S’han complit dos anys de l’aprovació del RDL 14/2012, de «mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu», una norma que va modificar la Llei Orgànica d’Universitats i va afectar aspectes tan sensibles com els preus públics i l’organització de l’activitat docent. Les normes pressupostàries posteriors han afectat els salaris, els drets laborals i les expectatives professionals de tots els empleats públics i, per tant, també els de les universitats.
Els reials decrets sobre beques han canviat la seua naturalesa de dret per la d’una ajuda per la qual es competeix, amb requisits acadèmics endurits que pateixen els qui més les necessiten. Així mateix, les ajudes Erasmus han restringit també els criteris de concessió en els últims dos anys.
En recerca, el menor pressupost i la seqüència de les convocatòries aplicades pel Govern d’Espanya i per alguns governs autonòmics han comportat una elevada retallada efectiva de conseqüències irreparables per a molts grups de recerca. Aquesta concepció de la R+D+i com una despesa i no com una inversió contrasta amb la política dels països més avançats.
Els rectors consideren especialment doloroses i difícilment justificables, pel seu mínim impacte econòmic, les mesures que afecten els joves. L’increment dels preus públics dels graus i, molt per damunt d’aquests, els dels màsters, afecta les possibilitats formatives dels nostres joves en un moment especialment negatiu per a l’ocupació. L’accés a la professió acadèmica es troba tancat per a ells, excepte les escletxes que deixen les insatisfactòries taxes de reposició. Aquestes retallen les perspectives dels professors universitaris en la seua carrera acadèmica i minen la motivació per a la millora permanent en docència i recerca. Les limitacions normatives han provocat que les plantilles de professors, investigadors i personal d’administració i serveis s’hagen omplert de figures i places interines i precàries, algunes recorregudes pel mateix govern, que resulten inadequades per a la funció universitària, docent, investigadora i de gestió.
Les mesures, segons deia el RD 14/2012, eren excepcionals i es van justificar per la conjuntura econòmica del moment. Davant les afirmacions d’una perspectiva de millora econòmica a Espanya, els rectors demanen la supressió de les que vagen més enllà d’un estalvi racional i una gestió eficient i austera, en el marc dels criteris pressupostaris que es fixen.
Els preus públics de matrícula a les universitats han de ser accessibles i raonables en tots els nivells formatius. Ha de recuperar-se el sentit de les beques i ajudes com a garants de l’equitat. Ha de tornar l’autonomia de gestió de l’activitat docent i investigadora de les universitats. Ha de ser possible que les universitats configuren ordenadament les seues plantilles, amb fórmules de renovació i promoció ajustades a la seua realitat i a la seua planificació estratègica. Ha de reprendre’s el suport a la recerca i a la innovació per a tornar a una senda de creixement basat en el coneixement i l’especialització intel·ligent i sostenible, que evite la pèrdua de talent i aprofite la formació proporcionada.
La universitat espanyola, com tota la universitat europea, afronta necessitats d’adaptació del seu sistema a una realitat social i econòmica que exigeix una modernització de les seues estructures i funcionament. Per a poder abordar-la, cal cercar un ampli consens social i polític que ha de començar forçosament per la recuperació de la normalitat en la seua vida acadèmica, docent i investigadora. La consecució d’aquests objectius ens implica a tots —agents socials, govern, comunitats autònomes i universitats— i cal aconseguir-ho en benefici de la societat espanyola.
Vídeo en altres formats: http://www.svideo.uji.es/peli.php?codi=1415&lg=