Dissabte 11 i diumenge 12 de desembre de 2021

Paranimf de la Universitat Jaume I

Espanya. 1985. Color. 122 min. 35 mm

Versió original en castellà

Direcció: Luis García-Berlanga.
Guió: Luis García-Berlanga, Rafael Azcona.
Intèrprets: Alfredo Landa, Guillermo Montesinos, Santiago Ramos, José Sacristán.
Sinopsi: Guerra Civil espanyola. Al front, un grup de soldats es limita a escriure cartes o a dormir. Però, la tranquil·litat es trenca quan un altaveu de la zona nacional anuncia que se celebrarà una correguda en un poble veí. Cinc combatents republicans decideixen robar la vaqueta per a arruïnar-los la festa.

A Berlanga li va costar unes quantes dècades realitzar la primera comèdia espanyola sobre la Guerra Civil: «Sempre havia somiat que si un dia podia fer La vaquilla seria una crida a la reconciliació entre qui no va tindre més ous que participar en la Guerra. Però, no és una reivindicació pomposa, una abraçada de Bergara, sinó dos esputs que s’uneixen, s’entremesclen en un mateix erm. Vaig patir molt de pensar que no aconseguiria aquella imatge».

Arribem a la fi al gran clàssic per excel·lència de Berlanga, La vaquilla, pel·lícula de 1985 que va començar a donar forma a un cinema sobre la Guerra Civil espanyola que encara estava en bolquers. Si en articles anteriors ens havíem apropat al cinema de Berlanga a través de la comèdia costumista, ara aquesta comèdia costumista es vesteix de cinema bèl·lic a través de la particular visió del director sobre la Guerra Civil; una pel·lícula llavors lloada que avui encara desperta admiració, però també crítiques per una visió de la guerra fratricida que no encaixa amb la visió crítica amb què des de l’actualitat observem el major conflicte bèl·lic de la història recent d’Espanya.

Senzill i berlanguià a parts iguals, l’argument de la pel·lícula s’inscriu dins d’una comèdia d’embolic de personatges estranys en ambients desubicats: La vaquilla narra les peripècies d’un grup de militars republicans al front d’Aragó atrapats en terreny enemic. Un dia calorós de l’estiu de 1938, al poble colpista de l’altra banda de les trinxeres republicanes (rodat a la localitat aragonesa de Sos del Rei Catòlic), el bàndol sublevat es prepara per a la festa major del poble amb banquets, corregudes de bous, correbous i balls. Els soldats republicans, a l’altre costat de la frontera i a règim imposat de llauna de sardines, ordeixen un pla per a agrir-los la festa entrant al corral en què guarden l’única vaqueta del poble i matant-la per a poder endur-se-la de tornada a la trinxera i cuinar-la a tall de revenja. Un grup de cinc militars serà l’encarregat d’entrar en les línies enemigues per a robar l’animal, però prompte els sorprendran i hauran de dissimular durant tot el dia com si foren militars del bàndol colpista per a poder eixir amb vida de l’aventura.

Poc es pot afegir al cinema de Berlanga després que hagen tingut lloc aquestes sessions en què hem vist meravelloses obres que han esdevingut clàssics del cinema espanyol. La vaquilla retorna a aquells pobles diminuts de l’Espanya profunda tal com vam veure amb Bienvenido, Mr. Marshall o Los jueves, milagro. El focus de l’acció recau en una trama coral de personatges bigarrats que agiliten el sentit humorístic de la pel·lícula com en La escopeta nacional o Plácido. Repeteixen ploma Azcona i Berlanga filmant un guió de nou a parts iguals, com en El verdugo, i tornem a veure-hi el poderós paper de les forces vives del lloc com ocorre en totes les pel·lícules abans esmentades. La vaquilla és, per tant, un treball fílmic cent per cent berlanguià en el sentit narratiu, actoral i fins i tot tècnic, amb la recreació d’aquells plànols seqüència tan característics del director, com ara en el recorregut que fa des de les trinxeres al començament de la pel·lícula, que no tornarem a veure en la cinta i en què podem visualitzar el dia a dia d’uns soldats que accepten una guerra amb la normalitat pròpia de les desraons absurdes de tots els personatges de Berlanga. No debades, aquesta pel·lícula era, fins a aquell moment, la més cara de la història del cinema espanyol, amb un pressupost de 250 milions de pessetes.

Els cinc militars republicans en terra enemiga són vestits amb rostres ja coneguts de l’audiovisual espanyol. El brigada Castro i el tinent, interpretats per Alfredo Landa i José Sacristán, respectivament, dos actors que es mengen la pantalla i s’apoderen de la pel·lícula sencera, dirigeixen els soldats Limeño (Santiago Ramos), Mariano (Guillermo Montesinos) i el Cura (Carles Velat), però al poble es trobaran amb rostres coneguts entre els colpistes, com ara Violeta Cela, que fa de Guadalupe, nóvia de Mariano, i Juanjo Puigcorbé, en el paper d’alferes i amant de Guadalupe. Un esment especial mereix l’aparició simbòlica de Luis Ciges, amic íntim del director, en una aparició breu en què ens deixem portar més pel rostre conegut de l’actor que pel paper que interpreta.

Pot ser que siga en el determinisme històric de La vaquilla on el director trontolla i això provoca que la pel·lícula no puga ser observada avui com res més que una feliç comèdia d’embolic ubicada en la Guerra Civil espanyola, però no la gran obra crítica amb el desastre de la Guerra i la posterior dictadura franquista. La vaquilla no és ni crítica, ni revolucionària, ni tan sols històrica. Si esperàvem un grandíssim fresc de la Guerra Civil espanyola no hi trobarem més que un emblanquiment dels colpistes que posaren fi a un règim legítim, una sèrie de situacions enginyoses en què s’equipara el fanatisme i els prejudicis dels uns amb el sentit democràtic dels altres, i un relativisme apegalós en què malauradament encara estem obligats a viure a Espanya. El fet que els personatges sorgits dels estereotips més sòrdids de la dictadura siguen caracteritzats com a simples oportunistes no eximeix els guionistes del fet que el producte siga més aïna tebi. Que La vaquilla siga considerada una de les millors pel·lícules de la Guerra Civil espanyola diu molt de nosaltres com a país i com a societat, i ensenya molt bé en quin lloc estem encara.

Tot això no deixa de sorprendre d’un artista que havia aconseguit deixar com un drap brut el règim de Franco i la seua ànsia desmesurada de sang per a mantenir-se al poder. No s’entén com la genialitat de Berlanga i Azcona es va camuflar en un ambient relativista propi dels vuitanta, en què es vivia una fugida cap avant d’una dictadura sanguinària en un país que feia les primeres passes democràtiques però que perdia pel camí la visió crítica de la cultura per a explicar el que realment havia sigut el règim de Franco. De vegades, sembla que el director necessitara la censura i el dictador per a poder ser àcid en les seues pel·lícules. Desapareguts tots dos, La vaquilla és un producte, per bé que aplaudit fins a l’extenuació pel fet de ser una pel·lícula excel·lent en tot el seu desenvolupament com a producte del setè art, increïblement tebi en els plantejaments històrics.

El final de la pel·lícula, un final en què l’animal, cansat i vençut, mor entre dues línies enemigues que simbolitzen un país agenollat entre dos enemics massa cecs per a entrendre’s, el que fa és intensificar la sensació de relativisme cínic que sobrevola tota la cinta. Dir que ambdós bàndols eren culpables significa equiparar un govern legítim sostingut en la llei amb una sèrie de persones que violaren aquesta llei i donaren un colp d’estat contra aquell règim legítim. La foscor que, malgrat tot, destil·la aquesta imatge final, amb els voltors que devoren el cadàver descompost de la vaqueta, poc comuna en els finals de Berlanga, on fins i tot l’escena més negra està tocada per l’humor, és digna d’esment, ja que poques vegades hem vist en el director valencià finals tan aclaparadorament insondables com el d’aquella vaqueta moribunda que no era més que una Espanya de què sembla que tant un bàndol com l’altre volen apropiar-se. Però, no ho oblidem, només van ser uns els qui començaren una guerra per a emparar-se’n. A la fi, els voltors, no ho oblidem mai, només eren els colpistes.

Javier Alpáñez

https://elpalomitron.com/aniversario-berlanga-la-vaquilla-1985/