Dissabte 4 i diumenge 5 de desembre de 2021

Paranimf de la Universitat Jaume I

França. Holanda. 2021. Color. 125 min. DCP

Versió original en francès subtitulada en castellà

Direcció: Paul Verhoeven

Guió: David Birke, Paul Verhoeven

Intèrprets: Virginie Efira, Lambert Wilson, Daphne Patakia, Charlotte Rampling, Olivier Rabourdin, Clotilde Courau, Louise Chevillotte, Hervé Pierre, Alexia Chardard, Quentin D’Hainaut, Antoine Lelandais, Satya Dusaugey, Nicolas Gaspar, David Clavel, Nicolas Béguinot, Pero Radicic

Sinopsi: A la fi del segle XV, amb una plaga assolant la terra, Benedetta Carlini s’uneix com a novícia al convent de Pescia a la Toscana. Benedetta, que des de molt jove ha tingut la capacitat de realitzar miracles, arriba a la comunitat i el seu impacte és immediat i transcendental.

No existeix major gaubança que comprovar com un director evoluciona al llarg de les dècades, adaptant-se a cada moment, sense perdre aqueixos senyals d’identitat que el fan únic. El cas del neerlandès Paul Verhoeven en seria un. Des dels seus inicis al cinema –s’ha complit just mig segle des de l’estrena de la seua opera prima, Wat zien ik? (traduït al castellà com a Delicias holandesas) (1971)–, la provocació i l’escàndol han acompanyat a la majoria de projectes que ha abordat, en qualsevol dels gèneres que s’endinsara. L’èxit li arribaria amb el seu segon treball, Turks fruit (traduït al castellà com a Delicias turcas) (1973), que va convertir un ros Rutger Hauer que no tenia cap pudor a despullar-se, en un autèntic mite eròtic de l’època i en el seu actor fetitxe en celebrades obres com ara Una noia anomenada Katty Tippel (1975), Soldaat van Oranje (en castellà Eric, oficial de la reina) (1977), Spetters (traduït en castellà per Vivir a tope) (1980) –una pel·lícula tan lliure i trencadora que seria impossible de rodar avui en dia, recordada per algunes escenes de sexe explícit i, sobretot, per una violació en grup a un dels xics protagonistes– i Els senyors de l’acer (1985) –aventura medieval on va formar tòrrida parella amb Jennifer Jason Leigh i que va significar l’entrada de Verhoeven a Hollywood, després del notable acolliment del no menys sòrdid thriller passional De Vierde Man (en castellà, El cuarto hombre) (1983), de nou amb l’homosexualitat com a ingredient “polèmic” (eren uns altres temps) en la trama–. A diferència del que podrien haver fet altres cineastes, temptats per l’avarícia de pertànyer a la gran maquinària del cinema nord-americà, Verhoeven no va perdre la seua mala bava característica, malgrat abordar grans projectes del cinema fantàstic com la hiperviolenta Robocop (1987), Desafiament total (1990) –possiblement, el millor vehicle d’acció que ha conegut Arnold Schwarzenegger–, Starship Troopers: les brigades de l’espai (1997) –espectacular sàtira bèl·lica, sota aparença d’space opera carregada d’humor negre, que va ser incompresa per gran part de la crítica, així com un gran fiasco en taquilla, però a la qual el pas dels anys ha col·locat com a títol de culte– o fins i tot la menysvalorada L’home sense ombra (2000), on el personatge encarnat per Kevin Bacon utilitzava la seua facultat per a no ser vist amb finalitats més enllà de l’àmbit voyeurístic. També a Verhoeven se li va criticar moltíssim en els 90 per la hipersexualització de la dona en dues cintes tan injuriades en el seu moment com reivindicades en l’actualitat: Instint bàsic (1992) –Sharon Stone va tocar el cel amb el seu paper d’assassina bisexual– i Showgirls (1995) –el seu particular All About Eve però kitsch i ambientada en el món del ball eròtic a Las Vegas.

Va continuar alçant butllofes amb el seu retorn al cinema europeu en les excel·lents El llibre negre (2006) i Elle (2016) –no obstant això, acusada de frivolitzar amb la violació–, que van confirmar que el director continua sent un valor segur per al bon cinema, a pesar que les seues contribucions són, lamentablement, cada vegada més espaiades en el temps. Amb Benedetta (2021), que va causar furor al seu pas per l’últim Festival de Cannes, torna en gran, demostrant que, als seus venerables 83 anys, el seu esperit indomable i transgressor roman tan inalterable com en els temps de Turks fruit. El material que tenia entre mans no podia ser més incendiari: la novel·la Immodest Acts: The Life of a Lesbian Nun in Renaissance Italy, de Judith C. Brown, sobre la relació amorosa que van mantindre Benedetta Carlini, una monja mística del segle xvi, i la germana Bartolomea, una companya del Convent de la Mare de Déu, de Pescia. La primera, provinent d’una família de classe mitjana, va prendre els hàbits en la seua infància, als 9 anys, quan ja experimentava visions i suposats missatges de caràcter diví, mentre que la segona va entrar en la institució gràcies als pares de Benedetta, que van pagar la seua plaça quan aquesta fugia dels abusos que patia per part del seu pare i germans. Totes dues dones es convertirien en amants entre les quatre parets del convent, al mateix temps que Benedetta, a colp d’enigmàtiques manifestacions “miraculoses”, anava ascendint en la jerarquia del lloc, fins a arribar a ser abadessa, a la primerenca edat de 30 anys. Aquesta història, en altres mans, podria haver donat lloc a un sobri drama històric, dominat per la solemnitat i la subtilesa. Aquests dos adjectius mai han format part de la manera en què Verhoeven enfronta les seues pel·lícules i, per descomptat, Benedetta no és l’excepció que confirme aqueixa regla. El cineasta s’entrega amb fervor a la deslligada immersió de la seua protagonista als plaers de la carn i els patiments de l’ànima que la col·loquen, pràcticament, a la vora de la bogeria. Fanatisme religiós i passió lèsbica són dos ingredients que, units en la mateixa pel·lícula (i més si la dirigeix Verhoeven), només poden generar una explosiva polèmica en aquests temps en el quals la incorrecció política sembla despertar més susceptibilitats que quatre dècades arrere. Acusada de blasfema per sectors ultracatòlics, Benedetta és aqueixa obra en la qual el seu director ha decidit escabellar-se per complet, realitzant una sort de recopilatori de totes les obsessions que han caracteritzat al seu cinema (sexe retorçat, violència gràfica, ambigüitat moral dels seus personatges), portant-les a l’extrem i salvant amb saviesa multitud d’escenes que estan a un pas de caure en el ridícul, quasi totes relacionades amb les al·lucinacions del seu protagonista.

El de Benedetta és, sens dubte, un personatge femení fort i revolucionari, capaç de sacsejar els fonaments d’una Església Catòlica que és mostrada en la pel·lícula com una institució corrupta, a través de personatges de conducta tan dubtosa com la del nunci de Florència (excel·lent Lambert Wilson), encarregat de jutjar la protagonista per heretgia, o la mateixa mare superiora, aqueixa abadessa Felicita (Charlotte Rampling, superba, que aporta una mirada inquisidora i freda que només ella posseeix) que, en realitat és una dona escèptica i més preocupada a pastar diners dels dots de les xiques. El convent és retratat com un lloc fosc en el qual el cos és el major enemic de les “esposes de Jesús” que l’habiten, vestides amb roba que els provoca picors insuportables. I és que el dolor i el patiment són el que les acosten a Déu, segons els inculquen. Hi ha una gran crítica cap a l’abús del poder i cap a com, en nom de la religió, i atemptant contra la llibertat d’un pensament diferent, es cometien atroços crims. Virginie Efira ofereix una actuació visceral i nua (en cos i ànima) en el paper de la monja mística. Un personatge polièdric, complex, capaç de passar de la bondat a cometre algun acte retorçadament cruel, amb una facilitat esbalaïdora, mentre que Daphne Patakia personifica molt bé Bartolomea, aqueixa temptació carnal que, sense pretendre-ho, va acabar posant contra les cordes una santa sobre la qual en tot moment va sobrevolar la sospita de l’engany en els seus miracles i suposades possessions demoníaques. Hi ha molt de material d’alt voltatge en el film –abundants escenes eròtiques molt gràfiques, amb elements tan incòmodes com una figura de la Mare de Déu utilitzada com a instrument sexual fàl·lic; visions d’un Crist sanguinari, capaç de decapitar amb la seua espasa els violadors de la seua estimada Benedetta; escabrosos moments de tortures medievals o sagnants flagel·lacions; i els horrors de la pesta causant estralls en els cossos dels seus personatges–, però, per damunt de tot, subjau un missatge obertament feminista que reconcilia el cineasta amb tots aquells que es van regirar contra ell amb acusacions de misogínia. Excessiva, crua, irreverent, la Benedetta de Verhoeven és el triomf de la llibertat creativa d’un cineasta que no sembla resignat a deixar-se domesticar per la indústria. És un exemple de cinema d’autor que pren una història real dramàtica per a convertir-la en aqueix últim divertiment que el director ha decidit concedir-se, a unes alçades de la seua carrera en les quals no li queda res per demostrar, sobrecarregat de mal gust, erotisme i escatologia –es permet fins i tot alguna atractiva imatge que enllaçaria amb el seu passat en el gènere fantàstic (aqueix cel roig foc, a conseqüència del pas d’un cometa)–, i que només podria funcionar en unes mans tan mestres com les seues

José Martín León, https://www.elantepenultimomohicano.com/