Dissabte 18 i diumenge 19 de setembre de 2021
Paranimf de la Universitat Jaume I
Espanya. 1953. B/N. 95 min. 35mm
Versió original en castellà
Direcció: Luis García Berlanga
Guió: Miguel Mihura, Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga
Intèrprets: José Isbert, Manolo Morán, Lolita Sevilla, Elvira Quintillá, Alberto Romea, Félix Fernández, Luis Pérez de León, Fernando Aguirre, Joaquín Roa
Sinopsi: L’alcalde de Villar del Río rep dels seus superiors la notificació que una delegació americana visitarà el seu poble, disposada a satisfer totes les seues necessitats. Per a açò caldrà organitzar un calorós acolliment.
-------------------------------------------------------------
El 1953 es va produir un fet que significaria un abans i un després en la història del cinema espanyol i que marcaria l’esdevenir de la nostra cinematografia durant molt de temps. Aquell any es va estrenar ¡Bienvenido, míster Marshall!, dirigida per Luis García Berlanga, la qual és considerada com la primera gran pel·lícula del cinema espanyol i el prestigi de la qual no disminueix amb el pas de les dècades, més aviat tot el contrari. Potser únicament Surcos (1951, José Antonio Nieves Conde) pot disputar a aquesta pel·lícula el títol de primera gran obra del nostre cinema.
L’argument és bo del tot, un xicotet poble manxec anomenat Villar del Río rep en un mateix dia l’estrela de la cançó folklòrica Carmen Vargas (Lolita Sevilla) i el delegat governatiu. Aquest últim notifica a l’alcalde (José Isbert) que els representants del Pla Marshall passaran pel poble en els pròxims dies amb tot allò que això pot significar per a l’economia local. Per això, l’alcalde juntament amb Manolo (Manolo Morán), el representant de Carmen Vargas, projecten convertir el poble castellà en una localitat andalusa per a sorprendre els nord-americans.
Allò que originalment havia de ser un film folklòric per a promocionar la cantant Lolita Sevilla va passar, durant el desenvolupament del guió, a ser un drama rural, per a finalment convertir-se en una comèdia àcida amb uns diàlegs intel·ligents i un ritme àgil a l’estil de la comèdia screwball nord-americana de finals dels anys 30 i la dècada dels 40.
Els responsables de l’excel·lent guió són ni més ni menys que el director Luis García Berlanga, el guionista i futur director Juan Antonio Bardem i el dramaturg Miguel Mihura. Va ser aquest últim qui va arrodonir el treball dels dos primers amb la creació dels diàlegs i de la lletra de les cançons, cançons i diàlegs que van ajudar a dissimular les crítiques exposades en el guió tant al govern nord-americà com al del general Franco.
La crítica al govern nord-americà era per la no inclusió d’Espanya en el Pla Marshall, que es va crear per part dels dirigents americans amb el doble propòsit d’ajudar els països europeus a prosperar econòmicament després de la Segona Guerra Mundial i, al mateix temps, expandir els mercats per als productes nord-americans començant així una colonització cultural i econòmica que dura fins als nostres dies. Per a això, Berlanga usa d’una forma tremendament intel·ligent les escenes dels somnis dels parroquians en els quals es veuen reflectides les seues ànsies i inquietuds mitjançant paròdies a molts dels principals gèneres cinematogràfics nord-americans per excel·lència com són el western, el cinema de gàngsters, el musical i fins i tot en un s’hi pot entrellucar una paròdia al cinema d’Orson Welles.
D’altra banda, la idea que el poble manxec es “disfresse” d’andalús per a adaptar-se als gustos ianquis es pot interpretar com la rentada de cara que va dur a terme el règim de Franco a la fi dels anys 40 quan va renegar del seu passat a favor del règim nazi i es va convertir a partir de llavors en proamericà amb l’objectiu d’acostar-se a la flama més calenta de la política internacional.
Continua cridant l’atenció en els nostres dies com una pel·lícula amb un contingut crític com aquesta va poder passar pel filtre de la censura espanyola. No sols això, sinó que fins i tot una escena tan picant com el somni de la professora va aconseguir eludir les esmolades tisores del comitè de torn.
El treball de Berlanga és excepcional en tots els sentits, amb la creació d’escenes amb una gran profunditat de camp i en les quals succeeixen diverses accions alhora, aquest tipus de creació tindria les màximes cotes de genialitat en la seua pel·lícula Plácido (1961). D’altra banda, l’ús d’un narrador en off (amb la veu de Fernando Rey) li atorga molta llibertat a l’hora de la composició de plans exteriors als quals afig posteriorment la veu que va explicant de manera irònica allò que ocorre en pantalla. Una vegada més, la falta de recursos fa que l’enginy s’aguditze i dona lloc a solucions tremendament encertades.
Es poden apreciar influències del neorealisme italià en aquesta magna obra del cinema espanyol, però jo crec que la major influència que van poder tindre els creadors d’aquesta pel·lícula ve del director i guionista nord-americà més corrosiu de la primera meitat del passat segle. M’estic referint a Preston Sturges qui, com Berlanga, no donava puntada sense fil i totes les seues comèdies aparentment inofensives en realitat eren vertaderes càrregues de profunditat al New Deal nord-americà. Això és particularment visible en dues de les seues pel·lícules The Great McGinty (1940) i sobretot en The Miracle of Morgan’s Creek (1944), aquesta última ja comentada en aquest blog.
Quan la pel·lícula es va estrenar al nostre país no va tindre cap èxit, però als pocs dies va rebre dos premis en el festival de Cannes, fet que va significar una gran publicitat per a la cinta i un augment considerable en la recaptació als cinemes. No obstant això, el premi rebut a Cannes no va estar exempt de polèmica ja que el president del jurat Edward G. Robinson, actor nord-americà d’adopció i romanès de naixement (el seu nom real era Emanuel Goldenberg), va exigir que s’eliminara de la pel·lícula una escena del final en la qual es veia com una banderola estatunidenca era arrossegada per la pluja fins a desaparèixer per un embornal.
Gabriel Menéndez