PROGRAMA DE MÀ

Dissabte 21 i diumenge 22 de novembre de 2020

Paranimf de la Universitat Jaume I
 

Itàlia, França / 1965 / Color / 137 min / 35 mm

Versió original en italià, francès, castellà i anglès subtitulada en castellà
 

Direcció: Federico Fellini

Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano

Intèrprets: Giulietta Masina, Sandra Milo, Mario Pisu, Valentina Cortese, Valeska Gert, José Luis de Vilallonga, Friedrich von Ledebur, Caterina Boratto

Sinopsi: Giulietta, que dubta de la fidelitat i de l’amor del seu marit, acudeix a reunions espiritistes buscant un consell, una veritat, un senyal que li faça veure que el seu marit encara sent afecte per ella i que pot recuperar-lo. Per casualitat, coneix Susy, perniciosa dona que només viu per a l’amor i que està a punt de destruir les il·lusions de Giulietta.

---

Per a la seua primera pel·lícula en colors, Federico Fellini es va reservar un capítol personal, molt més íntim, inaccessible i inconfessable que les vivències pròpies lligades a la seua professió i recollides en la magistral Otto e mezzo, rodada dos anys abans. Al mateix temps experiment formal i excèntrica narració d’un capítol fosc finalment eliminat de l’anterior pel·lícula, aquesta obra de 1965 resulta tan captivadora com inquietant, tan seductora com repel·lent, però d’un atractiu visual irresistible que no ha perdut gens de força en més de quaranta anys i que per a si la voldria més d’un director que pretén fer del colorit el seu particular senyal d’identitat. I diem bé, pel·lícula en colors, perquè en la seua primera experiència fora del blanc i negre, Fellini ens obsequia amb una cataracta tremebunda i incontenible d’aquests, un frenesí quasi orgiàstic de jocs cromàtics que no ha tingut parangó posteriorment i que va molt més allà de la simple metàfora d’arquetips morals o estats d’ànim expressats a través del color.

La pel·lícula suposa la introspecció psicoanalítica a l’interior de la ment d’una dona, Giulietta (Giulietta Massina, companya i sempiterna musa del cineasta). Aquesta és una dona una mica ingènua, en alguns aspectes fins i tot quasi infantil, que diàriament troba xicotetes quotidianitats amb les quals sorprendre’s i il·lusionar-se com si en lloc de ser una dona de la seua edat es tractara d’una xiqueta àvida de conèixer món, curiosa, agosarada, però també escèptica, vacil·lant, temorosa. Giulietta està casada, però el seu marit l’enganya: el seu matrimoni és ja un mer formalisme i ell, assumint-ho així, no escatima ocasions per a estar amb altres dones, per a mantindre aventures o participar en jocs sexuals, bé en parella, bé en grup. Giulietta, en part per la seua incapacitat per a afrontar la situació d’una manera madura com correspon a la seua edat, i en part per la constant necessitat d’obrir-se a nous camins, penetra en un estrany ambient de vidents excèntriques, prostitutes de luxe i homes i dones d’alta societat que deambulen al costat d’elles que, al mateix temps, com a l’espectador, l’escandalitza i l’atrau. La seua tradicional educació en valors religiosos conservadors xoca de ple amb el panorama d’alternatives que se li ofereixen en aqueix planeta de sensacions i temptacions, mentre que la seua curiositat o la necessitat d’alliberar-se d’aqueixa càrrega de moralitat induïda, d’aqueixes convencions que l’esclavitzen, la fa sentir-se cada vegada més cridada a introduir-se de ple en aqueixa promesa d’alliberament que les aventures del seu marit li ha obert.

Així, Fellini ens introdueix en una narració que té molt més d’autobiogràfica que el que indica el nom de la protagonista, si bé arrebossa qualsevol referència personal, d’una banda, d’un estil que combina l’oníric i l’eròtic amb el descaradament surrealista, i per una altra, amb un llenguatge visual d’enorme bellesa i per al qual realitza composicions de plans realment superbes, més pròximes al món de la pintura que al del cinema, en les quals combina un autèntic carrusel de colors en una successió d’escenes en les quals els rojos forts predominants poden convertir-se en verds fosforescents o en blancs quasi dolorosos a la vista que es perden en una foscor tenebrosa quasi gòtica. Enmig de tot això, Giulietta, sacsejada per la fascinant, enigmàtica i quasi hipnòtica partitura de Nino Rota, aqueix desgavell de tómbola o de tren de la bruixa, deambula com per una fira, com una nova Alicia o una Dorothy a la recerca d’Oz, assistint a cada moment a la nova representació d’un món irreal, potser somiat, que és el propi espectacle del seu interior, o la funció a la qual assisteix al costat del seu marit, un a cada costat de l’escenari, a cada costat d’un mateix espill.

No es tracta probablement d’una pel·lícula còmoda per a qualsevol espectador, d’un producte gaudible per tota mena de públic, com ocorre amb bona part del cinema de Fellini. Molt al contrari, exigeix la predisposició total a participar en un joc, en un pertorbador calidoscopi de sensacions i suggeriments al qual acompanyar Giulietta adoptant la seua mateixa perspectiva entre càndida i pusil·lànime, esperonada per una curiositat insana, sense fer-se una altra pregunta que no vaja relacionada amb la impacient espera de la següent atracció del carrusel. Amb tot, dos aspectes destaquen enormement en la pel·lícula i fan que pague la pena el seu visionat, tant per part de l’enamorat de la resta del cinema de Fellini com per qui es veja immers sense moure un dit en aquesta història de cent cinquanta minuts i es trobe perdut en un aparent sense sentit. El primer d’aquests és la seua modernitat formal i estètica. La pel·lícula, de 1965, resulta completament actual, quasi futurista, pel que fa a vestuaris, maquillatge i atmosferes. Molt més avançada al seu temps que el cinema de la seua època, resulta xocant com quaranta-cinc anys després encaixa tan plenament amb la nostra realitat i amb els rumbs habituals de la nostra imaginació, sense grinyolar o resultar estrafolària. Al contrari, es mostra absolutament precursora i, de la mateixa manera que Antonioni un any després amb Blow up, Fellini capta a la perfecció l’estètica psicodèlica i la cultura pop. El segon és l’aparició constant de la tecnologia com a instrument al servei d’aqueix món oníric, surrealista, a través del qual Fellini s’introdueix en la ment de Giulietta (i de la seua pròpia; o de la nostra…). És constant la presència de telèfons, pantalles, televisors, projectors de cinema, imatges, diversos aparells, que lluny de quedar-se en els estrictes límits del seu ús comú i mundà, són portes a aqueix altre món de sensacions i perversions pel tall de les quals es mou Giulietta durant tot el film.

Però el més important de la cinta, fet que obliga a veure-la com a mer aparador, com una antiga atracció de fira, com una parada de monstres en la qual veure desfilar diferents criatures, totes aquestes amb una part humana i una altra somiada, imaginada (no necessàriament la més evident), és que la pel·lícula constitueix al costat del cinema de Buñuel, de Hitchcock i de Bergman, potser una de les millors i més reeixides capbussades per part d’un cineasta en l’inexplorat món de l’inconscient, aqueix màgic i desconegut pla de l’existència on regnen els somnis, els absurds, els secrets d’allò inconfessable o incomprensible, la qual cosa ens fa por de nosaltres mateixos, la qual cosa també ens crida amb una força irresistible. Giulietta s’atreveix a apuntar-se a aqueix món de la mà d’un marit que la porta a ròssec fins allí. El culpable d’adulteri és no obstant això el seu cicerone per aqueix món atractiu d’allò prohibit, d’allò no subjecte a regles o convencions. Giulietta i Fellini són dos plans del mateix ésser, dues cares de la mateixa moneda, la cara visible i l’oculta de la lluna. Aqueixa mateixa que nosaltres no ens atrevim a mirar de front.

Text extret de https://39escalones.wordpress.com/