La escopeta nacional En pantalla gran: any Berlanga

26/11/2021 | SASC
Compartir

Compartir

Facebook
X
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir

Dissabte 27 i diumenge 28 de novembre de 2021

Paranimf de la Universitat Jaume I

Espanya. 1977. Color. 95 min. 35 mm

Versió original en castellà
 

Direcció: Luis García-Berlanga.

Guió: Luis García-Berlanga, Rafael Azcona.

Intèrprets: Rafael Alonso, Luis Escobar, Antonio Ferrandis, Agustín González, José Luis López Vázquez, Andrés Mejuto.

Sinopsi: un fabricant català amb pocs escrúpols intenta vendre a qualsevol cost uns porters automàtics inventats per ell i organitza a Madrid una cacera a la qual convida importants personalitats de la política i l’aristocràcia.

Primera part d’una trilogia que inclou Patrimonio Nacional i Nacional III.

«En La escopeta nacional es troba a faltar la tendresa de Plácido, però és que els personatges d’aquesta pel·lícula són els poderosos, els desgraciats, els ministres, els pilotes, els miserables per vocació. I Berlanga sent per ells el més cordial dels odis.», Fernando Trueba, El País, 19/09/1978.

La escopeta nacional representa abans de tot la reincorporació de Berlanga al cinema espanyol des que el 1969 —fa ja nou anys— realitzara ¡Vivan los novios!, així com la seua tornada a la direcció després de Tamaño natural (1973). No obstant això, el caràcter d’aquestes dades no té tant d’informatiu com té d’il·lustratiu de fins a quin punt els entrebancs administratius i de producció han disseminat la que prometia ser una de les filmografies més interessants i coherents de tot el cinema espanyol.

De tothom són conegudes les dificultats que l’administració franquista va imposar a la carrera del realitzador valencià després de l’enrenou polític suscitat per El verdugo el 1963, fins al punt que el seu següent film, La boutique (1967), va haver de rodar-lo a l’Argentina. Quatre anys després de l’amarg soliloqui intimista de Tamaño natural i amb l’important interval que passa pel 20 de novembre de 1975, La escopeta nacional pretén, sens dubte, un doble retorn al nucli central de l’obra berlanguiana: un retorn a la incidència històrica sobre la concreta realitat espanyola i la tornada a la fórmula coral amb la participació múltiple de diversos personatges.

Al marge de la influència constant que la filmografia de Berlanga exerceix sobre diversos aspectes de la societat espanyola i el seu costumisme, que desmitifica amb l’humor negre, tant Bienvenido, Mr. Marshall (1952) com El verdugo (1963) s’insereixen en una perspectiva històrica concreta. El primer a través dels pactes de cooperació econòmica hispano-nord-americans i el segon mitjançant la referència quasi directa a l’ajusticiament del comunista Julián Grimau per la justícia franquista.

No obstant això, mentre que en aquests dos films el sentit històric se superposava pràcticament al sentit immediat, en el cas de La escopeta nacional això no ocorre així. Per primera vegada, Berlanga retrocedeix uns quants anys en la història per a oferir-nos un retrat del trànsit tradicionalista a l’opusdeïsta en el si de la grotesca cacera a què concorre l’alta burgesia i l’aristocràcia franquista dels anys seixanta.

I és precisament en aquesta opció de portar a la pantalla —voluntàriament— aquest guió, el 1977, on rau la inescaiença d’aquest film. És cert que, a causa de potser una transició cap a la democràcia més reformista que rupturista, les crítiques cinematogràfiques a l’ancien regime no han sigut tan feroces com es podia esperar. La veritat és que, en els últims dos anys, el cinema espanyol únicament s’ha dedicat a ocupar els espais temàtics del no-dit (de la Guerra Civil als espanyolets traumatitzats psicològicament per quaranta anys de repressions), i encara moltes vegades en l’eterna clau de metàfora sense, en cap moment, aprofundir en les causes —i per descomptat en les conseqüències— de l’Espanya franquista.

Berlanga, doncs, és un dels primers a oferir la representació —sense tampoc arribar a nivells més profunds— d’un sainet amb personatges fins fa poc no caracteritzables, però, no obstant això, fa tard. Els personatges de La escopeta nacional militen actualment en la minoritària Aliança Popular o bé es troben en partits no parlamentaris, o fins i tot incontrolats i, per tant, mancats d’una significació política tan rellevant com ara fa uns quants anys.

D’aquesta manera, el film veu diluïda tota l’efectivitat política que pretén, ja que, en aquests moments, oferir un espill deformant del franquisme, només pot —en el millor dels casos— provocar una hilaritat complaent, o bé —en el pitjor— desembocar en l’enfortiment —per comparació— de la confusa situació de l’actual democràcia del consens. Però, pretendre, a més, col·locar en l’epíleg, mitjançant un simple retolet (relatiu a la supressió de tots els ministres i administracions), una conclusió àcrata, sense haver-se pres la més mínima molèstia de, si més no, plantejar-la a través de la imatge, ja resulta excessiu.

D’altra banda, no obstant això, cal reconèixer que el film és divertit. És més, traspua un aire lúdic que fàcilment es contagia al públic durant tota la projecció. Així i tot, aquest humor va prou més enllà de la simple paràbola política, altrament fàcil d’identificar, i té una progressió dramàtica escassa. Hi ha una bona dosi personal de Berlanga i d’Azcona en moltes de les situacions i personatges. Des de Luis José (López Vázquez), hereu dels traumes de Michell Piccoli en Tamaño natural, fins al marquès (Luis Escobar), que té una col·lecció d’objectes eròtics que podria rivalitzar en la pugna mantinguda entre Berlanga i Borowczyk sobre aquest tema.

Però, en aquest sentit, La escopeta nacional torna a ser també infidel a un dels més depurats assoliments del cinema de Berlanga: la seua estructura coral. Al llarg de tot el film, la referència a Plácido es fa inevitable. Igual com en aquest, La escopeta nacional es basa en la interrelació d’una sèrie de personatges més o menys embastats pel protagonista de Jaume Ganivell, encara que en aquesta ocasió hi ha una diferència important. En Plácido, cada personatge tenia la seua pròpia entitat, independentment del seu possible simbolisme social o polític; en canvi, en La escopeta nacional només l’industrial català gaudeix d’un entramat psicològic elaborat.

La resta són purs simbolismes que funcionen dramàticament només en funció de la seua significació i identificació per part de l’espectador, insistentment obligat a suplir els lapsus que podrien completar la definició de personatges. Aquest fet contradiu en bona mesura l’abans esmentada voluntat del film de ser una feroç caricatura d’uns individus que, en principi, per a desemmascarar-los, no estan sotmesos a cap entrebanc censor. D’aquesta manera, les múltiples històries paral·leles que poblaven Plácido, que s’entremesclaven progressivament al llarg del film, en aquest cas es converteixen en una sola amb petites desviacions que, inevitablement, ens porten de nou al mateix lloc.

I això té també una correspondència en la planificació: Berlanga utilitzava en Plácido una profunditat de camp per a establir diferents nivells d’acció, de manera que la principal no sempre es trobava en primer terme. En el seu últim film, Berlanga intenta reproduir el procediment. Constantment, els protagonistes de cada escena estan envoltats per un marc molt més ampli, mancat d’una multiplicitat d’accions, en què els personatges del segon terme només figuren com a comparses.

Es tracta, en definitiva, d’una granguinyolesca galeria d’esperpents que giren a l’entorn de múltiples variacions sobre un mateix tema: el d’un poder central —representat de forma fàl·lica mitjançant l’escopeta nacional— del qual pràcticament només han canviat algunes aparences. Les mateixes que ara, amb retard, se li ocorre satiritzar al genial despistat que és Luis García-Berlanga.

Esteve Rimbau. Dirigido por,núm. 57 (1978).

Informació proporcionada per: Servei d'Activitats Socioculturals