11/05/2024

Ahir vam fer una eixida molt especial amb un grup d'alumnes de primer de magisteri d'infantil i de primària, amb els seus respectius professors Xavi Cantos i Manuel Martí, amb l'arquitecta i artista Estelle Jullian, la professora Maria Lozano com a acompanyant, el professor i membre del Museu Pedagògic de Castelló Tomàs Segarra, el masover de les Coves de Vinromà Juanjo Sales i jo, Andrea Sifre, alumna de pràctiques del MPdC.

Durant el trajecte en bus, des de la UJI al poble, vam fer les presentacions. Era un grup reduït, participatiu, amable i il·lusionat en el qual es respirava un ambient familiar. El viatge es va aprofitar per a dur a terme la formació in itinere, és a dir, en el mateix camí. En primer lloc, Xavi va fer una introducció sobre la importància de realitzar aquest tipus de projectes amb l’alumnat, d’eixir fora de l’aula al territori i d’aprendre amb els cinc sentits per adquirir els coneixements d’una forma més profunda basada en l’experiència vital. A continuació jo vaig explicar que era el MPdC, el projecte Escola de masos i el projecte Camí(n)art, que té com a objectiu treballar la memòria viva, és a dir, reviure els camins que feien els xiquets per a anar a les escoles de masos amb la finalitat d’entendre qui som i d’on venim, per poder comparar-ho amb l’escola actual i replantejar-nos com volem que siga l’escola del futur i quin tipus de mestres volen ser. És una experiència dissenyada perquè travesse als alumnes, els faça sentir, els emocione... I per dur a terme aquesta finalitat els vam repartir unes llibretes perquè documentaren l’eixida i explicaren tot allò que els havia marcat. Després, Estelle va explicar quin era el sentit de la performance artística que anàvem a desenvolupar, la qual estava relacionada amb la idea de partir d’un punt, com és el patrimoni dels camins a les escoles de masos i mitjançant la reflexió i resignificació d’aquesta història, crear una peça artística conjunta que siga conceptual.

Quan vam arribar a les Coves de Vinromà vam fer una parada per esmorzar. Després, al punt de partida del camí Estelle va explicar quina era la performance que s’anava a realitzar. En primer lloc, tots i totes van dibuixar en les seues llibretes el camí que feien de les seues cases fins a l’escola i en acabat van ficar eixe dibuix al costat d’un fil, que portaven de casa, que havia de mesurar els metres d’aquest camí. Estelle va explicar que, per mostrar eixa correlació entre el camí dels estudiants d’avui dia amb els xiquets que anaven a escola es nugaria al principi del camí un dels fils i després s’anirien nugant uns fils als altres per cobrir tota la distància del camí que anàvem a fer (3 quilòmetres). I així va ser! Era bonic i divertit veure com els alumnes s’organitzaven i se n’anaven tornant per portar els fils, desenrotllar les madeixes i quan un fil s’acabava nugar-ho amb altre. Cadascú ho feia amb la seua tècnica i Xavi els ajudava a tots ficant pedres perquè el fil no se n’anara. Va ser tota una experiència de col·laboració, rialles i petites dificultats. El camí era pla i agradable de recòrrer, encara que a cada pocs metres alguns alumnes es tapaven el nas, perquè estava ple de masos i granges. A mitjan ruta vam topetar una de les cadires gegants que estan disposades pels pobles del voltant com a retret turístic i als alumnes els va encantar i es van fer una foto preciosa tots junts, estaven molt contents! La interacció del fil els feia molt de comboi.

Per fi vam arribar a l’escola de masos i va ser un moment màgic de debò. L’escola roman pràcticament inalterable en el temps. Quan vam entrar es va crear una atmòsfera de fascinació i emoció. Va ser increïble veure als alumnes observant cada detall de l’aula. La veritat és que l’escola era impressionant. Com ens va explicar Juanjo, la mestra que va ensenyar allà va continuar vivint en l’habitatge al costat de l’escola temps després que aquesta es tancara, per això es conserva gran part del mobiliari, el que fa que parega que has viatjat en el temps. A més, també hi havia uns quaderns dels xiquets i xiquetes que van estudiar allà, els pupitres amb el forat per a ficar la tinta, les pissarres, la taula i la cadira de la mestra, una fotografia antiga d’una de les classes que hi va haver a l’escola, etc. Era preciós veure als alumnes passar les pàgines dels quaderns i admirar-se per la cal·ligrafia, pels dibuixos, pels continguts religiosos i franquistes, per la manera en la qual les llibretes estaven avaluades... Es van quedar absolutament bocabadats i immersos en l’experiència. En acabar vam dinar tranquil·lament.

Després, ens vam asseure tots junts i vam fer una posada en comú de les coses que els havien sorprés, del que havien aprés i de la vida a les escoles de masos. Va ser interessant perquè tant Tomàs com Juanjo són coneixedors del tema i ens van explicar moltes curiositats. En acabat vam fer una lectura d'un text sobre la vivència d'una mestra en una escola de masos. Cadascú de nosaltres va ser durant breus instant eixa mestra, perquè cadascú vam llegir un paràgraf. Asseguts davant de l'aula que pareix inalterable en el temps ens podíem imaginar a la perfecció cada paraula del testimoni, en el qual la mestra explicava com al principi tenia por de quedar-se assoles vivint en l'escola de masos, aïllada del poble. Tanmateix, a poc a poc els alumnes li van guanyar el cor, igual que els seus veïns masovers i després ja no es volia anar, encara que ho va d'haver de fer perquè la seua plaça era per a un curs escolar. Deia que sempre recordaria aquells dies.

Durant el camí de tornada Estelle va donar les indicacions per arreplegar el fil. Ací s’ha de fer especial menció al nostre conductor de l’autobús, Yassine, ja que ens va acompanyar durant tot el camí, interessat per l’activitat i va ser el que més fil va enrotllar. Es va quedar molt orgullós quan vam acabar el recorregut i tenia una bovina de llana gegant! Eixa bovina és la representació del camí que vam fer, un camí històric que vam recórrer amb il·lusió.

L’experiència ha sigut fantàstica, veure com els alumnes s’emocionaven i omplien els seus quaderns de documentació no tenia preu. Gràcies a la col·laboració de tots els participants va ser una excursió trasbalsadora que els va apropar a les escoles rurals i a la història de les mestres del nostre territori. No pot eixir mal un camí que es fa amb passió, amb il·lusió i amb persones fantàstiques. Sempre ho recordarem i ens farà ser una mica diferents, inclús una mica millors. Sí que s’ha complert: memòria viva, escola viva.

Andrea Sifre Segovia

Alumna del Grau Humanitats: Estudis Interculturals

Alumna en pràctiques del Museu Pedagògic de Castelló