Ana Sanz: Benvingudes i benvinguts al segon episodi de Comboi, un viatge per la ciència, el nou pòdcast de divulgació científica de l'UJI en el qual cada episodi és un bitllet que ens convida a explorar els racons més fascinants del coneixement humà gràcies a la ciència.
En l'episodi d'avui parlarem sobre un tema que trascendeix disciplines i èpoques, el feminisme. Quines veus i quins relats han caracteritzat aquest moviment que batega amb tanta força a la Universitat Jaume I de Castelló? Em dic Ana Sanz i pertany a la Unitat de Divulgació Científica i Ciència Ciutadana que, en col·laboració amb l'Oficina de Cooperació en Recerca i Desenvolupament Tecnològic, ha liderat aquest projecte en format pòdcast.
A.S: I per al programa d'avui tinc l'immens plaer de tenir ací al meu costat a tota una referent en la nostra comunitat universitària. Ella és catedràtica i doctora en Ciències Químiques per la Universitat Jaume I i professora titular del Departament de Química Inorgànica i Orgànica, coordinadora del grup d'investigació en Química i Materials Supramoleculars Bioinspirats i membre de l'Institut d'Investigació en Materials Avançats. Desenvolupa la seua activitat investigadora en l'àmbit dels materials orgànics supramoleculars amb especial interès en els materials biomimètics i la seua aplicació en biomedicina i en catàlisi. La seua trajectòria com a docent inclou docència en el Grau en Química i en el Màster en Química Aplicada i Farmacològica. Bea Escuder, benvinguda.
Beatriu Escuder: Gràcies.
A.S: Bea, és un plaer tenir-te ací avui amb nosaltres. Per a ficar-nos en context et volia preguntar així ja d'entrada com és ser dona en el teu camp de recerca?
B.E: Bé, supose que és com en molts camps, el dia a dia hauria de ser el mateix que el de qualsevol persona, siga home o dona, però depenent de l'etapa vital en què et trobes, perquè és diferent. En el nostre grau i en els estudis de doctorat i en màster hi ha moltíssimes estudiants doctorandes dones, però a mesura que vas avançant en la carrera investigadora i sobretot en les etapes més avançades, el nombre de dones va desapareixent, va decreixent. Bé, en aquest sentit cal dir que arriba un moment en el qual la dona per circumstàncies diferents es veu desmotivada o desactivada i opta per donar prioritat a altres altres facetes de la seua vida.
Jo crec que actualment el tema està o el problema està en què fer per a arribar a aquest moment crític i ser capaços de mantenir a tot aquest potencial investigador del nostre sistema científic, perquè s'està perdent quasi el 50% de la nostra capacitat investigadora.
A.S: I precisament de números et volia parlar, perquè fa uns dies els meus companys Guillem i Andrea van rescatar un poc el registre total d'homes i dones que treballen en els departaments de química ací a l'UJI i, d'un total de 93 persones, trobem tan sols 37 dones. Volia preguntar-te un poc com veus aquestes xifres, si són suficients.
B.E: Evidentment no ho són. El que et deia, si tu mires el nombre de dones que són líders de grups d'investigació o que són catedràtiques en els departaments, el nombre és significativament molt menor que el d'homes.
No sé, les coses van canviant i actualment hi ha moltes dones joves que sí que ho intenten i fan un gran esforç per a arribar a liderar equips d'investigació, però la realitat, almenys en l'època en la qual jo he viscut o visc, era que les dones solien estar en els grups un pas per darrere del líder del grup. La contribució científica podia ser igual, menor o superior, depèn de cada cas, però la visibilitat del seu treball sempre un pas per darrere; llavors la conseqüència al final és que els grups líders en la universitat la majoria estan dirigits per homes, especialment en el camp de la química o de la ciència dels materials, que és on jo em moc. Tampoc ho puc extrapolar, és així.
A.S: Bé, esperem que això amb el pas del temps canvie, però ens embarcarem en aquest viatge que ens permetrà fer diverses parades per a escoltar les veus de moltes dones que lideren grups d'investigació de múltiples disciplines ací en la nostra universitat i que ens convidaran a passar una bona estona i a explorar i aprendre amb elles. Per a analitzar el passat i la nostra pròpia història avui ens acompanya una investigadora que és molt jove, però que té ja molta passió. Ella és estudiant del Grau en Història i Patrimoni ací a l'UJI i fa aproximadament un any es va trobar amb un desconegut objecte antic que sense saber-ho la va submergir en la importància de desafiar tabús i omplir buits d'informació, així que donem la benvinguda a Celia Salvador.
Celia Salvador: La meua investigació va començar quan estava en una exposició i vaig veure un aparell que era de metall que en realitat era una copa menstrual. Llavors, a partir d'ací vaig començar a investigar sobre els aparells, els materials que havíem estat utilitzant al llarg dels anys les dones quan teníem la menstruació i després també sobre la salut sexual femenina.
Semblava que la copa menstrual és un invent de fa poc, però que en realitat antigament ja utilitzaven copes menstruals de diferent material però eren copes menstruals. El principal problema va ser l'escassa informació. Vaig llegir llibres, articles d'investigació i no hi havia a penes informació.
En els llibres d'història un percentatge molt xicotet és sobre les dones, però molt xicotet. Si no apareixen dones en els llibres d'història, doncs imagina't sobre la salut de les dones, menys encara. És silenciat i a més també podem dir que un poc tabú, perquè aquesta investigació sobre la menstruació sobre les dones avui dia també és tabú. Quan va aparèixer aquesta investigació molta gent es va sorprendre i jo veia que és un tema tabú que tenim en l'actualitat, que hauríem de superar ja.
Estic molt contenta perquè d'altres universitats, com per exemple Barcelona, unes dones que són mèdiques em van contactar i em van preguntar si jo podia dir quin era l'estudi, la investigació, els passe l'estudi i a partir d'ací, tinc una satisfacció molt gran perquè veig que ha sigut un passet xicotet, fet de casualitat, i que vull continuar estudiant sobre aquest tema.
La investigació és una cosa molt satisfactòria perquè quan vas investigant i vas veient coses noves que no t'esperaves, és molt satisfactòria i encara més de coses com aquestes, com és els temes tabú que encara tenim en l'actualitat perquè la menstruació és de tota la vida no hi ha res més de tota la vida que la menstruació i que a penes sabíem informació sobre això i que durant la història estudiem coses molt, per exemple, de reis, política i tal, però després en el nostre dia a dia no ens centrem i al final és tot els mesos i és una cosa que jo crec que s'hauria d'investigar molt més.
A.S: Gràcies Celia per la teua investigació i el teu compromís amb el progrés.
A.S: Com bé ha ressaltat Celia, moltes dades i informació han sigut silenciats o eren temes tabú i també van ser silenciats moltíssimes dones científiques del passat que malgrat això han aconseguit ser referents. Llavors, parlant un poc del passat et volia preguntar Bea com va començar la teua passió per la investigació, si és una cosa que tenies clara que volies fer o com va arribar a la teua vida tot això.
B.E: Bé, jo no tenia una determinació des de xicoteta a ser científica, el que sí que tenia era curiositat. Llavors jo crec que una cosa em va portar a una altra. Quan ja estava en l'institut jo recorde doncs que tot allò que fora indagar en alguna cosa em cridava l'atenció. m'interessava l'arqueologia, el periodisme d'investigació, les ciències, sobretot les ciències naturals i quan ja feia COU, que és l'equivalent ara a segon de batxillerat, ja vaig tenir clar que jo volia ser científica d'algun àmbit i una de les coses que sempre m'han agradat és la biologia, la bioquímica i la química i per ací entre un poc, va entrar el meu interès a investigar en el que tu has dit, materials inspirats en la biologia, que és el que el que faig ara.
A.S: Bé, totes hem començat per algun lloc i això s'ha de posar en valor i si parlem d'un lloc que posa en valor a les dones investigadores ací en l'UJI és la revista d'investigació feminista Asparkía. Aquest projecte està dut a terme pel grup d'investigació feminista de l'UJI i fa uns dies vam tenir el plaer de parlar amb amb la responsable de la seua publicació, Núria Molines, que és la directora d'Asparkía.
Núria Molines: Asparkía és una revista acadèmica d'investigació feminista i estudis de gènere que forma part de l'Institut Universitari d'Investigació Feminista i Estudis de Gènere Purificación Escribano. És una revista que es funda l'any 1992, és a dir, té ja una trajectòria molt llarga i com he dit arreplega investigacions acadèmiques en aquesta temàtica.
Jo crec que els principals desafiaments als quals ens enfrontem les dones potser tenen a veure amb la conciliació, quan hi ha una descompensació en els treballs de cures i no pots dedicar-li tot el temps que necessitaries a desenvolupar una carrera acadèmica. Si veiem un poc les dades de la quantitat de dones que entren en el món universitari i, després les que sí que arriben a figures com les de titular o catedràtica o a llocs de gestió, hi ha un gran desequilibri que moltes vegades ve d'aquest treball de cures que desequilibra un poc la balança en aquest sentit.
I en el món de la publicació, jo crec que ací potser no es veu tant de manera directa, sí potser amb el fet que si no arribem a tot tampoc podem arribar a publicar, però des dels diferents estaments públics com per exemple la FECYT tenen un segell de bones pràctiques de gènere que s'atorga a les revistes i Asparkía té el segell de bones pràctiques de gènere on es mira que hi haja una composició paritària dels comitès de redacció, de les persones que revisen per parells cecs els textos, si hi ha investigacions que fan una investigació comparada segons gèneres s'identifique aquestes dades de manera correcta, i bé, perquè és una cosa que es fa des de les institucions públiques perquè, almenys en la producció científica, això tinga una mirada feminista i que tinguen compte aquestes qüestions.
Jo crec que alguna cosa que veiem molt en Asparkía és que els estudis feministes i de gènere són fonamentalment interdisciplinaris, és veritat que trobem en la nostra revista molts estudis, molts treballs acadèmics que són purament teories feministes però, molts d'ells també parlen amb altres disciplines, disciplines més científiques, tecnològiques, de l'art, de la publicitat; i jo crec que, en molts casos, els estudis feministes i de gènere ens serveixen com una mirada concreta cap a la investigació i que pot establir molts ponts amb altres disciplines per a servir d'eina crítica per a analitzar tot allò que s'estudia.
La ciència com a tal mai és objectiva, no la mirem des d'un punt de vista asèptic, sinó que sempre hi ha una mirada en els temes que triem estudiar i en el com triem fer-ho. Alguna cosa que sí que s'ha mantingut sempre en Asparkía com a vaixell almirall és destacar el treball de dones artistes, il·lustradores, pintores, escultores que s'encarreguen normalment tant de les imatges interiors com de la coberta i considerem que la revista també té ací aquest paper de divulgació de les artistes que ens envolten en el nostre territori i continuem apostant per això.
A.S: Imprescindible la divulgació i la investigació feminista que té per bandera el grup d'investigació feminista de l'UJI, moltes gràcies companyes pel vostre temps, esforç i dedicació.
Bea, en el teu cas i corregeix-me si m'equivoque, ets autora d'uns 75 articles i dos capítols de llibre i has co-dirigit sis tesis doctorals en els últims anys. Et volia preguntar, un poc relacionat amb el que ens acaba d'explicar Núria, com t'has sentit en el món editorial, si ha sigut fàcil, com és aquesta relació amb el món editorial.
B.E: Bé, la relació amb el món editorial és en general difícil per als investigadors perquè existeix una pressió, ja sabeu, una pressió per publicar que afecta tant homes com dones. Sí que és veritat que aquelles dones que no lideren grups evidentment no lideren publicacions, però més enllà d'això no crec que les editorials específicament diguen no volem més o afavorirem publicacions dirigides per homes; però sí, la realitat de la qual venim és un àmbit investigador en el qual hi ha més homes liderant grups perquè hi ha més publicacions liderades per homes.
A.S: Veient-ho un poc des d'una altra part, des de la comunicació científica, sí que és cert que note com aquestes publicacions sempre intenten tirar una mà, contagiar als lectors els vostres resultats i la vostra dedicació, no crec que siguen una pedra en el camí sinó tot el contrari i revistes com Asparkía continuen lluitant per això.
I parlant un poc de dedicació, en 2022 dues companyes i amigues del Grau de Periodisme van decidir convertir el seu treball de final de grau en un reportatge transmèdia que ajudarà a donar veu als projectes de les dones valencianes que treballen en àrees on estan invisibilitzades o on existeixen discriminacions de gènere i la seua anàlisi també es va centrar en la situació actual de la dona dins dels laboratoris científics per a intentar aportar solucions i perspectives de futur. Elles són Evelyn Jarce i Irene Segura i juntes ens conten un poc més sobre el seu projecte «Dones a l'ombra».
Evelyn Jarce i Irene Segura: Creamos «Dones a l'ombra» perquè vam voler aprofitar tot el que havíem après en la carrera perquè, a través de la comunicació que com sabem és una arma molt poderosa, puguem visibilitzar dones molt talentoses que estan en sectors altament masculinitzats. A través del nostre projecte hem aconseguit crear una comunitat de dones molt talentoses i amb grans treballs i també hem creat un fil conductor que transcendeix la lluita feminista entre els sectors que hem treballat, com per exemple, el cinema o la ciència.
Ens agradaria que el missatge arribara cada vegada més lluny i que associacions i dones es vulguen unir a la nostra comunitat. A través del nostre projecte hem identificat diferents patrons que invisibilitzen les dona en la ciència o la investigació i són patrons tan simples com, per exemple, el llenguatge. Entrevistant associacions com AMIT (Associació de Dones Investigadores o Tecnòloges) o Girls4STEM ens parlaven de la importància del llenguatge inclusiu en tots els àmbits.
És molt habitual trobar en mitjans de comunicació, el cinema, llibres educatius o fins i tot en les bases de premis de ciències, que els missatges van totalment dirigits cap als homes. Això també es pot veure en les àrees STEM, moltes dones no s'atreveixen a matricular-se en aquestes carreres o simplement no s'atreveixen a presentar-se a premis de ciència. I no podíem deixar de parlar de l'efecte Matilda, aquest fenomen que invisibilitza les dones en la ciència i ocorre quan s'atribueix els assoliments científics molt més als homes que a les dones o fins i tot quan un assoliment científic que ha aconseguit una dona se li atribueix erròniament i injustament a un home en lloc d'una dona.
Al final del nostre projecte podeu trobar una guia amb propostes, possibles solucions perquè les dones estiguen més representades en aquests sectors. Però si alguna cosa tenim clar en aquest projecte és la importància de donar a conèixer a dones referents de proximitat. I com aconseguir-ho? Doncs portant a dones molt talentoses de la ciència, de la investigació, de moltíssims sectors a col·legis i instituts perquè les més xicotetes vegen que aquestes professions sí que són per a elles. Així és, perquè les sinergies a través de la sororitat sí que funcionen.
I ho podem veure, per exemple, amb el curtmetratge «Patterns», que és el resultat de la fusió entre Itziar Vélez, que és directora i productora de cinema, i Isabel Cordero, que és matemàtica i física. Al final, el nostre objectiu és fomentar la unió entre diferents mons perquè la lluita siga efectiva i aconseguir resultats.
A.S: Quina il·lusió companyes, ha sigut un plaer poder donar veu i visibilitat a un projecte tan necessari que va venir a fer en el seu moment i que ja ens va encantar. Us anime a seguir-les en xarxes socials perquè estan aconseguint coses meravelloses.
A.S: Bea, en el teu cas, et volia preguntar si alguna vegada t'has trobat o has detectat aquestes barreres o faltes de reconeixement que ens acaben d'explicar Evelyn i Irene.
B.E: Bé, la visibilitat a nivell d'estudis de les dones, jo crec que en l'àmbit de la química, per exemple, no és igual que en altres STEM com poden ser, per exemple, en les enginyeries. El reconeixement en tots els nivells de la carrera es dona, però el problema és sempre el mateix, és quantes arriben? No crec que hi haja un problema molt gran de reconeixement en aquests moments, però sí que és cert, en línia amb el que deien, que són més efectius els referents de proximitat, tal com comentaven, les visites a escoles, a instituts, el veure que no simplement aquelles investigadores que han aconseguit un Premi Nobel, un Príncep d'Astúries, sinó investigadores de l'UJI de Castelló, que han nascut en el mateix barri que tu i que han fet exactament les mateixes coses que tu fas i que han sigut capaces d'arribar ací. Jo crec que això és un referent al qual una xiqueta es pot agarrar millor que a una persona llunyana, que normalment és estrangera, per desgràcia, parla en anglès. Llavors la proximitat crec que és una bona eina.
A.S: Sí, totalment, tenir els referents al costat i veure que elles han sigut capaços, t'anima també a saber que tu pots aconseguir-ho.
A.S: Bé, anem amb l'última intervenció, és molt especial, aquesta doctora és professora en la Unitat Predepartamental d'Infermeria de l'UJI, és coordinadora del grup d'investigació GIENF, el Grup d'Investigació en Infermeria, i ha publicat diversos articles científics, diversos capítols del llibre, ha defensat ponències en congressos nacionals i internacionals i avui tenim amb nosaltres a Desirée Mena i posem sobre la taula una de les seues principals línies d'investigació que és la violència obstètrica.
Desirée Mena: La violència obstètrica és un tipus de violència masclista, institucional, simbòlica i institucionalitzada, institucional, que es pot definir com qualsevol acte que comprometa el benestar físic, psicològic o emocional, fins i tot també tenint en compte la part econòmica de la dona, provocant una pèrdua d'autonomia i/o en la capacitat de decidir lliurement de les dones.
Per exemple, la violència obstètrica pot tenir conseqüències psicològiques com l'ansietat, la depressió postpart o un trastorn d'estrès posttraumàtic, com l'evidència ens ha reflectit, però també pot tenir conseqüències emocionals com la pèrdua de la confiança en els professionals de la salut, la por, la infertilitat secundària per temor a tornar a passar per un procés similar; i conseqüències físiques, com la pèrdua de l'úter, una episorafia, una episetomía que no hauria d'haver sigut, com una incontinència urinària o fecal, imagineu-vos què pots suposar per a la dona de 30 i pocs tenir una incontinència fecal, acabada de parir o amb un bebè al seu càrrec 24 hores.
Perquè jo crec que és necessari comptar amb la participació activa de la comunitat, per a poder construir ponts de respecte des d'un paradigma que es bé entenga aquest canvi necessari que assenyalem i per a protegir els drets sexuals i reproductius de les dones. Des d'aquest argumentari feminista que tenim ben instaurat i que ja sabem com actua aquest control, aquest poder, aquest patriarcat sobre el cos de les dones, sobre l'autonomia de les dones, com decideixen per nosaltres i com s'enarbora i s'entrecreuen diversos factors per a decidir per nosaltres i fer que acabem fent coses que, bé no volem, o bé no esperàvem, és necessari analitzar-ho.
Escoltar i validar les experiències de les dones crec que és fonamental, per a començar crec que és un acte de sororitat bàsic que hauríem de fer sempre i a més ajuda a validar el discurs que les dones tenen i a construir també aquest relat de part que moltes vegades és molt necessari, perquè eixim moltes vegades dels parts danyades sense saber molt bé quins ha passat, sé que no em van tractar bé, sé que això no va estar bé. però no sé realment què és el que ha fallat, què és el que ha passat.
També podem afegir una crítica, una perspectiva molt crítica a les pràctiques tradicionals, això de «sempre s'ha fet així», sempre no s'ha fet així, els parts, per exemple, en els últims 50 o 60 anys han passat de ser atesos de manera domiciliària a estar institucionalitzats als hospitals i això ha portat un canvi importantíssim en com tractar, en com atendre els parts i la maternitat. Quan poses aquesta perspectiva, aquesta reflexió, aquest punt crític en aquestes pràctiques tradicionals que danyen a les dones i que les dones t'assenyalen en les seues experiències que hem dit abans, això em va afectar d'aquesta manera i crec que això no està ben construït per l'un altre, perquè t'adones que aquestes pràctiques tradicionals no són tan positives.
Posar en el centre l'autonomia de les dones que és el que desitgen, com volen que siga, com pensen elles que hauria de ser, d'una banda i d'altra banda l'apoderament, no podem continuar atenent els parts i embarassos sota un paradigma biomèdic que atén el part com una espècie de malaltia, dins d'un centre sanitari que al cap i a la fi està destinat per a això. Per tant és necessari transformar aquesta perspectiva, des d'una perspectiva de salutogènesi, de fisiologia i que nosaltres estem preparats per a això i per descomptat que podem.
Bé, els desafiaments els continue experimentant en el meu dia a dia, abordar en investigació una «cosa» de dones, des d'una perspectiva femenista s'entén en general poc, poc. La investigació està pensada i creada moltes vegades per a reafirmar i, a vegades posar en dubte, aquells patrons que són vàlids, per tant aplicar la investigació més normativa des d'una perspectiva femenista, a pesar que la metodologia siga correcta, molta gent ho qualifica com a pseudociència, atès que els estàs desmuntant els seus propis privilegis i això perquè no agrada, no sol agradar. Atès que és un tipus de violència masclista que moltíssims professionals la neguen, la invisibilitzen i no es disposen ni tan sols a debatre sobre això, doncs, en una certa manera imposant la seua autoritat, perquè efectivament els obstacles que em trobe perquè parteixen d'una base molt arrelada, el patriarcat.
A.S: Què important aquesta visió de futur de la qual ens parla Desirée quan acabem l'entrevista amb ella!, ens va narrar un futur que ella el veia molt optimista, amb moltíssima investigació i visibilitat en el tema de la violència obstètrica, llavors et volia preguntar a tu Bea com veus el futur de la figura de la dona en la investigació i què t'agradaria que s'arribara a aconseguir en aquest àmbit?
B.E: Comence per la segona, el que hauríem d'aconseguir és la igualtat efectiva, al final que no haguérem de fer aquest tipus de pòdcast ni que haguérem de fer tantes activitats de promoció, perquè és veritat que quan jo vaig començar a investigar no es feia res i ara es fa molt per a donar visibilitat a la dona i per a la incorporació de les dones en ciència, però l'ideal és aquest, l'ideal és que no importe perquè no es tracta que les dones hàgem d'entrar perquè siguem millors, sinó simplement perquè som la meitat de la població i hem de tenir els mateixos drets. Mentrestant, continuarem fent aquest tipus d'activitats.
A.S: Passarem ara a una secció molt interactiva que nosaltres hem batejat com tenies el dubte? i bàsicament ens hem fet un volt pel campus i hem arreplegat un parell de preguntes que l'alumnat UJI té per a tu, així que les escoltarem.
Pregunta 1: M'agradaria saber què ha suposat per a tu ser una de les primeres dones catedràtiques a nivell d'agenda, compromisos i altres.
B.E: L'agenda està bastant plena, perquè el tema de la paritat en tribunals de tesis o tribunals d'oposició és molt necessari, però per a les poques que quan vas, potser en àmbits d'investigació molt específics podem o som ací, la veritat és que l'agenda s'ompli. D'una banda tinc l'agenda molt plena però d'altra banda saps que eres la punta de fletxa i que bo que ha de venir més darrere, però de moment cal fer-ho.
Pregunta 2: Al llarg de la teua carrera has trobat models a continuar femenins en el teu camp i quins han sigut?
B.E: Els referents jo crec que han de ser de proximitat i escoltant la intervenció anterior m'acordat, em recorde moltes vegades però em recorde especialment de Puri Escribano, que va ser professora meua, quan estudiava ací en l'UJI quan encara era Col·legi Universitari de Castelló. Va ser la meua professora i jo la recorde a ella com una dona científicament i en el camp feminista molt, molt, molt combativa i amb les idees molt clares i, sense arribar a ser ella, però per a mi sí que era un model, lamentablement ens va deixar, però hi ha altres models al voltant i hi ha altres investigadores, algunes més joves que jo, a les quals veig dia a dia, com porten la seua família, porten el seu grup d'investigació i estan a tot arreu a tota hora, llavors aquestes són realment els referents en els quals ens hem de mirar.
A.S: Que bonic i important, la veritat, moltes gràcies Bea per respondre a les preguntes i bé el nostre viatge s'acosta ja al final però abans volia formular-te les dues preguntes que cataloguem com a marca de la casa perquè li la repetim a tots els convidats que passen per ací pel pòdcast i la primera d'elles és quin ha sigut el teu destí científic més interessant fins ara i per què?
B.E: Per a mi va ser una experiència molt positiva el fer una estada postdoctoral de dos anys que vaig fer a Holanda fa molts anys. Eixir de la teua zona de confort, aprendre un altre idioma, aprendre altres maneres de treballar a nivell en el laboratori, fins i tot les relacions personals, l'intercanvi científic per a mi va ser molt constructiu. A partir de ací, jo vaig tornar i vaig començar la meua línia investigadora, de fet se'm va ocórrer allí o vaig començar a fer les meues coses a partir d'aquesta estància. No és el destí, sinó el fet d'eixir, jo crec que haguera sigut alguna cosa semblança en qualsevol lloc que haguera anat, l'eixir un poc de la bambolla.
A.S: Em passa un poc igual. I la segona, què li diries a un jove investigador o jove investigadora per a iniciar-ho en el camp de la divulgació científica?
B.E: Doncs que ha de ser capaç de transmetre el seu entusiasme, que se suposa que té en el que està investigant o el que està fent a les futures generacions, que ha d'un poc posar en valor el que fa. Perquè moltes vegades ens tanquem en el nostre laboratori a fer les nostres coses i pensem que bo això m'interessa a mi, als quals em financen la investigació i ja està. I no, fora la gent necessita que se li expliquen les coses, perquè sinó després s'apunten a pseudociències i a pseudo coses que apareixen per ací. Això seria el que jo els diria.
A.S: I cada vegada necessitem més i més investigadores joves. Tant de bo tot això que hem comentat anteriorment i ara tinga lloc, perquè realment necessitem a aquestes investigadores que ajuden a continuar aconseguint el canvi i el nostre viatge ha finalitzat i això significa que hem arribat al nostre destí, que avui no era un altre més que posar en valor la figura de la dona en la investigació. Volem donar les gràcies a totes i cadascuna de les veus que han participat en aquest episodi i, com no, a totes les dones investigadores, com bé has dit tu, que cal posar-les sempre en valor. I, que sense elles, no podríem continuar avançant més i més. També agrair-vos a vosaltres, les nostres oients per acompanyar-nos en el viatge d'avui i, per descomptat a tí Bea, ha sigut un immens plaer tenir-te avui ací.
B.E: Un plaer participar, gràcies a vosaltres.
A.S: Et desitge moltíssims més èxits i ens veiem en el següent episodi de «fent comboi per la ciència».