curs; enguany, a més, hem preguntat a l'alumnat la seua valoració de manera anònima i voluntària a través d'un qüestionari de resposta oberta creat en Qualtrics. En general, l'alumnat es mostra molt satisfet amb l'experiència i valoren tres aspectes principalment: “la informació detallada, clara i amb la suficient antelació per a poder assumir-ho correctament”, “ens han acompanyat en aquest procés d'adaptació escoltant-nos en tot moment”, i “poder fer classes encara que siga en línia i la interessant metodologia”. Tanmateix, els nostres estudiants no canviarien l'educació a distància per la presencial i consideren que l'aprenentatge de la nostra assignatura necessita de la interacció cara a cara i del debat sobre les experiències compartides. 

Personalment, m'he sentit còmoda amb les eines tecnològiques, segura pel suport que hem rebut del CENT, motivada per a continuar aprenent a millorar la docència, i orgullosa del treball i la implicació del nostre alumnat. Crec fermament que la funció d'un docent va més enllà de la mera transmissió del coneixement; en la nostra professió hem de ser capaços d'ensenyar als alumnes a saber veure que darrere d'una malaltia hi ha una persona que està patint i que tindran el poder de millorar el món millorant la vida de les persones. La universitat ha de ser “un dels millors llocs per a estudiar, també en temps d'incertesa” (Fernández-Gubieda Lacalle, 2020). Així doncs, la inquietud per la responsabilitat ens ha d'acompanyar durant tot el procés d'ensenyament-aprenentatge i la reflexió ha de ser la clau de qualsevol sistema educatiu.

Enllaços d’interès:

  • Fernández-Gubieda Lacalle, S. (2020). Docencia Rubic: aprendizajes de la enseñanza universitaria en tiempos de la Covid-19. Ediciones Universidad de Navarra, EUNSA.
  • García-Peñalvo, F. J., Corell, A., Abella-García, V., & Grande, M. (2020). La evaluación online en la educación superior en tiempos de la COVID-19. Education in the Knowledge Society, 21, 12. doi:10.14201/eks.23013
  • Vídeohttps://www.youtube.com/watch?v=bmhPMRe6TBE