La màxima amb la qual s'ha alertat al món sobre la pandèmia de la COVID-19 i s'han suportat recomanacions de protecció i mesures governamentals és aquella que diu que «ningú és especial, tots estem potencialment exposats i som igualment vulnerables» i les estadístiques de reconegudes potències europees i els Estats Units, així com els casos positius d'alguns dels seus governants, semblaren concedir-li la raó.
No obstant això, com ho adverteix Byung-Chul Han, la mort no és democràtica i la COVID-19 no ha canviat res sobre aquest tema. Als Estats Units, les minories ètniques tenen un índex d'hospitalització ajustat per edat, entre 4,7 i 5,3 vegades el de la població blanca, i al Regne Unit la probabilitat de morir de la població negra infectada és més de quatre vegades major que la de la població blanca. En tots dos casos, les condicions socioeconòmiques i el tipus de treball i no diferències biològiques expliquen aqueixes disparitats. Com assenyala Horton, els exercicis clàssics de modelatge de la pandèmia no permeten veure la complexitat que s'amaga darrere de les xifres.
Igualment, la crisi actual i el seu maneig no són iguals a tot el món. El Fons Monetari Internacional adverteix de l'aprofundiment de les diferències entre els països de majors i de menors ingressos i segons el Banc Mundial, el món tindrà més de 100 milions de nous pobres. Amèrica Llatina suma 22 milions més en pobresa i retrocedeix en aqueix indicador 12 anys i 8 milions més en pobresa extrema, amb una reculada de 20 anys al mateix temps que empitjora la seua inequitat amb un increment del 2,9% de l'índex GINI.
Addicionalment, l'OIT va reportar la pèrdua d'ocupacions a tot el món però, mentre els països de majors ingressos van perdre el 19,8% dels seus llocs de treball, els de menors ingressos 26,6%, el que agreuja la seua situació tenint en compte que el 60% de la seua força laboral, com assenyala Achcar, se situa en el sector informal i manca de protecció social. Addicionalment s'ha documentat als països pobres un augment en les desigualtats de gènere, de la violència intrafamiliar i d'abandó escolar que amenaça de ser permanent, la qual cosa els retardarà encara més.
Les mesures públiques, com ara transferències d'emergència a la població, han sigut una resposta generalitzada davant el confinament, però aquestes ratifiquen les diferències. En 2020, mentre en les economies avançades van assolir en mitjana un 24% del PIB, als països emergents van ser del 6% i menys de 2% en els de baixos ingressos. Addicionalment, la realitat al voltant de les vacunes que van emergir com l'esperança de superació en el curt termini, sembla aprofundir encara més les disparitats. El 24 de febrer, segons la UNESCO, més de 130 països en el món no havien rebut ni una sola dosi de vacuna, al mateix temps que les quantitats reservades per alguns dels més rics serviria per a immunitzar fins a cinc vegades la seua població.
El cas de Colòmbia, un botó de mostra
Aquest país ocupa el lloc 11 en total de casos i el 12 en defuncions COVID en el món. El seu Sistema de Salut, fruit de les reformes de la seguretat social en la dècada dels 90, en els quals la racionalitat econòmica prima sobre els propòsits de la salut pública, es va estructurar entorn de mercats d'assegurances i de prestació de serveis, conseqüència dels quals ha mostrat feble rectoria estatal, desarticulació entre actors i fragmentació de serveis amb greus afectacions al dret a la salut, fent el país més vulnerable enfront de la pandèmia.
En aquestes condicions, la resposta sanitària ha sigut reactiva, tardana i inadequada. No en va, els primers grans pics epidèmics van ocórrer en les presons i zones de fronteres (Amazones i Pacífic), sense que s'hagueren planificat la seua prevenció ni la seua intervenció, malgrat urgents reclams ciutadans, a vegades secundats per decisions judicials.
Addicionalment, segons xifres de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina, Colòmbia va assignar en 2020 només el 2,5% del PIB a l'atenció de la pandèmia. D'altres recursos, posats en el Fons d'Emergències, més de la meitat es van quedar sense utilitzar i encara que es va disposar d'auxilis econòmics, el 76% de les llars no havia rebut ajuda del govern i entre els més pobres, només el 36% havia rebut algun suport estatal.
En conseqüència, els majors efectes es concentren en la població de pitjors condicions socioeconòmiques. Segons estadístiques oficials, el 44,1% de les defuncions, es van concentrar en els qui només aconseguien educació bàsica primària, un 7,8% en nivell professional i un 0,6% en educació postgraduada. Mentre que el 63,6% de les defuncions van ocórrer en els dos estrats socioeconòmics més baixos, els més alts només van patir el 3% d'aquestes defuncions.
Davant aquest panorama que presenta diversos desafiaments a les universitats públiques del món pel compromís social que els concerneix, des de l'Observatori Psicosocial de la Facultat Nacional de Salut Pública de la Universitat d'Antioquia s'han desenvolupat accions enfocades a atendre algunes de les poblacions amb majors vulnerabilitats acrescudes per aquesta sindèmia. A través dels projectes de cooperació internacional finançats per la Universitat Jaume I i la Generalitat Valenciana, es van reinventar les activitats presencials enfocades a atendre xiquets i xiquetes víctimes de la guerra, complint amb els protocols de bioseguretat, i els i les tutores de resiliència es van desplaçar als llocs on xiquets i xiquetes habitaven. Aquesta experiència va afavorir el procés, perquè es va poder realitzar una acció integral on la família va ser l'espai per a la promoció de la resiliència.
Román Restrepo Vila. Professor de la Universitat d'Antioquia (Colòmbia)
Ana Sofía Zapata Hainaut. Estudiant d'Administració Ambiental i Sanitària. Universitat d'Antioquia (Colòmbia)
Article publicat en el diari Mediterráneo el 21 de març de 2021