Los jueves, milagro En pantalla gran: any Berlanga

06/10/2021 | SASC
Compartir

Compartir

Facebook
Twitter
Linkedin
Whatsapp
Gmail
Imprimir

Dissabte 16 i diumenge 17 d’octubre de 2021

Paranimf de la Universitat Jaume I

Espanya. Itàlia. 1957. B/N. 84 min. 35mm

Versió original en castellà

 

Direcció: Luis García Berlanga

Guió: Luis García Berlanga, José Luis Colina

Intèrprets: José Isbert, Richard Basehart, Paolo Stoppa, Alberto Romea

Sinopsi: Fontecilla, un poble que va viure temps d’esplendor gràcies a la fama del seu balneari, sobreviu amb prou feines gràcies al camp i a un limitadíssim turisme que tot just deixa beneficis; ni tan sols el tren para ja a l’estació. Don Ramón, l’amo del balneari, fart de la seua escassa i poc aristocràtica clientela, en connivència amb l’alcalde, el mestre, el barber, l’amo de l’hotel i el senyor Josep, un acabalat propietari, ordeix un pla: organitzar una “aparició mariana”, com la de Lourdes, que atrega el turisme i els devots. Quan s’adonen de l’extraordinària semblança que hi ha entre Don José i una vella talla de Sant Dimas, el bon lladre, el problema queda resolt.

 

– Era la productora de Los jueves, milagro de l’Opus?

BERLANGA: Sí, totalment, i vaig tindre molts problemes per aquest motiu. Va haver-hi contactes amb diversos escriptors per a modificar el guió, un d’ells va ser Torcuato Lucca de Tena. Tinc una carta seua en la qual diu que ell no modificava una cosa ja escrita per un altre autor. També em van posar un capellà per a ajudar-me….

– Però quins problemes li veien a la pel·lícula?

Doncs supose que no era prou ortodoxa, en la línia que ells desitjaven.

– No obstant això, els sectors progressistes la van qualificar com una pel·lícula catòlica.

Sí, si és que ho és. Jo no era catòlic practicant, però tampoc era un home que tinguera aqueixa fascinació negativa cap a l’Església que tant obsessionava Buñuel. Jo he sigut un home anticlerical per tradició familiar. La meua mare, encara que practicant, no era d’una religiositat exacerbada i el meu pare era agnòstic. La idea de la pel·lícula se’m va ocórrer quan una de les meues ties, molt beata, va arrossegar la meua mare i la dona del meu germà, que és molt imaginativa, a veure un miracle que es produïa en un poble de la província de Castelló i que anava adquirint una certa notorietat. Deien que la Verge s’apareixia tots els dijous i això va ocasionar que començaren a anar autobusos i peregrinacions. L’increïble és que alguns arribaven a veure coses. Jo recorde que la meua cunyada deia: “doncs jo vaig veure una llumeta que va aparèixer i va desaparèixer un moment”.

– Aquesta iconografia de malalts que es curaran és una mica la de Lorda…

Sí, jo havia pensat també en Lorda, perquè allí ja s’ha creat una indústria paral·lela per a vendre estampetes i figures.

– En les teues primeres pel·lícules, que transcorren en ambients rurals, sempre apareix un personatge forà que transforma la vida rutinària del poble. En el cas de Los jueves, milagro és sant Dimas.

Bé, el personatge de sant Dimas és posterior, perquè la pel·lícula acabava, en el primer tractament, abans de l’aparició d’aquest sant amb camisa i corbata. Per això, com us deia, jo estava convençut que la pel·lícula era defensable davant les autoritats religioses, i de fet així ho vaig fer.

– I com acabava aqueix primer tractament?

Doncs acabava com acaba la primera part, és a dir, quan fracassa el segon miracle i queda el ximple del poble veient com clareja el dia i tots els altres se’n van perquè el miracle no es produeix. El personatge que protagonitza Isbert no s’atrevia a tornar a aparèixer davant de tot el poble en pensar que el reconeixerien. L’última imatge era la del ximple del poble agenollat, que es queda sol en l’estació, amb un tren que apareix a gran velocitat darrere d’ell.

– Però això també era molt fort per als censors, quasi més que la solució de sant Dimas, un sant templat amb camisa i corbata.

No, perquè la lectura era que els miracles organitzats no funcionen, que només se’ls creia el ximple del poble. No hi havia res d’irreverent en la pel·lícula, però així i tot no els va agradar. Veien gat amagat, veien que el final significava que només els imbècils es creuen això dels miracles.

– Va ser llavors quan vas incorporar l’aparició de sant Dimas.

La història va ser així: a mi em contracta un senyor per a fer la pel·lícula i jo li conte una primera idea acabant amb el fracàs del miracle en l’estació del tren. Quedem d’acord, però, al poc temps, aquest home ven la productora a l’Opus Dei. Els nous productors em diuen que havia de reforçar el contingut religiós i José Luis Colina i jo escrivim el guió incorporant a la història original l’aparició de sant Dimas. El sant, que al final de la pel·lícula desapareix, deixa una fitxa de la policia en la qual es revela la seua vertadera identitat religiosa. Aquesta escena no apareix, en la versió no censurada que ha rescatat la Filmoteca, i deixa l’ambigüitat de si és un murri o un sant.

– En el fons, allò que suggereix el missatge que deixa sant Dimas en fer tot tipus de trucs quasi de fira és que la gent comença a tindre fe quan es produeix un miracle, i fins ací és perfectament ortodox perquè remet a la figura de Jesús que sense els miracles no haguera tingut èxit. Resulta irònic, no?

Sí, a més, ara recorde que l’eslògan que vaig pensar per a vendre la pel·lícula als distribuïdors era que, si Déu és el número u en tot, havia de ser també el número u en l’humor… Però als censors no els va fer gens de gràcia…

– És difícil saber el sentit de l’humor de Déu, però el de sant Dimas és molt visible. Quan li disparen una bala i se la menja al vol, sembla estar anticipant-se al gag d’Indiana Jones amb el fuet i la pistola.

Sí, aqueix és un colp més de mag que de sant. Bé, la màgia i la religió tenen coses en comú…

– Pensem que Los jueves, milagro és una de les teues millors pel·lícules, en canvi no va tindre molt d’èxit llavors ni el suficient reconeixement després.

Jo sempre deia que la primera meitat de Los jueves, milagro era la meua millor realització, on havia harmonitzat millor el text amb la imatge i on m’havia trobat més còmode rodant. Ara, en tornar a veure-la, he confirmat que és una de les meues pel·lícules amb major fluïdesa narrativa. Però també estic convençut que les imposicions de censura van arruïnar el final de la pel·lícula.

Carlos Cañeque & Maite Grau, ¡Bienvenido, Mr. Berlanga!

 

 

 

 

 

Informació proporcionada per: Servei d'Activitats Socioculturals